A Espanya «no suportaríem un rebrot primerenc»

El coordinador de malalties infeccioses del Complex Hospitalari Universitari de Santiago (CHUS), Antonio Antela, tem que un mal comportament de la població en la desescalada comporti un «rebrot primerenc» que ni el sistema sanitari ni els professionals que en ell treballen suportarien.

Ell va contreure COVID-19, va estar molt malament i opina que el passaport immunitari és una «bestiesa» perquè explica, en una entrevista amb Efe, que el mer fet de tenir anticossos certifica haver passat pel contagi però no garanteix que en un futur la persona no torni a infectar-se pel patogen causant d'aquesta pandèmia. La immunitat, per tant, opina, no està garantida.

- Era difícil de preveure l'elevada transmissibilitat del virus?

- A tots ens va agafar per sorpresa. És comprensible que els experts que van haver de prendre decisions en el seu moment no encertessin en veure aviat les conseqüències que anava a tenir aquesta, en un primer moment, epidèmia. Dit això, em situo al febrer, el que sí que vèiem a finals d'aquest mes era que el virus ja havia traspassat les fronteres de la Xina, estava a Europa, i aquí probablement s'havia d'haver actuat de forma més ràpida.

- És a dir, considera que hem perdut la primera quinzena de març.

- Sí. És en la qual calia haver fet el que es va fer després: estat d'alarma, confinament, clarament la mesura que s'ha demostrat eficaç per a reduir la possibilitat de transmissió; i aïllament, quarantena, o com se li vulgui dir. Si s'hagués fet 15 dies abans, el nombre de casos hauria estat significativament menor, també el de defuncions.

Però bé, és una decisió amb molta transcendència, i pot ser en certa manera comprensible des del punt de vista humà que es cometés l'error, encara que sens dubte cal considerar-ho un error. Potser una de les coses que hem d'aprendre d'aquesta pandèmia és la de mostrar més sensibilitat davant les dades que van arribant i prendre decisions més contundents abans.

- Creu que es va trigar molt a confinar a la població, ha quedat clar. I ara veu rapidesa en la desescalada?

- Sí. I em preocupa la rapidesa. Jo crec que a Espanya s'ha pres una bona decisió fent-la per fases perquè no tot el territori té la mateixa situació epidemiològica. Veig lògic que els nuclis on hi ha major incidència, Madrid o Barcelona, triguin a passar a la següent fase. Ho veig absolutament normal des del punt de vista sanitari, no entro en qüestions econòmiques perquè no és el meu tema ni vull opinar sobre això. Però des del punt de vista sanitari el tinc clar: crec que és un encert. I em fa por la pressió que estan exercint algunes comunitats autònomes per a passar de fase.

- I la resposta per part de la població, li provoca inquietud?

- Quan es passa a fases menys restrictives, sí. Cal recordar que algunes coses es poden fer, però no totes, i que no hem eliminat el virus. Un mal comportament pot comportar un rebrot primerenc i en aquest moment ni el nostre sistema sanitari ni els seus treballadors el suportarien.

- Que hi hagi un rebrot, al seu parer és inevitable?

- Sí, perquè el nivell de prevalença en la població general a Espanya és baixa i, per tant, si el virus està circulant, sens dubte hi haurà una segona onada. L'important és que, d'una banda, no sigui tan intensa com la primera i, per una altra, que es retardi el màxim possible perquè doni temps al sistema sanitari a restablir-se, a restablir la normalitat, a assumir tota la feina que no hem fet amb altres patologies cròniques durant aquests dos mesos. I a restablir la capacitat dels sanitaris de respondre a un nou desafiament. El millor seria que no passés, però com sembla inevitable, idealment, si pot dir-se així, millor que sigui després de l'estiu.

- I si és abans...

- D'aquí el temor a una desescalada desordenada o massa ràpida. Si és abans pot ser catastròfic, encara que no m'agradi ser apocalíptic. Qui ho ha viscut això des de dins, com a metge, o com a metge i com a pacient, té por que això passi una altra vegada de manera més bèstia i massa aviat. I que no ens hàgim recuperat.

- Vostè mateix ha passat per aquesta malaltia. Té seqüeles?

- Estic absolutament asimptomàtic però la veritat és que ho vaig passar bastant malament. Vaig tenir una pneumònia bilateral i la recuperació va ser molt lenta. No només és reactivar la funció respiratòria, que això et deixa baldat, amb molt poques forces i molt cansat. Vaig perdre molt de pes. I al costat de l'aspecte físic està el psicològic. És passar una experiència traumàtica, en la qual et veus vulnerable, una mica a la deriva, i amb el problema afegit de l'angoixa per estar aïllat i a més, el tenir la sensació que te'n vas d'aquest món sense acomiadar-te de la teva família.

- Això deixa una seqüela psicològica. Com es gestiona la tornada a la feina?

- És com tornar al lloc del crim. D'alguna manera tens ganes de tornar a ajudar, això sempre; però també tens por de tornar a infectar-te.

- És real la immunitat protectora?

- Encara no se sap. De fet, l'únic estudi que està publicat és un fet a la Xina amb 175 persones de les quals el 30% no va desenvolupar nivells d'anticossos suficients com per a poder dir que tenia immunitat protectora. No hi ha dades suficients per a saber si la desenvolupem o no, tampoc quina proporció dels pacients que han passat per la infecció ni quant dura en cas que es desenvolupi. Per això, des del meu punt de vista, el tema del passaport immunitari és una bestiesa.

- Des que es van detectar els primers casos, haurien d'haver-se posat en marxa els tests massius?

- Països que així ho han fet com per exemple Corea del Sud, Alemanya, Singapur, Hong Kong i Taiwan mai han tingut un nombre tan exagerat de casos com nosaltres. La resposta és sí. Ara ja d'alguna manera hauríem d'estar en condicions de fer-ho. Que no ho estiguéssim en la primera onada pot ser comprensible, però ara no ho seria.