El laberint dels camps: Illa de Quíos, Sinatex i Lagkadikia en dos anys i mig

El Kurdistan siri o iraquí són el punt de partida. Després, creuen fins a Turquia. I des d’allà, travessen el Mar Mediterrani fins a l’Illa de Quíos. Més de 2.000 quilòmetres de viatge entre màfies, bombes i situacions infrahumanes. Un cop assentats a Quíos, 9 mesos de pausa obligada i, de nou, un altre viatge. Aquest cop en vaixell i no en pastera. El destí, Sinatex, una nau industrial adaptada situada a 600 quilòmetres de l’illa. Ubicat a Salònica, a tocar del llac Koronia, aquest camp de refugiats és un dels més reconeguts de la crisi humanitària iniciada cinc anys enrere. Prop de 300 persones van arribar-hi a viure. Ara, el nombre s’ha reduït. Des del mes de juny, a Sinatex mengen, dormen i intenten realitzar-se 120 persones. Però lluny de poder acostumar-se i d’establir una rutina, aquest centenar d’homes, dones i nens han de tornar a fer les maletes. El destí, Lagkadikia. El resultat, tres camps de refugiats en dos anys i amb gairebé 3.000 quilòmetres a les espatlles.

Sinatex tanca dos anys després. El Fons d’Asil, Migració i Integració de la Unió Europea (UE) va transformar aquesta nau industrial en un camp de refugiats l’any 2016.

52 milions d’euros

52.232.500 euros va ser el pressupost d’Europa per tapar la ferida, però no per curar-la. Una quantitat que s’emmarca en el Pla de Xoc que la UE, amb 259,3 milions d’euros, va enviar a Grècia per al període 2014-2020.

Dutxes, lavabos, cuines, electricitat, gas, aigua i d’altres equipaments bàsics van absorbir misteriosament el pressupost. Les ONG’s han fet la resta aportant servei mèdic, educació i manteniment. Però ni Europa ni Grècia volen seguir amb la despesa d’un camp que ha millorat amb els pas dels mesos. Per aquest motiu, 120 persones han estat traslladades a Lagkadikia, una població més allunyada de Salònica –a uns 50 quilòmetres de la capital de Macedònia– i, conseqüentment, amb menys oportunitats d’integrar-se en la societat. «El nou camp és millor. Ens han dit que tindrem un barracó amb cuina i lavabo cada dues famílies», expressava esperançat el Mustafa Kasap, un jove kurd de 19 anys.

El reconeixement de Sinatex dins la «primera crisi migratòria» de la Unió Europea es deu al col·lapse que va viure el camp l’hivern de 2016. Els 52 milions de pressupost es van tornar invisibles entre les tendes de les 300 persones que s’havien instal·lat a la nau. Els mitjans, en ple apogeu dels «refugiats» dins l’agenda setting, van dur a terme una cobertura informativa fugaç. A la primavera, ningú no se’n recordava de Sinatex, que va anar creixent en recursos bàsics a poc a poc.

Dos anys més tard, la població al camp s’ha reduït. Fins fa una setmana hi vivien prop d’unes 120 persones. La majoria, parelles joves amb fills. També embarassades. L’home més vell té 62 anys, però és l’únic que supera el mig segle de vida. I gairebé una desena de nadons hi van néixer l’any passat. La cultura no entén de situacions límit. «Però jo penso que estan bojos tenint un fill aquí», deia somrient el Jamal, de 24 anys, que va arribar a Grècia amb el seu germà petit dos anys enrere.

Desinformació total

El tancament de Sinatex es va començar a anunciar el mes de desembre. Ho assegurava una de les membres de l’ONG Kitrinos Healthcare, encarregada de l’atenció mèdica a l’interior del camp. «Però ningú no ens ha informat sobre els terminis. Realment, no tenim ni idea de quan se’ls poden emportar al nou camp», assegurava dies abans del trasllat la testimoni, que preferia mantenir-se en l’anonimat.

L’única organització que coneixia amb detall la planificació, les condicions i els possibles avantatges de desplaçar-se al nou camp era Danish Refugee Council, encarregada de la coordinació del camp i que disposa de contacte permanent amb el govern grec. Aquest mitjà es va intentar posar en contacte amb la coordinadora del camp de refugiats de Sinatex, però l’ONG no va acceptar l’entrevista al·legant que «necessitem permís del govern grec per poder donar detalls sobre Sinatex».

Així doncs, ni els refugiats ni els voluntaris que treballaven al camp coneixien la data del tancament. Aquest, es va fer efectiu dijous passat. I els refugiats van saber que s’havien de fer les maletes només dos dies abans. A primera hora del matí, un autobús va arribar a les portes del camp per traslladar les 120 persones que vivien a Sinatex. El destí, Lagkadikia, un petit poble més allunyat de Salònica.

Diversitat d’opinions

Entre les persones que vivien al camp hi regnava la diversitat d’opinions. «Ens han dit que estarem millor, amb una cuina i un lavabo propis», expressava Azad Mzori, kurd de 43 anys. Però el mateix reconeixia que no n’estava segur, perquè també era coneixedor de la situació de Lagkadikia: amb l’arribada dels refugiats de Sinatex acollirà més de mig miler de persones. «Ens haurem de tornar a adaptar, haurem de conèixer a la gent, haurem de trobar el nostre lloc...», apuntava Mzori.

Els joves, però, estaven més o menys satisfets amb el desplaçament. Sobretot els aficionats al futbol, perquè saben que a Lagkadikia hi ha un equip professional. «Segur que podrem jugar amb ells, i fins i tot entrenar. Serà fantàstic», deien esperançats els germans Kasup.

Els camps de refugiats de Grècia seguiran acollint a gent per molt que les fronteres segueixin bloquejades. Lesbos va rebre, entre els dies 1 i 2 de febrer, més de 600 persones. Totes elles havien arribat en pastera. Mig miler de persones en 48 hores. És per aquest motiu que el govern grec ha tornat a activar el moviment de refugiats des de les illes a la península, on viuran en camps de refugiats com Lagkadikia o Sinatex.