Estat d'alarma: aturar un país i arrencar-lo 2.351 hores després

S'ha acabat: l'estat d'alarma expira aquest dissabte a mitjanit, tres mesos i una setmana després de decretar-se;98dies en els quals els espanyols han viscut contenint l'alè entre la por i la curiositat que ha generat una situació inèdita d'efectes encara desconeguts.

Han estat, en definitiva, 2.351 hores que han paralitzat -i canviat- el país.

No totes han transcorregut amb la mateixa velocitat i durant algunes semblava que el temps s'havia congelat. Però amb la desescalada iniciada fa algunes setmanes la vida ha anat tornant als carrers, places, comerços, carreteres, fàbriques, oficines, terrasses, bars, muntanyes i platges que l'estat d'alarma va buidar.

El 14 de març va ser necessarirecórrerper segona vegada en democràcia d'aquest instrument constitucional. I si en l'anterior ocasió -durant la vaga de controladors aeris-, només va durar15dies, en aquesta ha hagut de prorrogar-se sis vegades.

Així va començar tot

Avui es té pràcticament la certesa que el coronavirus circulava lliurement per Espanya abans de febrer, però des de la confirmació del primer positiu el 31 de gener fins a finals del mes següent, es va mantenir un escenari de contenció en el qual les autoritats aconsellaven extremar les mesures d'higiene i poc més.

I així va ser fins al 9 de març: un dia després de la celebració del8Mvan saltar totes les alarmes en duplicar-se la xifra de contagis fins als 1.204 i elevar-se a 28 les morts.

Aquest dia es va gestar l'embrió de l'estat d'alarma amb unes primeres mesures -com suspendre les classes durant dues setmanes a les zones més afectades o aconsellar el teletreball-, dissenyades per a impedir, en paraules del ministre Salvador Illa, «arribar a l'escenari d'Itàlia», on ja regien les limitacions a la mobilitat entre ciutats i s'havia demanat a la ciutadania quedar-se a casa.

Però no van aconseguir evitar el desastre perquè l'intrús portava ja temps campant entre la població, així que després d'una històrica i llarguíssima reunió, el dissabte 14 de març, el Consell de Ministres va decretar l'estat d'alarma. El virus havia arribata5.753 persones i n'havia matat a 136.

Morts i saturació hospitalària

Ja llavors les xifres esglaiaven però el pitjor estava per venir. A penes una setmana després, les víctimes mortals diàries van començar a explicar-se per centenars i en tres setmanes es va fregar el miler: 950 morts en 24 hores. Era el 2 d'abril i hi havia comptabilitzats 10.003 defuncions oficials.

Molts més de les que els serveis funeraris podien assumir. Va caldre improvisarmorguesen llocs com pistes de gel i aparcaments.

El mateix passava amb els hospitals. Cada dia el país començava el dia en suspens esperant que la maleïda corba comencés a doblegar-se per alleujar el sistema sanitari, sotmès a centenars d'ingressos diaris, molts -masses- dels mateixos professionalsde la salut.

Faltaven mitjans, els que arribaven eren escassos i defectuosos... Hotels medicalitzats, recintes firals reconvertits enUCIsgegantesques... Per molt poc, es va aconseguir esquivar el col·lapse. Però el sistema i els seus professionals estan esgotats.

El drama de les residències

Si hi ha alguna cosa que ha estripat els cors de tots al llarg d'aquests98dies ha estat la situació de les residències, que ha posat en escac un model que s'ha revelat letal per als nostres avis i àvies.

Des del 8 d'abril s'espera saber la dada oficial dels ancians que han perdut la vida en aquestes residències en aquesta pandèmia; no obstant això, avui dia només es pot intuir una xifra sumant les que per la seva banda van donant les comunitats autònomes, i que ronda els 20.000.

Gairebé tan dolorós com això és imaginar el terror dels supervivents, condemnats a la solitud de les seves habitacions sense poder rebre visites. I això sense pensar en les sospites que hi ha sobre les residències madrilenyes que no derivaven ancians a hospitals per ordre de l'Executiu regional.

El poc consol de moltes famílies està ara en les prop de 200 investigacions penals empreses per la Fiscalia, gairebé la meitat d'elles a Madrid, i d'altres diligències civils i la vintena de procediments en marxa en diferents jutjats.

