Sinatex, un camp controlat: pros i contres de l'assentament de recursos

Sinatex, probablement un dels camps de refugiats sota tutela militar més coneguts de la crisi humanitària que va començar a fer-se notar a Grècia el 2015, i que encara no ha acabat. Està ubicat a una trentena de quilòmetres de Salònica, a l’interior, a tocar del llac Koronia. Ha arribat a acollir més de 300 persones. És una nau industrial, que va viure els moments més crus l’hivern de 2016, quan l’afluència de gent va créixer més ràpid que l’arribada dels recursos. En l’actualitat, però, el nombre de refugiats s’ha reduït considerablement. 84 persones hi viuen, però les tendes han deixat pas a unes habitacions dividides per plafons, el terra s’ha substituït per matalassos i el menjar preparat per les ONG’s s’ha transformat en menjar cuinat pels refugiats, gràcies a les cuines que es van instal·lar fa dos mesos.

El camp s’ha assentat. Els seus recursos també. Els mitjans de comunicació ja no se’n recorden de Sinatex, com tampoc de la resta de camps. Cadascun, però, té una situació ben diferent en l’actualitat. Alguns segueixen en estat crític. D’altres, milloren a poc a poc, amb l’arribada de serveis bàsics com l’educació, la sanitat o la higiene. I després està Sinatex, que ja té tots els recursos bàsics coberts. I això és una gran notícia. Els refugiats poden fer una vida més o menys normal, perquè poden cuinar, tenen atenció i intimitat, i els nens reben educació. Però evidentment no se senten realitzats, perquè estan estancats, i aquí és on rau la clau del problema. Tenir unes cuines noves de trinca i poder-les utilitzar és, per ells, gairebé un luxe. Però qui els diu que no les hauran d’utilitzar durant els propers... Ningú no s’atreviria a posar una data. Ni tan sols Europa. Que tinguin cobertes les necessitats bàsiques és la millor arma per les institucions. Ningú no diu res. Tothom calla. «I mentrestant, els tenim a Sinatex», deuen pensar.

«Al Sàhara porten més de quaranta anys així. Qui ens diu que a Grècia no passarà? És molt còmode tenir-los tancats amb el bàsic per sobreviure». Són paraules del Giovanni Dal Santo, activista i cooperant nascut a Itàlia, que porta des del març a Salònica. La situació ha canviat substancialment a Grècia. La primera fase d’emergència sanitària ha estat solucionada per les ONG’s, tot i que segueixen arribant refugiats. Ara s’ha encetat la segona fase, un estancament col·lectiu que requereix de més i diferents recursos. «Per evitar que això s’allargui, el que hauria de fer Europa, és començar a portar advocats a Grècia. Seria l’única manera d’accelerar els tràmits burocràtics», assegura la Marta Llonch, advocada barcelonina. Però si Europa no ho fa, qui ho haurà de fer? «Les ONG’s més petites no tenen recursos per portar advocats i ajudar-los escurçar l’espera dels papers», opina el Giovanni. «I les grans tampoc estan pel cas, ara mateix», sentencia.

I mentre a camps com Sinatex o als carrers de Salònica passen les hores, els refugiats paeixen totes les vivències que els han acompanyat fins aquí. «Hem de buscar maneres d’optimitzar recursos i crear mecanismes perquè els refugiats comencin a sentir-se útils», expressa la Gema Carrasco, activista i cooperant nascuda a Madrid. «Aquest està sent el cras error que cometen les ONG’s en l’actualitat. Les grans ONG’s», puntualitza. Una de les opcions que proposa, per exemple, és portar el menjar als camps i als carrers perquè els refugiats facin les bosses. «D’aquesta manera estarien ocupats, se sentirien útils, i optimitzaríem uns recursos molt necessaris. No pot ser que una ONG compri 18.000 bosses de plàstic en un mes», expressa.

Tot i això, el que està clar és que calen treballadors socials, educadors i psicòlegs per començar a tractar les persones que pateixen problemes. Després de mesos viatjant, de fugir de l’horror, de travessar tres o quatre fronteres, arriben a Grècia amb un somni que s’acaba desfent. «Evidentment que els necessitem, però la clau de tot és que arribin psicòlegs, treballadors socials i educadors amb l’objectiu i la disponibilitat de fer un voluntariat llarg», manifesta la Gema, que afegeix que «no serviria de res que vinguessin, comencessin el tractament, i el deixessin a mitges».

La situació a Salònica està controlada. Ara, però, és el moment de fer un pas endavant. Aconseguir que els refugiats se sentin realitzats, útils, hauria de ser un objectiu primordial. Sense oblidar que cal seguir lluitant per mantenir les necessitats bàsiques cobertes, perquè la gent que viu als carrers, encara no les té. Els voluntaris són importantíssims per aconseguir tot això. Però ara calen uns perfils determinats. I els recursos també són primordials, però la Gema recordava que «abans d’intentar ajudar, caldria documentar-se només una mica per saber què és el que necessiten». La mateixa recomanació feia a les persones que tenen al cap anar a Grècia a fer voluntariat: «La gent s’ha d’informar, ha de tenir clar què vol fer i on vol anar».

La situació de Grècia s’està repetint a d’altres països com Sèrbia. Europa no està pel cas d’atendre les necessitats de totes aquestes persones. El mar Mediterrani segueix sent el cementiri més gran del continent. La ruta dels Balcans ha quedat tancada, però molta gent continua arribant. I la situació d’estancament col·lectiu, es barrejarà amb una nova primera fase d’emergència humanitària si les institucions no comencen a adonar-se de la gravetat del problema. Els camps com Sinatex són un reflex de la comoditat d’Europa front aquesta crisi humanitària.