«Amb cada nou disc reequilibres el teu discurs global»

—Vivim un temps en què tothom reivindica l’avui. Vosaltres però, reclameu el demà. Hi veieu moltes més possibilitats?

—Sí, per dos motius. D’una banda, l’avui el tenim una mica explotadot, als discos hem fet molta crònica del present, sobretot vinculada al garbuix nacional. Un disc nou no és una esmena a la totalitat, sinó que complementa els anteriors, algunes coses ja s’han dit i qui les vulgui sentir les trobarà allà. Per tant, el que fas amb un disc nou és reequilibrar el teu discurs global. Ara l’hem portat cap a un vessant més social perquè estem pensant en un demà en què el tema nacional ja està resolt.

—Quin és el segon motiu per apostar pel demà?

—El hàndicap creixent de que és molt difícil fer crònica de l’actualitat i que l’actualitat no et caduqui, fins i tot abans de treure el disc. Nosaltres vam fer una cançó sobre Pujol i el tio va continuar sent president durant 20 anys. Al 94 en vam fer una del Corcuera i ha deixat el PSOE aquesta setmana… Però ara fas una cançó perquè a un li descobreixen un compte a Panamà i dimiteix i desapareix del mapa, i llavors què fots amb la cançó aquesta. Així doncs, el demà va bé per no haver de combatre més contra el caràcter frenètic de l’actualitat. També perquè ja hem fet el present, no anem a explicar el com de l’ara, sinó el què de després.

—De quina manera aquest demà és present en el disc?

—Ens encaixava molt un disc amb un caire molt positiu, el demà és sinònim del concepte d’esperança, és molt lluminós, perquè és el moment en què s’acaba la nit, surt el sol, estem descansats i carregats d’energia i hem de fer moltes coses. I el demà serà millor que avui, si no, no et llevis. Després de rumiar-hi molt, vam trobar que era la solució del títol. L’anterior es deia ‘Anem tancant les portes a la por’, i feies el hastag i et quedaves sense títol. A més, demà és una paraula que fem servir set o vuit cops cada dia. El secret està en una cosa tan quotidiana com el demà però que alhora t’explica tantes coses.

—Has comentat que en aquest disc heu deixat una mica de banda la realitat nacional, o en tot cas no té aquesta presència tan marcada. Què és el que us interessava més explicar?

—Sempre hem tendit fer cançons que pretenen estimular els sentiments i les emocions col·lectives, no les individuals. Les cançons que estimulen sentiments com l’amor, la nostàlgia, la solitud fan que la persona que les rebi faci un paral·lelisme amb una història viscuda i hi connecta a partir d’aquí. Aquesta connexió serà totalment diferent del de la persona que té al costat escoltant la mateixa cançó, i per tant estan estimulant sentiments individualitzats. Nosaltres sempre hem treballat els sentiments col·lectius, l’esperança en el futur, la solidaritat, la necessitat de canviar les coses… en definitiva coses que dues persones que estan de costat ho reben de la mateixa manera.

—I parleu de l’actualitat.

—Casi ens cremava el cor fer una cançó explicant com veiem el problema dels refugiats i la resposta que pot donar el nostre poble com a societat, o parlar de personatges controvertits contra els que tenim ganes de rajar un rato, o qüestions de solidaritat amb països excolonials o colonials amb conflictes enquistats i que es troben bloquejats en el mateix lloc des de fa quaranta anys, llocs on no hi ha esperança i l’únic futur és la caixa de l’ACNUR que arriba els dilluns…

—Com ha sigut el retrobament de la banda?

—Cada cop és més difícil, perquè les nostres realitats individuals estan vinculades a les famílies i obligacions laborals. És molt diferent de quan teníem 18 o 20 anys i ens trobàvem per fer el cafè a les quatre i ho allargàvem si convenia. Ara el context és molt diferent, no ens trobem en l’oci, qui no està a l’estudi de gravació està a l’escola de música, jo estic a l’Ajuntament de Berga... Per fer el disc vam dir que ens havíem d’oblidar de la manera com els fèiem abans, perquè no tindríem mig any per quedar dos dies a la setmana. Però tampoc no volíem fer un disc per Dropbox on cadascú anés deixant allà les seves coses, perquè seria un treball individual i no explicaria res del grup. L’única solució que vam trobar va ser anar-nos-en a Isil, a les Valls d’Àneu, durant deu dies. D’allà en va sortir tot el disc, no tant les lletres, com les idees de per on havíem d’anar. Després cadascú es va emportar la feina a casa i hem anat treballant individualment, però a partir d’un treball col·lectiu. Podria haver sigut un desastre i tornar d’Isil amb tot de coses desaprofitables, però ens la vam jugar i va sortir bé.

—Us ha quedat molt de material per fer servir?

—Al meu ordinador hi tinc una carpeta que es diu Runa2017, amb més de trenta cançons començades, algunes acabades i algunes fins i tot les vam arribar a gravar i al final van ser substituïdes. Per fer el disc també vaig anar a la carpeta Runa2014, on no hi trobes cap cançó però de vegades, desguassant màquines, hi ha una peça que et va bé, o trobes un motoret que és aprofitable, te l’emportes i construeixes una altra cosa. Fins i tot hi ha coses que, quan vas apretar el botó no funcionaven, però ara les pots muntar de manera diferent i funcionen.

—La producció també ha sigut diferent, en aquest disc?

—Ha tingut un funcionament molt diferent. Abans la fèiem al local d’assaig i aquest cop pràcticament tota s’ha fet gravant directament, no ha sigut una cosa tant d’estar assajant i anar provant, que també, però el gruix de la producció l’hem fet endollats al Pro Tools. I estem molt contents, perquè és un treball més de grup que el que hauríem fet intentant quedar per assajar, enviant merdes per Dropbox.

—Com ha estat la producció d’en David Rosselló?

—Ha tingut un pes determinant. El que vam baixar d’Isil eren unes idees que sabíem que tenien ànima, però la gravació que vam fer allà, és clar, sonava fatal. En un moment ho va començar a fer sonar i partir d’allà vam anar treballant. El David està en un moment molt dolç, tant com de productor com d’enregistrador, hi estan passant grups que funcionen molt bé i en els últims anys ell també ha millorat la òstia com a productor, ha entès el secret de les coses que funcionen i les que no, de les coses que gairebé formen part de l’alquímia.

—Aquesta tardor han de passar moltes coses a casa nostra. Heu pensat que potser l’any que ve voldreu dir moltes coses sobre tot plegat?

—És cert que estem en un punt on ha de passar alguna cosa, bona o dolenta, però el que no passarà serà no que no passi res. I nosaltres, que com he dit som un grup que parlem dels escenaris col·lectius, també n’estem pendents. Però hauria sigut una temeritat fer un disc parlant sobre això perquè hauria durat poquíssim, cinc mesos com a màxim, i volíem saltar-nos-ho a nivell de discurs, perquè passi el que passi hi haurà un demà.