El primer responsable de robar un bebè, absolt en prescriure els delictes

L’Audiència Provincial de Madrid ha responsabilitzat «de forma incontestable» al doctor Eduardo Vela, de 85 anys, de robar a una nounada el 1969 però l’ha absolt en manifestar que els delictes ja havien prescrit quinze anys abans que Inés Madrigal denunciés els fets.

En la sentència, la Secció Setena de l’Audiència de Madrid li considera responsable de tots els delictes -detenció il·legal, suposició de part comesos per facultatiu i falsedat en document oficial- però li absol en determinar que l’inici de la prescripció va començar el 1987, quan la denunciant Inés Madrigal va complir la majoria d’edat, i va acabar 10 anys després.

En tractar-se de la primera sentència per nadons robats a Espanya, les magistrades estableixen un precedent per a la resta de procediments oberts, que es veuen amenaçats ara per la prescripció, la qual cosa xoca obertament amb el criteri que va sostenir una altra secció de l’Audiència de Madrid el 2016 quan va desestimar un recurs de Vela en considerar que els delictes no havien prescrit.

En aquella ocasió, la Secció Segona va manifestar que «els delictes, amb independència del moment en què es consumeixin, es realitzen durant tot el temps que la conducta delictiva es manté», per la qual cosa no seria d’aplicació la prescripció que va invocar Vela a l’empara de l’article 131 del Codi Penal, que és precisament al qual ara recorre el tribunal de Madrid.

Tanmateix, els magistrats assenyalen en la seva sentència que la detenció il·legal (delicte més greu que determina l’inici del còmput de la prescripció) començaria a comptar quan la víctima assoleix la majoria d’edat i pot exercitar la seua llibertat «de manera independent, sense necessitar de l’auxili dels seus tutors o guardadors».

Amb tot, la decisió final que fixarà la jurisprudència per a la resta de casos vius fins la data correspondrà al Tribunal Suprem, atès que Madrigal ja ha anunciat que recorrerà.

Malgrat que la sentència ha acabat en absolució, el tribunal deixa clar que Eduardo Vela, que treballava en la Clínica San Román de Madrid, va entregar el 1969 al matrimoni format per Inés Pérez i Pablo Madrigal a «una nena de pocs dies d’edat fora dels curso, simulant l’existència d’un part que no s’havia produït i establint una filiació fal·laç».

I no va ser la primera vegada que ho va intentar. Abans els va oferir un altre «fill d’una altra dona» i va donar indicacions a Inés Pérez perquè simulés un embaràs, col·locant-se un coixí a l’abdomen i fingint «els símptomes propis associats a la gestació, com les nàusees», si bé aquesta no va acceptar.

Finalment, Vela els va entregar a Inés Madrigal com un «regal» i va elaborar «la certificació fal·laç sobre el suposat part» encara sabent que no era cert i sense que consti que hi hagués un consentiment o coneixement dels progenitors, la identitat dels quals en el dia d’avui encara es desconeix.

Però encara que «resulta diàfan» que va donar la nena saltant-se la llei, la Sala rebutja condemnar-lo per estar la seua responsabilitat penal prescrita, acollint així la principal tesi de l’acusat.

Un argument que deixa a Madrigal una sensació «agredolça» perquè encara que està «contenta» perquè per primera vegada s’ha reconegut que «la van arrabassar» de la seua mare, sent decepció en haver considerat prescrits els fets. Un «obstacle» que, ha dit després de recollir la sentència, aconseguiran «ells fer caure».

El següent pas serà acudir|anar al Tribunal Suprem amb l’argument que «no pot prescriure un delicte quan algú no és conscient de ser víctima».

El tribunal, que segons Madrigal hauria d’haver estat «valent» i haver-se «tirat al fang», també ha rebutjat que es dedueixi testimoni contra la dona de Vela, que suposadament es va encarregar de vestir a Inés a la clínica i no va permetre que la seua mare adoptiva fos present perquè «no es descobrís l’all».

Tanmateix, les magistrades creuen que no ha quedat provat que la testimoni, que no va revelar qui són els pares biològics d’Inés Madrigal, tingués coneixement de la seua veritable identitat.

En la seva sentència, «la Sala és conscient de la dolença que les conductes osta a situacions jurídiques mereixedores de tutela, ampliar-se l’àmbit propi del dret penal; d’aplicació necessàriament restrictiva».

