Cinc milions de persones amb dolor crònic a Espanya no estan ben tractades

Nou milions de persones viuen amb dolor crònic a Espanya i d'elles el 62 per cent (5,5 milions) no han estat mai derivades a una unitat del dolor, a pesar que ser tractat en un d'aquests serveis pot canviar radicalment la vida dels pacients.

«El maneig d'aquesta malaltia complexa, i a vegades invalidant, encara és una assignatura pendent al nostre país, ja que els recursos sanitaris amb capacitat per prestar una atenció experta i integral als pacients, és a dir, les unitats del dolor multidisciplinaris, són clarament insuficients i estan desigualment repartides».

Ho ha assegurat el professor Juan Antonio Micó, president de la Sociedad Española del Dolor (SET), en un acte amb motiu del Dia Mundial del Dolor, on professionals i pacients pretenen augmentar la conscienciació i reclamar una atenció sanitària adequada.

De cada tres pacients amb dolor un té dolor neuropàtic, i quant a la major severitat, ho encapçala la neuràlgia del trigemin, seguit del càncer de pàncrees estès alretroperitoneo.

A Espanya existeixen 183 unitats del dolor situades als 800 hospitals que hi ha, encara que només 12 compten amb un equip multidisciplinari, per la qual cosa bona part de la població no té accés a elles.

Són dades del «Estudio sobre las unidades del dolor en España: actualización de sus recursos y actividades», realitzat per la SET en col·laboració amb l'Instituto de Salud Carlos III, que reflecteix que només el 18% d'aquestes unitats cobreixen tota la cartera de serveis necessària per alleujar el dolor més complex, que pateix el 7% de la població.

Només el 12% dels pacients que arriben a les unitats del dolor provenen del seu metge de família, que en alguns llocs tenen fins i tot «prohibit» la derivació, per la qual cosa els pacients realitzen un «pelegrinatge inacceptable», ha subratllat el doctor VíctorMayoral, secretari de la SET.

Aquest periple fa que acudeixin «amb molt de retard»: nou anys en el cas dels homes i deu de les dones. Unes dades que «han anat a pitjor», ja que abans la mitjana era de set anys, ha denunciat el doctorMayoral.

Ho sap molt bé Ana Llorens, musicòloga investigadora, qui, a causa de la malaltia estranya de l'aparell digestiu que pateix, durant 15 anys va suportar forts mals de panxa, dos dels quals els va passar connectada 24 hores al dia a una màquina, la qual cosa el va obligar a deixar de tocar el violoncel i a interrompre els seus estudis de doctorat.

«Tenia dolor permanent, no podia menjar o beure i si menjava o bevia no podia moure'm, estava completament paralitzada, no podia estar asseguda amb l'esquena recta, no podia parlar, un dolor completament paralitzant», ha assenyalat a Efe.

Una vegada diagnosticada, va ser derivada a la unitat del dolor de l'Hospital de la Princesa de Madrid. Durant més de dos anys va estar provant diferents tractaments sense èxit fins que fa un any li van implantar unneuroestimuladormedul·lar que frena els senyals del dolor i no li arriben tan fort al cervell. «Gràcies a això he tornat a recuperar la meva vida».

La presidenta de la Plataforma de Organizaciones de Pacientes, Carina Escobar, ha presentat l'informe «El dolor en la enfermedad crónica desde la perspectiva del paciente» que destaca que només el 60% dels pacients compta amb un diagnòstic específic de dolor crònic.

Després d'advertir que «el dolor apareix dos anys abans que el diagnòstic», ha lamentat «el poc» que s'escolta als pacients, la qual cosa els genera« moltíssima frustració» i «desconcert» en la vida diària, que queda limitada.

A més, ha assegurat, que a les dones se'ls escolta fins i tot menys, raó per la qual reben més tard atenció mèdica. Això, a pesar que dos de cada tres pacients amb dolor són dones i un de cada tres, homes.

El dolor crònic no s'inclou en el barem de càlcul que s'utilitza per a atorgar la discapacitat o la dependència, ha recordat.

Aquest any el Dia Mundial vol cridar l'atenció sobre la situació dels col·lectius més vulnerables respecte al dolor, com ocorre amb els nens, els adolescents, els ancians amb demència, les persones amb malalties estranyes, discapacitat i malaltia mental greus i les víctimes de la violència, la guerra i la tortura.

Si el 18% de la població espanyola viu amb dolor crònic, el percentatge aconsegueix al 37% en la infància i el 70% en els majors de 65 anys.

Els col·lectius vulnerables tenen unes característiques vitals, socials, físiques, psíquiques o cognitives que els impedeixen comprendre i expressar el dolor, que és difícil de mesurar objectivament ja que és «invisible».

Encara que hi ha molta recerca per a descobrirbiomarcadoresque ho mesurin, de moment no hi ha resultats. Sí que existeix ja un programari per a reconèixer els episodis de dolor en pacients amb demència que no verbalitzen bé, ha explicat el doctorMayoral.