El dolor, la por i la culpa soscaven als treballadors de les residències

El desgast físic i emocional del personal de les residències ha provocat símptomes d'estrès posttraumàtic en molts casos. Es debaten entre l'«amenaça de les seves pròpies vides i la dels seus familiars, i la culpa per les morts de la gent gran» pel coronavirus, relaten els propis treballadors.

María José Bedoya, auxiliar d'infermeria, confessa que ho ha passat «molt malament». Minuts després de l'entrevista amb Efe truca plorant: «Ha mort una companya en l'UCI pel coronavirus». L'amenaça s'ha fet realitat.

Les residències -de tercera edat i per a persones amb discapacitat- han estat a Espanya un dels principals focus de la COVID-19 i la gent gran morta ha suposat en comunitats com la de Madrid gairebé el 40 per cent del total de morts.

María José Bedoya treballa en una residència pública i recorda que al començament de la pandèmia alguns companys van patir «atacs de pànic» i es van donar de baixa. Al març, «el pitjor no va anar només l'absència d'equips de protecció sinó de protocols d'actuació», resumeix.

Avui dia han arribat equips que són d'usar i tirar, però «es reutilitzen després de desinfectar-los amb lleixiu, i fins fa uns dies companyes han estat amb la mateixa màscara 20 o 25 dies», afegeix.

A través de donacions privades arriba molt material a aquests centres, no obstant això, María José es pregunta fins a quin punt són efectives les màscares casolanes o les bates de protecció fetes amb bosses d'escombraries i cinta americana.

«La càrrega emocional -relata- és brutal. Saps que amb les eines que tens no ho estàs fent bé, i et preguntes: M'estaré portant el virus d'aquesta habitació a la del costat?».

En la seva opinió, l'atenció de les administracions ha estat tardana i insuficient. «Des del minut zero vèiem que calia tancar les portes. Mai havíem tingut quinze defuncions en un mes».

Amelia, auxiliar d'infermeria en una residència concertada, comparteix aquesta última opinió i s'interroga amb ràbia : «Per què abans de tancar Espanya no van tancar les residències?».

Ara, diu estar «bastant bé», però les primeres setmanes, reconeix que van ser dures perquè -indica- no sabien com actuar: «Som centres assistencials, no hospitals».

«Al començament de la pandèmia va haver-hi moltes baixes, d'una plantilla de 22 auxiliars quedem nou en una setmana», recorda.

Amelia apunta una xifra, 30.000 sanitaris contagiats, però «quants auxiliars d'infermeria estaran infectats?», es pregunta. «De nosaltres no s'ocupa ningú», lamenta, encara que destaca que en el seu centre porten dotze dies sense decessos. «Abans el degoteig era constant», recalca.

Senyals d'estrès posttraumàtic

Els treballadors «sobretot senten frustració perquè volen arribar a tot i no poden en estar limitats en mitjans i recursos», explica la coordinadora de Psicologia de la clínica López Ibor, Beatriz Mora.

En el mateix sentit, la catedràtica de Psicologia de la Complutense i coordinadora del telèfon d'assistència psicològica del Ministeri de Sanitat i del Consell General de Psicologia d'Espanya, Paz García Vera, creu que els problemes d'estrès i de maneig de les emocions obeeixen també al fet que és un grup de professionals «molt implicat en el seu treball, igual que els sanitaris».

Després de jornades extenuants no aconsegueixen desconnectar quan arriben a casa i els costa agafar el son, pel fet que les imatges s'amunteguen al seu cap. «Detectem molt estrès posttraumàtic», subratlla Beatriz Mora, també coordinadora de suport psicològic en les residències del grup Orpea, que ha registrat morts en diversos dels seus 23 centres de Madrid.

En opinió de García Vera, el personal de les residències viu una situació de risc en primera línia per l'amenaça a la seva pròpia vida i la de les seves famílies, i senten culpa per les morts dels majors, segons relaten els propis treballadors en el telèfon de suport, que rep una mitjana de més de 300 trucades diàries.

«Ho estan passant fatal. Moltes vegades se senten culpables perquè pensen si han transmès ells el virus o si haguessin pogut fer-ho millor», afegeix. Uns altres expliquen que no se senten preparats per a tornar a la residència i enfrontar-se a les absències.

Amb les persones que expressen culpa, explica l'especialista, fan «teràpia breu perquè entenguin que la culpa és una emoció que apareix quan un creu que podria haver controlat la situació, però tu no pots sentir-te culpable per alguna cosa que no sabies que anava a passar. A vegades les persones tenim una il·lusió de controlar tot».

Quan se superi aquesta crisi, la psicòloga de la clínica López Ibor creu que «serà necessari un tractament més profund; hi haurà persones que amb els seus propis recursos podran reinicialitzar-se, però farà falta una intervenció puntual per a restablir l'equilibri».

«Fem intervencions des del tu a tu, el més pròximes possibles. Els animem a mostrar la seva vulnerabilitat, perquè no li ho permeten en considerar que han d'estar al peu del canó; no identifiquen els senyals d'alerta que el seu cos està llançant; s'obliden d'anar al bany, de menjar».

Es necessiten infermeres especialistes

En opinió de la secretària de Salut, Sociosanitari i Dependència d'UGT, Gracia Álvarez, la crisi ha posat de manifest «com de justes estan les plantilles», igual que les retribucions que reben.

I es qüestiona on està la frontera entre el sanitari i el social: «Quan pensem en la part sanitària sempre ho veiem des del punt de vista de les malalties, però la salut no és exactament la seva absència».

Arriba un moment en què «no és possible evitar les patologies i cal viure amb elles», per això fa una petició i una reflexió en veu alta:

«Fan falta infermeres especialistes en geriatria i deixar de veure a la infermeria com aquella que es limita a posar injeccions, l'essencial són més cures».