L’Audiència Provincial de Madrid ha responsabilitzat «de forma incontestable» al doctor Eduardo Vela, de 85 anys, de robar a una nounada el 1969 però l’ha absolt en manifestar que els delictes ja havien prescrit quinze anys abans que Inés Madrigal denunciés els fets.

En la sentència, la Secció Setena de l’Audiència de Madrid li considera responsable de tots els delictes -detenció il·legal, suposició de part comesos per facultatiu i falsedat en document oficial- però li absol en determinar que l’inici de la prescripció va començar el 1987, quan la denunciant Inés Madrigal va complir la majoria d’edat, i va acabar 10 anys després.

En tractar-se de la primera sentència per nadons robats a Espanya, les magistrades estableixen un precedent per a la resta de procediments oberts, que es veuen amenaçats ara per la prescripció, la qual cosa xoca obertament amb el criteri que va sostenir una altra secció de l’Audiència de Madrid el 2016 quan va desestimar un recurs de Vela en considerar que els delictes no havien prescrit.

En aquella ocasió, la Secció Segona va manifestar que «els delictes, amb independència del moment en què es consumeixin, es realitzen durant tot el temps que la conducta delictiva es manté», per la qual cosa no seria d’aplicació la prescripció que va invocar Vela a l’empara de l’article 131 del Codi Penal, que és precisament al qual ara recorre el tribunal de Madrid.

Tanmateix, els magistrats assenyalen en la seua sentència que la detenció il·legal (delicte més greu que determina l’inici del còmput de la prescripció) començaria a comptar quan la víctima assoleix la majoria d’edat i pot exercitar la seva llibertat «de manera independent, sense necessitar de l’auxili dels seus tutors o guardadors».

Amb tot, la decisió final que fixarà la jurisprudència per a la resta de casos vius fins la data correspondrà al Tribunal Suprem, atès que Madrigal ja ha anunciat que recorrerà.

Malgrat que la sentència ha acabat en absolució, el tribunal deixa clar que Eduardo Vela, que treballava en la Clínica San Román de Madrid, va entregar el 1969 al matrimoni format per Inés Pérez i Pablo Madrigal a «una nena de pocs dies d’edat fora de les vies legals, simulant l’existència d’un part que no s’havia produït i establint una filiació fal·laç».

I no va ser la primera vegada que ho va intentar. Abans els va oferir un altre «fill d’una altra dona» i va donar indicacions a Inés Pérez perquè simulés un embaràs, col·locant-se un coixí a l’abdomen i fingint «els símptomes propis associats a la gestació, com les nàusees», si bé aquesta no va acceptar.

Finalment, Vela els va entregar a Inés Madrigal com un «regal» i va elaborar «la certificació fal·laç sobre el suposat part» encara sabent que no era cert i sense que consti que hi hagués un consentiment o coneixement dels progenitors, la identitat dels quals en el dia d’avui encara es desconeix.

Però encara que «resulta diàfan» que va donar la nena saltant-se la llei, la Sala rebutja condemnar-lo per estar la seua responsabilitat penal prescrita, acollint així la principal tesi de l’acusat.

Un argument que deixa a Madrigal una sensació «agredolça» perquè encara que està «contenta» perquè per primera vegada s’ha reconegut que «la van arrabassar» de la seua mare, sent decepció en haver considerat prescrits els fets. Un «obstacle» que, ha dit després de recollir la sentència, aconseguiran «ells fer caure».

El següent pas serà acudir|anar al Tribunal Suprem amb l’argument que «no pot prescriure un delicte quan algú no és conscient de ser víctima».

El tribunal, que segons Madrigal hauria d’haver estat «valent» i haver-se «tirat al fang», també ha rebutjat que es dedueixi testimoni contra la dona de Vela, que suposadament es va encarregar de vestir a Inés a la clínica i no va permetre que la seua mare adoptiva fos present perquè «no es descobrís l’all».

Tanmateix, les magistrades creuen que no ha quedat provat que la testimoni, que no va revelar qui són els pares biològics d’Inés Madrigal, tingués coneixement de la seua veritable identitat.

En la seua sentència, «la Sala és conscient de l’esquinç|dolença que les conductes enjudiciades|jutjades ocasionen a les víctimes (...)», si bé reconeix que «no pot pretendre’s encara amb la lloable finalitat d’obtenir resposta a situacions jurídiques mereixedores de tutela, ampliar-se l’àmbit propi del dret penal; d’aplicació necessàriament restrictiva».