Refugiats de carrer: màfia, edificis abandonats i esperances truncades

Centre de Salònica. El vent bufa amb força i alleugereix la sensació de calor. Són les quatre de la tarda d’un 17 de juny. Una desena d’homes reposa a la primera planta d’un edifici abandonat. Són d’origen afgà i pakistanès. La majoria no superen la trentena. Les seves pertinences es limiten a un sac de dormir, un matalàs de tres dits d’ample i una motxilla amb quatre peces de roba. Alguns van arribar a Grècia fa prop d’un any. D’altres, abans de la crisi dels refugiats. Disputes familiars, amenaces de mort per part dels talibans, la persecució de l’ISIS o la pobresa extrema. Aquests van ser els motius que els van fer fugir del seu país. I ara, esperen. Només això.

El mes de març, es va complir un any del tancament de les fronteres. També del pacte entre la Unió Europea i Turquia, creat amb l’objectiu de deportar al país otomà tots aquells immigrants il·legals que entren a la Unió. Des d’aleshores, però, els refugiats continuen arribant. Tot i que ara siguin més invisibles, i no se’n parli als mitjans de comunicació. El grup d’afganesos i pakistanesos que habita a l’edifici abandonat de Salònica forma part dels 63.000 refugiats que es troben atrapats a Grècia, segons dades de l’Agència de l’ONU pels Refugiats (ACNUR).

La seva situació és deplorable. L’horror dels camps, que va consternar durant uns dies la societat europea ara fa un any i mig, s’ha estès a les ciutats. Al carrer. I aquestes persones no tenen res a fer, perquè no poden fer res. Només esperar un permís de residència a Grècia, una reunificació familiar o el trasllat a un altre país de la Unió. Però això, pels pakistanesos i els afganesos, és gairebé una missió impossible. Ells no tenen dret, a hores d’ara, a demanar-ho. Només ho poden fer els siris, els eritreus i els iraquians. Així ho va decidir Europa.

«Vull arribar a França, a treballar. Vaig néixer fa 17 anys al districte de Khyber, al nord del Pakistán. Porto dos anys viatjant fins que he arribat aquí, a Salònica. Necessito 1.200 euros per poder viatjar al meu destí». L’Abdulnahab Afridi és el més jove d’aquesta mena de comunitat. Els talibans van matar el seu pare i ell, el més petit d’una família de cinc membres, va haver de fugir. Té força i esperança, però ningú és capaç de saber quant temps haurà de romandre a Salònica. Les experiències viscudes durant la seva curta vida l’han trastocat psicològicament. Així ho assegura el Shah Shinwari, de 22 anys i d’origen afgà. Ell intenta ajudar-lo. També viu al carrer, i també vol arribar a França. «Algunes ONG’s han intentat fer-se càrrec de la seva educació, però l’Abdulnahab sempre acaba fugint dels centres. Em diu que no vol seguir les seves normes, que no se sent lliure», explica. El Shah ho té clar: «Necessita urgentment atenció psicològica, perquè és molt jove, i està perdut completament».

L’Abdulnahab vol reprendre els estudis que va haver d’abandonar amb 15 anys. «El primer que vull fer és aprendre anglès», assegura. El seu somni és trobar un treball estable, construir una nova vida. «A França m’hi esperen alguns amics», confessa. Tot i que aparentment sembla feliç, perquè el seu somriure no es desdibuixa, la seva manera d’actuar manifesta que realment pateix psicològicament. Està alterat, és incapaç de mirar als ulls quan parla i no vol allargar gaire més el seu testimoni. Somriu per la fotografia i torna a entrar a l’edifici. Allà l’esperen els seus companys.

La primera planta, espai on viuen, és la part menys castigada per la brutícia. A baix, la brossa s’amuntega a la vora de les columnes, on s’hi veuen pintades anarquistes. La pudor, a aigua estancada i a excrements, s’impregna al nas i a la roba. La zona està infestada de mosquits. A banda d’ampolles i bosses, a terra també s’hi poden trobar samarretes, peluixos, sabates, una pilota i pots de puré per a nens. L’ambient es carrega a la zona més propera a les escales que condueixen al soterrani. La foscor és gairebé total. De sobte, la pudor a tancat i a humit es transforma en pudor a cremat. Efectivament, a terra, s’hi veuen restes de roba i tendes d’acampada calcinades.

Les represàlies de la màfia

L’incendi va tenir lloc fa un mes i mig, i té uns culpables i uns motius. Aquest edifici és el punt de trobada de la màfia. Així ho assegura la Gema Carrasco, cooperant nascuda a Madrid i que coneix, com el palmell de la seva mà, tots els edificis abandonats de Salònica. També ho corrobora el Zaheer Zaheer, jove pakistanès de 25 anys que va viure durant un mes i mig a l’edifici. Segons indica, quan van arribar, immediatament els van oferir passaports falsos. «Anar a Itàlia o Alemanya costa 2.500 euros. Tenen contactes amb la frontera de Macedònia», detalla. A banda d’aquesta oferta, els membres de la màfia, formada per afganesos i pakistanesos, van reclamar al Zaheer i la resta de companys 150 euros mensuals per poder viure a l’edifici.

«No érem benvinguts, ells ens deien que allò era el seu territori», assegura. Els conflictes entre ambdós grups van arribar al límit de l’agressió. Una tarda, quan Zaheer i la resta havien sortit a intentar trobar feina i a arreglar papers, els membres de la màfia van cremar totes les seves pertinences. «Ens van robar els pocs diners que teníem, uns 50 euros, i ens van cremar les tendes d’acampada i tota la roba», relata. No els va quedar altra remei que marxar.

Zaheer i la resta de companys van aconseguir traslladar-se a un altre edifici. La seva vida ha canviat substancialment des que es troben al nou emplaçament. Al reportatge que es publicarà demà, es detallarà on dormen, com mengen, com es dutxen qui els ajuda o com passen l’estona. La màfia, per la seva banda, segueix al mateix edifici abandonat. Intentant trobar clients que cedeixin, o que tinguin els diners suficients per arriscar-se a creuar la frontera amb documentació falsa. Mentrestant, centenars de persones romanen als carrers de Salònica sense saber què fer. Esperant una resposta d’Europa. Algú que els digui si poden tornar a fer vida. Perquè, tot i tenir més o menys cobertes les necessitats bàsiques, encara no tenen dret a sentir-se realitzats.