«Cal passar a l'acció: si no surts per por al contagi, et confines tu i la por»

-Què és la Síndrome de la cabana?

—És el terme que s’ha fet servir per parlar de la temor que poden sentir algunes persones a sortir del desconfinament que ha provocat la pandèmia de la COVID-19, però que també s’ha pogut observar en algunes persones després d’una hospitalització perllongada o les que han viscut confinades per diferents motius.

—Quines sensacions experimenten les persones que pateixen aquest trastorn?

—Primer de tot, és fàcil pensar que és un trastorn, no podem negar que la gent que té aquests símptomes pateix emocionalment i el neguit no els deixa gaudir. Però no és ni trastorn ni una malaltia: una síndrome es refereix a un conjunt de símptomes que poden ser emocionals (en aquest cas l’emoció és la por), cognitius (tenir el pensament catastrofista, anticipant que passaran situacions perilloses, de risc, de possibles contagis o dificultats diverses) i símptomes conductuals, que els portarien a tenir comportaments evitatius (evitar sortir de casa, evitar trobar-se amb coneguts o, directament, de fugida).

—Quines persones són més susceptibles de patir aquest problema?

—De moment, aquest tipus de símptomes estan afectant més a la població de gent gran, però ens arriben també reaccions semblants en nens i nenes, amb pors al contagi i a sortir de casa. En els adolescents menors de 14 anys també hem observat que alguns no volen sortir, però en aquest cas no és per por, sinó perquè no poden trobar-se amb amics i han d’anar acompanyats d’un adult, fet que, òbviament, no els fa gaire contents.

—Hi ha una part racional, en la por a sortir de casa?

—En general, les pors no són gaire racionals. Quan una persona sent por, li és difícil racionalitzar aquesta emoció, que és molt primària. Ara bé, en aquesta situació concreta, podem entendre la por a sortir de casa, entenem el patiment i hem d’ajudar aquestes persones perquè puguin desconfinar-se sense por. Al virus se l’ha de respectar, però no és saludable tenir-li tanta por com per sacrificar una part de la llibertat que aporta el desconfinament. L’esforç de racionalitat podria ser pensar: si no surto mai, estaré sa i estalvi, i m’asseguro que no em passarà res. Però això no és pas així, ens poden passar moltes coses tancats a casa. És el cercle viciós de la por: per evitar sentir por, evito la situació que crec que me la provoca, amb la qual cosa cada vegada em sento més poruc i incompetent per sortir i desconfinar-me.

—Quines pautes recomana per a les persones que pateixen aquesta síndrome?

—Acceptar que és normal sentir aquesta angoixa, malestar o por, però amb l’actitud d’anar posant a prova petits canvis importants. La situació pot preocupar i fer-nos sentir por, però hem d’intentar evitar que això ens desequilibri. L’equilibri emocional es troba per diferents camins. Un, és l’acció: si et quedes tancat a casa, et confines tu i la por. La por enfrontada és més fàcil de controlar. De fet, sentir por i fer, és de valents. Un altre pas seria triar una estona de temps curta per sortir de casa i fer un petit passeig en un horari de poca afluència de gent, i sempre recordant les mesures de protecció. Es poden anar fent petites sortides diàries, de poc temps i recorregut, fins arribar a un trajecte més llarg i durant més temps. Una bona idea seria fer-ho acompanyats d’una persona que ens generi tranquil·litat i seguretat.

—Com ho poden gestionar les persones que, malgrat tot, han de sortir de casa per obligació, perquè ja els fan anar a treballar?

—Les persones que han continuat treballant de manera presencial tenen més assumit el nou comportament que exigeix el risc de contagi. Per la seva banda, les que han estat fent feina telemàtica o han patit un ERTE, quan retornin al seu entorn de feina el trobaran adaptat a la nova situació. És necessari acceptar que adaptar-nos requereix un temps, i els canvis i els EPI s’han de percebre com una ajuda, no com un impediment. Des de la delegació de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) hem ofert unes pautes psicològiques per a l’entorn laboral que emfatitzen molt en la Psicohigiene: relativitzar conflictes, respectar el temps de descans, sentit de l’humor, etc.

—Les persones que ara han patit aquesta sensació pot ser que la tornin a experimentar més vegades al llarg de la seva vida, tot i no estar confinades?

—Si ho han experimentat però ho han pogut controlar, és probable que en la següent vivència sigui més suau, perquè percebran la seva capacitat per gestionar-ho. Aquest és un gran aprenentatge. Si els ha costat més, probablement serà més fàcil que apareguin la por i el cansament per tornar al mateix punt, però amb l’assessorament dels professionals de la Psicologia, es poden establir pautes per arribar a una millora de l’estat d’ànim.