«M'imagino a Shakespeare mirant el seu poble com una mena de Shakespeareland»

—Quin paper hi juga, el sexe, en l’obra de William Shakespeare?

—En una escala de l’1 al 10, jo diria que un 8.

—Això és molt.

—Molt, n’està impregnada. Shakespeare és una barreja de moltes coses, hi trobes de tot, com en botica.

—Com és l’aproximació de Shakespeare al sexe en les seves obres? Hi va per la via directa?

—Hi arriba per diferents camins. Té dos vessants. Un és el romàntiC, que podria ser per exemple Romeu i Julieta, que són molt romàntics i tiren més aviat per la cosa espiritual. I després també té el vessant del sexe, que tira molt cap la part més divertida. És curiós, jo porto molts anys treballant amb Shakespeare i sempre hi descobreixo coses noves, és com un pou insondable. És un gran conyón, fins i tot a les tragèdies hi ha molta part còmica. Romeu i Julieta tenen a Mercucio, Macbeth té el Porter, El Rei Lear té bufons… I tot això està unit al sexe? Sí, perquè tots aquests personatges parlen de sexe, tot i que ho fan d’una manera crítica, ho miren des d’un punt de vista elevat, perquè l’autor sempre en queda al marge. Shakespeare no té moralina, tu t’ho pots agafar d’una manera o altra.

—Aquesta manera de parlar del sexe no es pot deslligar del context històric en què va viure el dramaturg.

—Sí, el context és molt important. Era un temps en què els puritans clamaven contra els teatres, perquè els semblaven antros de perdició. I, per a més inri, aquests establiments estaven a l’altra banda del Tàmesi, en una mena de món a part, un món de perdició al costat dels bordells. Fins i tot hi havia molts amos de teatres que també eren propietaris de bordells. Shakespeare va viure l’ambient cortesà, fins i tot de la reina i també l’ambient popular, i per tant beu dels ambients més tirats i dels més excelsos. Ell remarca molt la part més alegre o sensual del sexe, molts dels seus personatges que parlen de sexe són molt entremaliats. En realitat, Shakespeare era molt entremaliat. Jo vaig molt a Stratford on Avon. Allà hi ha el pont de Clopton, i moltes vegades me l’imagino allà, mirant el seu poble, una mena de Shakespeareland, com un parc temàtic. Era un tio molt divertit, Shakespeare.

—Detalli’m alguna de les referències explícites de l’obra shakesperiana.

—Per exemple, quan Romeu, s’ha enamorat de Julieta i els amics li retreuen, Benvolio li diu: «Total, jugues amb la teva eina per ficar-la en un forat». Això és bastant explícit. Referències com aquesta n’hi ha força. També als sonets, on es diu per exemple «al teu costat s’eleva i després cau». Al capítol que he anomenat Sexpeareland hi esmento les diferents maneres d’anomenar els òrgans sexuals masculins i femenins. Després, també juga amb coses sexuals. A El somni d’una nit d’estiu, per exemple, hi ha una representació d’artesans, que representa que són una mica curts i la seva entremaliadura passa per posar-los noms com Bottom, que vol dir cul, o uns altres tres amb noms que tenen el doble sentit de penis. Shakespeare va crear moltes paraules, més de mil, que es van incorporar al diccionari anglès i que encara es conserven. Assassination, per exemple, la va inventar ell.

—L’estudi de la seva obra des d’aquest vessant l’ha ajudat a entendre quina era la seva visió personal sobre l’amor i el sexe?

—No. Tots els grans especialistes en l’obra de William Shakespeare, tant els vius com els morts, coincideixen, i jo també, que ell sempre queda a l’ombra. Però si l’estudies molt, el llegeixes i el tornes a rellegir, en pots treure una conclusió, des del punt de vista filosòfic, i és que ell era determinista, creia en el destí. Era creient? No ho sabem. Va viure a cavall entre dos segles i entre el Renaixement i el Barroc, en què el pensament canviava molt. Shakespeare, tots aquests corrents, els va viure i els va assimilar, però sempre s’escapa, la seva personalitat era esmunyedissa, com un peix.