Azad Mzori: «No sóc religiós perquè cap Déu m'ha de dir què he de fer i què no»

Els joves són els que acostumen a arribar sols a Grècia. Al camp de refugiats de Sinatex, eren nombrosos els exemples d’adolescents que van deixar les seves famílies i, com a única esperança d’aquestes, van creuar el Mediterrani fins arribar a les illes. Però sempre hi ha una excepció que confirma la norma. Azad Mzori ho és. No és jove perquè va néixer fa 43 anys, «però físicament sóc un adolescent de 16», assegurava entre somriures. No té dona ni està casat perquè «l’amor està al cor i no en un anell», però encara recorda amb nostàlgia les visites a la seva companya quan tenia 17 anys.

Va néixer a Mosul, el Kurdistan Iraquí, i els seus pares el van educar dins la religió musulmana, però ell no és creient, perquè «una religió no té la veritat absoluta i Déu no m’ha de dir el que he de fer». Odia els que odien per raó de raça, gènere o religió i s’exalta quan recorda les bombes químiques intoxicant la seva estimada terra i els seus habitants. Va conviure amb la guerra del golf de Kuwait, va patir la caiguda de Saddam Hussein i les seves conseqüències i també va ser testimoni de la «fòbia» de Bin Ladden cap als kurds. El 22 de setembre de 2016, Mzori va trepitjar per primera vegada Grècia. Ho va fer a l’illa de Quíos, propera a la costa turca, des d’on va partir en pastera després de pagar 1000 dòlars.

A Quíos va passar nou mesos en un camp on «hi havia molts problemes i baralles i un menjar de molt mala qualitat». Després, el seu laberint va continuar amb un trasllat a la península, a Sinatex. Ara, dies abans d’haver de fer les maletes cap a Lagkadikia –el nou camp on han estat traslladats–, explicava a aquest mitjà que el seu objectiu és arribar a Alemanya, on el seu germà gran l’espera amb la seva dona japonesa. «Ell va marxar del meu país fa més de dues dècades. És enginyer, investigador i poeta», detallava el germà petit. Parla d’ell com un referent perquè «em cuidava quan era un nen», i fou ell qui li inculcà una mentalitat ben allunyada de la societat musulmana que l’envoltava.

Mentre espera el seu passaport, Mzori s’ha convertit en un pare de tots a la nau industrial. El seu instint paternal que no ha pogut omplir es materialitza amb les desenes de nens i nenes que corren entre els passadissos de Sinatex. També parla amb els joves, a qui renya si se salten les normes, però amb els qui bromeja sempre que pot. Les seves aficions, pintar i fer esport. Tres vegades a la setmana, corre 20 quilòmetres pels volts del llac Koronia. I quan no pot dormir a la nit, «que és gairebé sempre», decora les parets de plafó de la seva habitació amb dibuixos de paisatges, edificis o muses nues. «De petit vaig conèixer Miquel Àngel i em vaig enamorar del seu estil», apuntava orgullós.

Amb un anglés més aviat bàsic, assegurava que a Grècia ha aconseguit lliurar-se de la guerra, però que «no puc entendre perquè ens hem de quedar aquí sense fer res». «A la meva ciutat no era pas ric, però em podia guanyar la vida. Tenia un vehicle, una casa, família i amics... Ara no tinc res d’això, però per sort, tampoc tinc bombes caient sobre el meu cap», sentenciava.

Azad Mzori vol tornar a començar, vol sentir-se realitzat i somia amb visitar algun dia Catalunya «per tornar a veure els voluntaris que m’han ajudat durant aquest temps», cloïa.

Desenes de refugiats segueixen vivint als carrers de Salònica durant l’hivern

Mentre els recursos bàsics als camps de refugiats estan més o menys coberts, la situació als carrers no millora. De fet, empitjora quan arriben els mesos hivernals. A la ciutat de Salònica, desenes de refugiats que van arribar a Europa amb esperances per construir un nou futur, malviuen a edificis abandonats i mig enderrocats. Sense sostre, sense matalàs, sense abric. Amb temperatures que arriben als zero graus amb facilitat. I el que és pitjor: sense que ningú pugui fer res per ajudar-los, només les ONG’s que distribueixen menjar dues vegades al dia.

La majoria de les persones que es troben al carrer són d’origen iraquià o paquistanès. Les dificultats que tenen per aconseguir el dret a asil són molt grans. I un dels greuges més grans és que entre els refugiats de carrer s’hi troben molts menors. Aquest mitjà va denunciar, el mes de juliol de 2017, la situació d’Abdulnahab Afridi, de 17 anys. Vivia a un edifici abandonat rodejat de màfies i brutícia. Ara, mig any després, el jove estava exactament al mateix lloc. Al mateix edifici abandonat. En les mateixes condicions. Però amb 25 graus menys de temperatura i una degradació física i mental que s’accelera a mida que passen els mesos.