Inactivitat durant l'hivern a Sinatex: quinze hores de classe en una setmana

A un camp de refugiats com Sinatex la rutina s’esvaeix. Sobretot pels nens, els joves i els homes, perquè les dones es fan càrrec dels infants i de les tasques familiars, fet que els ocupa tot el dia. Durant els mesos d’estiu, l’arribada de voluntaris procedents d’arreu del món dinamitza l’estada al camp. Però durant els mesos d’hivern, el nombre es redueix considerablement. I, en conseqüència, també les activitats que les ONG’s poden dur a terme als assentaments. Això provocava que les 120 persones que vivien al camp –que va tancar la setmana passada després de dos anys de funcionament– només tinguessin un màxim de quinze hores d’activitats durant la setmana. I ara, la seva situació a Lagkadikia, el nou camp on han estat traslladats, no ha canviat en excés.

A Sinatex, de dilluns a divendres, una organització independent feia classes d’anglès de quatre a cinc de la tarda. Els dimarts i els dijous, al matí, l’ONG Solidarity Now duia a terme tallers pels més petits. I també aquests dies, a la tarda, un altre projecte independent portava durant una hora música a la petita escola ubicada a l’exterior del camp. Per últim, tres o quatre dies a la setmana, un entrenador de Kitrinos Healthcare, l’ONG que donava servei mèdic al camp, organitzava sessions de fitness per millorar l’estat físic i mental dels refugiats. Amb tot, els dies amb més ocupació eren els dimarts o els dijous, quan els refugiats tenien fins a quatre hores de distracció.

«Quan ets aquí uns mesos, te n’adones que mentalment el seu estat empitjora cada setmana. Quan arriba l’hivern, les activitats es redueixen molt perquè hi ha menys voluntaris i fa molt fred a l’exterior, i això els afecta». Eren les paraules de l’entrenador de Kitrinos Healthcare, Tamim Abdel-Khalek, que va deixar la seva feina d’entrenador personal a Londres per cooperar al nord de Grècia. La seva presència provocava somriures continus entre la joventut del camp. Ell mateix ho reconeixia, i assegurava que «quan fem tallers o sessions de fitness, les seves cares de felicitat ho diuen tot».

Les classes d’anglès també eren una activitat sol·licitada. Encara que no eren tots els joves que hi assistien, els que ho feien tenien un gran interès per aprendre. També les classes de música eren un gran atractiu. Els voluntaris que les realitzaven barrejaven activitats dinàmiques amb el contacte amb instruments, sobretot de percussió. Eren moments de felicitat i distracció absoluta, on les rialles, constants, trencaven per instants l’apatia i tristesa que moltes vegades transmetien amb la mirada.

Però els més petits també estaven afectats per la falta de recursos. Només els tallers de Solidarity Now o les activitats improvisades pels voluntaris del camp els podien distreure. Els seus rostres s’il·luminaven amb un grapat de pintures i una lona blanca llesta per acollir les seves obres. I quan ells estaven ocupats, les dones podien deixar les obligacions imposades per realitzar-se. Tot i això, no disposaven de cap activitat específica durant la setmana.

Amb tot, els dies eren massa llargs per la majoria de les persones que malvivien a Sinatex. Tot i que els petits estaven afectats, la seva innocència els salvava, fet que no passava amb els joves. Van deixar enrere un futur prometedor, amb estudis o treball, amb vida social i oci. Ara, durant les nits no dormen. Ho fan durant el dia, perquè «no tenim res millor a fer, no disposem ni de diners ni de possibilitats», lamentava Mustafa Kasup. Ell i la resta de joves van arribar sols i són l’esperança d’unes famílies que encara tenen la guerra al costat de casa. «El meu pare i la meva mare no es mouran de Síria perquè tenen problemes de salut. Jo esperaré que el meu germà aconsegueixi el passaport per viatjar fins a Luxemburg, allà ens espera el meu germà gran», assegurava el Jamal, un altre jove del camp. La situació es repeteix amb els germans Kasup, que esperen agafar un vol que els porti a Itàlia.

I mentre els tràmits burocràtics conclouen, període que pot allargar-se més d’un any, tots aquests joves intenten fer dels camps de refugiats casa seva. Escolten música, juguen a cartes, fumen catximba, beuen té i mengen durant les seves estones lliures. Però el problema és que no tenen ocupació possible. Un partit de futbol és celebrat per tots. Una hora d’entreteniment, i de nou, cap a l’habitació. No poden realitzar-se, i menys quan més enllà de les parets de les parets del camp hi ha 5 graus de temperatura. I tots ells tenien un futur esperançador al seu país d’origen, on cursaven Història de l’Art –el Jamal–, treballaven de cuiners –el Sallah Kasup– o es plantejaven el futur mentre acabaven els estudis obligatoris –el Mustafa–.