La por de sortir: els experts tranquil·litzen davant una ansietat esperada

El dissabte tota la població estarà autoritzada a sortir al carrer amb restriccions per a fer esport o passejar, però molts afronten amb por aquesta llibertat recuperada. Psiquiatres i psicòlegs llancen un missatge de tranquil·litat: és normal sentir ansietat després de set setmanes de confinament.

«Tenir cert temor, certa ansietat és absolutament normal. Fins i tot és bo i saludable. A qui no li faci respecte sortir al carrer serà menys capaç de valorar els perills i tindrà més risc de contagi», explica Celso Arango, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria.

Al marge que els ciutadans porten setmanes escoltant notícies sobre morts i hospitals saturats, Arango recorda que qualsevol canvi, fins i tot el que és a millor, com mudar-se a una casa més gran o un ascens professional, genera estrès i ansietat i exigeix un període d'adaptació.

«Tancar-se a casa o sortir després del tancament anirà acompanyat d'una reacció fisiològica normal i esperable i la gent no té per què preocupar-se».

A aquest psiquiatre li irrita l'expressió 'distancia social': «el que necessitem és distancia física i proximitat social; ara necessitem que la gent empatitzi molt, que mantingui la distància física però que es doni molt afecte, encara que siguin petons virtuals».

Les persones, destaca, han de ser conscients a més de que començaran a fer activitats, com passejar, amb menor risc del que feien fins ara, com anar al supermercat.

Segons un estudi d'investigadors de la Universitat Europea sobre la base d'un sondeig realitzat a més de 16.000 persones de Madrid, Cantàbria i Canàries, el 70% té por de contagiar-se i el 50% sent temor o ansietat en sortir de casa.

Timanfaya Hernández, psicòloga clínica i forense, veu com augmenten les consultes de persones amb simptomatologia ansiosa, amb por al contagi i ara també amb por al carrer.

«Sabem què passarà. Mai hem viscut una pandèmia i un confinament d'aquesta dimensió, però ja està descrit el fenomen en altres col·lectius que han viscut reclosos, com a pacients que són donats d'alta després de llargues hospitalitzacions o reclusos que surten de presó», explica.

La reclusió, apunta, és desagradable, però els nostres mecanismes de supervivència contraresten aquesta sensació i ens han permès adaptar-nos al confinament; el problema pot sorgir quan aquest mecanisme de defensa arriba a ser «desadaptatiu»: «El nostre cervell és molt intel·ligent, però també molt punyeter».

Cal forçar-se a sortir?

Arango recomana aprofitar els passejos, tornar a poc a poc tornant a la normalitat del futur. «En el confinament passem del tot al no-res, però són millors les adaptacions progressives; que la gent vagi sortint de manera gradual, fent passejos, i si no li ve de gust, que es vagin forçant».

Timanfaya Hernández aposta perquè cadascun es plantegi el seu propi «desconfinament» i marqui les seves pautes per a veure com se sent.

«No passa res per sortir el dilluns en comptes del dissabte. Fins a on? En comptes d'un quilòmetre, donaré primer una volta a la zona. Si em veig molt descontrolat, que no puc manejar la situació i em genera molt malestar, això indica que hi ha un problema i haurem de fer un treball per a reconduir aquest estat, que no es reconduirà sol».

Cal assumir que aquest temor és normal, coincideix amb Arango, però també veure que no interfereix en la vida quotidiana, que permet seguir les rutines i mantenir les relacions socials, demanar ajuda si l'ansietat o la por ens incapacita.

Persones amb patologies prèvies i nous problemes

Segons explica Arango, els psiquiatres sí que estan veient exacerbacions o recaigudes en gent vulnerable, amb trastorns mentals de base.

Però la seva major preocupació no està en els problemes mentals derivats del confinament, sinó en els trastorns psíquics que provocarà la crisi econòmica, com es va comprovar en la de 2008: «Ve una onada i els gestors sanitaris han de ser conscients d'això».

La salut mental dels qui han estat en primera línia, els sanitaris, també centra l'atenció dels psiquiatres, a més de l'abordatge dels "duels patològics", aquestes milers de persones a les quals se'ls ha mort un ser estimat sense enterrament, sense funeral i sense el ritual del comiat.

Hernández coincideix en la preocupació per aquelles persones amb patologies prèvies, que poden confondre el malestar que causa el confinament i el desconfinament, que afecta a tota la població, amb un empitjorament de la seva simptomatologia pròpia.

Es refereix, per exemple, a pacients amb agorafòbia o trastorns obsessiu compulsius de neteja. «Ja seguien pautes de neteja suficient en el seu dia a dia per a fer front a un coronavirus. Hem de treballar amb ells una altra vegada, explicar-los que els consells van dirigits a la població sense aquesta patologia; que han de rentar-se les mans quan surtin, però no tornar a rentar-les-hi vint vegades al dia».

Necessitat de certeses

Arango lamenta que el Govern, en la seva presa de decisions, no hagi tingut en compte la salut mental de la població, quan està comprovat que la majoria dels problemes que genera el confinament tenen a veure amb aquesta.

S'ha confinat a tota la població a casa per a controlar a les persones que no haurien seguit les regles, explica, però està demostrat que hi ha menys complicacions de salut mental quan el tancament es fa «de manera altruista i no obligada», quan el Govern informa dels riscos i l'individu pren la decisió de quedar-se a casa, sense imposicions.

Es registren també menys problemes als països que han fixat un pla amb dates, encara que després canviïn, afegeix. «No hi ha cosa que generi més angoixa a l'ésser humà que la incertesa. Quan a una persona li donaran els resultats d'una prova de càncer té més ansietat abans que després, encara que el resultat sigui dolent».

«Aquesta falta de certitud amb la qual ens han tingut és molt nociva», adverteix.