Les treballadores de la llar sense papers, desprotegides i exposades per la pandèmia de coronavirus: «Som invisibles»

Fany Galeas, del Centre d'Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO, assegura que moltes de les empleades de la llar s'estan quedant feina sense cobrar la liquidació, encara que hi tinguin dret. Tampoc els hi estan notificant l'acomiadament amb 15 dies d'antelació com tocaria, assegura. «Des que va començar la pandèmia, les treballadores de la llar sense documentació són les que més estan patint», afegeix.

Associacions com Mujeres Migrantes Diversas han organitzat una caixa de resistència, que ja ha recaptat 17.000 euros i està repartint mascaretes i guants entre les cuidadores que encara treballen. Reben consultes cada dia sobre acomiadaments o falta de material de protecció, explica la seva portaveu Daybelin Juares. Segons diu, 17 empleades de la llar han acudit a l'entitat després de contagiar-se de covid-19 a la feina.

El neguit de treballar amb malalts

Una de les empleades de la llar que es va posar en contacte amb l'organització és la Jessica (nom fictici). Abans de l'alarma sanitària, cuidava una parella d'avis només durant les nits. L'home es va morir de covid-19 i ella s'ha quedat tenint cura de la dona. No només no s'ha confinat a casa seva després de la mort de l'home sinó que ara ha de dormir al domicili on treballar, fer més hores, amb més responsabilitat pels mateixos 700 euros que cobrava abans. «Estic nerviosa, vaig estar cuidant-lo tot el temps, els 8 dies que va estar a casa. Provo d'estar tranquil·la però em pregunto, tindré el virus o no?», explica aquesta dona colombiana, que és auxiliar d'infermeria. De moment, té quatre mascaretes que li ha donat l'associació i dues caixes de guants que ha comprat la família.

La seva feina ha passat de fer el sopar, donar la mediació i estar pendent de si passava alguna cosa a la nit a ser l'única persona que s'encarrega de les cures, la neteja i el menjar. Una càrrega de feina que li provoca una gran pressió psicològica diu, que ha de passar sola. «Ploro en silenci i ningú se n'adona», lamenta. Sap que el sou no és suficient per a la feina que fa però assegura que no té més opció que quedar-se perquè el seu és l'únic ingrés de la seva família. La resta, tenien contractes temporals i s'han quedat sense feina a conseqüència del decret d'estat d'alarma.

Acomiadaments sense cobrar

Moltes dones s'han quedat sense feina arran d'aquesta crisi. A banda de no cobrar la liquidació que els pertoca per llei, algunes denuncien que els seus caps no els han pagat el mes sencer i les obliguen a recuperar les hores més endavant, si volen cobrar. Ho assegura la Yasmina (nom fictici), una empleada de la llar a temps parcial que encara espera que una clienta li envïi els 450 euros del salari del març. Prèviament a la crisi, li van comentar que no la renovarien i que la farien fora després del 31 de març. Un cop decretat l'estat d'alarma, la seva cap li va demanar que no anés més a la feina advertint-li, a més, que hauria de recuperar els 16 dies que no treballaria a l'abril.

«El 31 de març vaig veure que no m'havia dipositat res del sou i jo havia de pagar el lloguer, el menjar. Si no tinc feina no tinc res», explica aquesta hondurenya. Ella assegura que la van acomiadar després de demanar-los ajuda per tramitar els papers. El dia 16 d'abril tenia una cita per demanar l'empadronament històric, un pas necessari en el procés d'arrelament. Ara, es troba que, quan estava a punt de poder regularitzar la seva situació, s'ha quedat sense feina i sense ajudes públiques en mig d'una pandèmia i una crisi econòmica. «Les treballadores de la llar ens sentim les més desprotegides de tots», lamenta.

Treballadores com ella, sindicats i associacions fa temps que reclamen a l'Estat que aprovi el conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) perquè aquestes empleades de la llar i les cures es puguin incloure en el règim de cotització general, equiparant els seus drets als de qualsevol treballador.

Sense ingressos

Les dones sense papers viuen «al dia», amb salaris molt baixos i amb obligacions de cara als familiars que han deixat al seu país. Des de l'ordre de confinament de la població, la Carmen (nom fictici) s'ha quedat sense les dues feines que tenia de com a treballadora domèstica, i on cobrava 400 euros. «En una casa em va dir que no tornés i en l'altra que hi anés en dos mesos. De què menjaré aquests dos mesos? No tinc com pagar la meva habitació ni l'alimentació», reconeix. D'entre totes dues feines, li van pagar 280 euros pel mes de març.

«Les que s'han quedat sense feina però han cotitzat tindran una ajuda però què passa amb nosaltres? Ens hem quedat sense res. Som invisibles», etziba. Ha aconseguit ajornar un mes el pagament del lloguer que té a Mataró, de 350 euros, però es troba amb el problema que no està empadronada a la ciutat, i no pot demanar ajudes per a aliments.

L'aturada provocada pel coronavirus també ha afectat el seu procés de regularització. Al gener va fer tres anys que va marxar d'Hondures i li van donar cita a estrangeria a mitjans d'abril. «Espero que ara no me'n donin una per d'aquí a sis mesos, si no tinc papers, no puc trobar feina», diu. Assegura que en aquestes últimes setmanes ha perdut dues feines de cuidadora perquè li demanaven tenir la documentació.

Regularització permanent

Alguns representants polítics com el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha posat sobre la taula la necessitat d'agilitzar els tràmits per regularitzar unes 10.000 dones que treballen de cuidadores i que podrien incorporar-se al sector residencial, molt tensat en plena epidèmia.

Associacions com Dones Endavant alerten, malgrat això, que la regularització de situació administrativa irregular no es pot plantejar com una mesura temporal, de la mateixa manera que s'ha fet amb els menors estrangers per a fer de temporers al camp. L'Henda Conteh, vicepresidenta de l'organització, assegura que els processos s'han d'agilitzar el més ràpid possible per a les treballadores i cuidadores sense papers que s'han quedat sense feina i no tenen ingressos, modificant la llei d'estrangeria i facilitant l'obtenció de permisos de residència i treball. Si el canvi fos temporal, assegura, el col·lectiu se sentiria «utilitzat». «Ara que hi ha risc d'infectar-nos sí que criden els estrangers, no?», ha lamentat.