L'aturada i l'inici de la crisi

Des del minut u de l'estat d'alarma va arribar la crisi econòmica. Era inevitable perquè el confinament provocava una caiguda abrupta de l'activitat i del consum. I, per descomptat, precipitava l'augment de la desocupació.

La cruesa de la pandèmia, a més, va fer necessari un sacrifici encara major per a l'economia del país: el Govern ordenava el cessament de tota activitat no essencial del 30 de març fins al 9 d'abril.

L'aturada ha provocat inevitablement la destrucció de llocs de treball, 900.000 durant els mesos de març i abril. A més, en aquest període 3,3 milions de persones es van veure afectades per expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO) de força major.

Ara l'ocupació s'està començant a recuperar amb la tornada de l'activitat, i els ERTO es mantenen en molts casos, però hi ha sectors molt danyats amb aquesta crisi. Sobretot el turisme, que espera impacient l'aixecament de l'alarma i l'obertura de fronteres per a començar a notar algun alleujament.

L'evolució a l'Espanya més crispada que es recorda

Quan va esclatar l'epidèmia a Espanya, per un moment va semblar que la classe política afrontaria mitjanament unida aquesta crisi. Això va ser un moment.

Perquè encara que les principals mesures, com la primera declaració d'alarma, el cessament temporal d'activitat no essencial o els ERTO, van suscitar grans consensos, a mesura que la crisi s'allargava i creixien les xifres de contagis i víctimes van augmentar les crítiques al Govern per part de l'oposició i d'algunes comunitats autònomes.

L'escassetat de material de protecció, proves PCR o mascaretes, i la caiguda econòmica, després, van intensificar aquestes crítiques i van elevar el to dels debats polítics, sobretot de les successives pròrrogues de l'estat alarma.

I del to elevat a la crispació màxima, amb desqualificacions de tota mena en els debats parlamentaris i greus encreuaments d'acusacions entre algunes administracions, com ha ocorregut amb les contínues topades entre el Govern central i el de la Comunitat de Madrid.

Difícils semblen en aquest moment els grans consensos de reconstrucció, donat el nivell de tensió entre el Govern i el principal partit de l'oposició, el PP. Amb Vox directament l'Executiu no compta.

Aquest temps ha portat també, no obstant això, aliances fins fa poc impossibles, com els successius pactes amb Ciutadans per part del Govern davant la sorpresa o la desconfiança de socis habituals com a ERC.

Pedro Sánchez, en qualsevol cas, està decidit a continuar amb la geometria variable tota la legislatura, començant pels pròxims pressupostos, més crucials que mai.

Caldrà veure també si en la Comissió de Reconstrucció del Congrés els partits aconsegueixen algun consens que porti a reformes o mesures que ajudin a treure el país avanci després d'aquesta crisi.

El que mai oblidarem

Malgrat que hem vist actituds reprotxables i fins i tot de vergonya, aquesta crisi també deixa moments, grans gestos i sacrificis que aquesta societat mai oblidarà.

La lluita incansable dels sanitaris a costa, en molts casos, de la seva salut i de les seves pròpies vides; els aplaudiments que els van dedicar els ciutadans cada tarda a les vuit; les múltiples mostres de solidaritat entre les comunitats i associacions de veïns, bolcats en ajudar als més grans i als més vulnerables.

I als caixers, farmacèutics, estancs, transportistes, repartidors, fruiters, forners, pescaters, carnissers, personal de neteja i a tots aquells imprescindibles que van fer el confinament una miqueta més fàcil a la resta.

I el que queda per venir

A Espanya li espera ara un camí molt difícil cap a la reconstrucció. La caiguda ha estat abrupta i per això els més optimistes esperen que la recuperació sigui ràpida. Però tornar a xifres positives de creixement o ocupació no serà suficient aquesta vegada.

I és que hi ha un clam per a reforçar el sistema sanitari i evitar que torni a patir, perquè d'aquesta n'ha sortit exhaust.

El virus, a més, segueix aquí i no es potabaixarla guàrdia. Entrem en la nova normalitat mantenint les normes d'higiene i distància física, i l'obligatorietat de mascaretes en llocs tancats sempre que el distanciament no sigui possible.

Perquè l'estat d'alarma acaba. Però no el coronavirus, una amenaça que no marxarà fins que no hi hagi una vacuna o un tractament efectiu per a combatre'l.