«Portes tancades i persones colpejant, suplicant sortir», el testimoni de les residències durant la pandèmia

Metges Sense Fronteres (MSF) ha recollit nombrosos testimonis de personal sociosanitari de residències de gent gran, directius i treballadors de les diferents administracions competents, en el marc del suport que l'ONG ha prestat a prop de 500 centres de gent gran durant les primeres setmanes de la pandèmia del coronavirus. Entre els citats testimonis destaca el d'Andrés, cap de Bombersencarregatde dirigir tasques de desinfecció i suport a la zonificació en col·laboració ambMSF.

«Respiraven una mica -els gerents dels centres- quan els deies que la desinfecció profunda de parets, de terra, armaris, llits, l'anàvem a fer nosaltres, perquè no veien com podien dedicar-se a això amb tant de personal de baixa i tantes coses per fer en moments tan crítics», indica. Segons detallaAndrésaMSF, les gerències dels centres tenien «por» de moure a les persones per a crear zones netes i brutes en la residència.

«Preferien moltes vegades que la gent gran, mentre no hi haguessin resultats fiables de les proves, quedessin tancats a les seves habitacions, en lloc de reagrupar-los en zones, per por de perdre el control i que tot l'edifici es veiés contaminat», comenta. «El resultat era espantós», afirmaAndrés, que el recorda com «una successió de portes tancades, a vegades amb clau, i persones colpejant i suplicant sortir». «Un horror», afegeix.

Alba, directora d'una residència a Castella i Lleó, parla de «recomanacions i protocols que es contradiuen». «És una confusió total i mentrestant els residents van caient malalts i algú ha d'atendre'ls», emfatitza. «Ens estem ocupant d'atencions mèdiques que no hem fet abans i aquí no ve ningú a ajudar. Fem els que podem, però aquí ha de venir algú que sàpiga de què va tot això», explica Alba.

Denegació de derivacions

En relació amb la denegació de derivacions als serveis hospitalaris,Alejandro, infermer en una d'aquestes residències, explica que en un moment donat es va intentar derivar a dos residents per als quals ja no tenien mitjans, però des de l'hospital els van confirmar que no els admetrien. «Em consta que el nostre metge va insistir en la urgència d'aquestes derivacions, però li van deixar clar que de les residències no s'estaven fent ingressos. Sense més, no importaven els motius per a demanar la derivació. Els dos pacients van morir aquí en el termini de dos dies i, francament, no tenia per què haver estat així. Els dos eren recuperables», sentència l'infermer.

Per part seva, Magdalena, responsable d'una petita residència rural i infermera, va explicar el següent a l'equip d'MSF: «Porto dos diesempalmant torn, perquè no hi ha ningú més que pugui atendre els residents que no em deixen enviar a l'hospital, i ja no puc més». «Ahir en va morir un i aquesta nit es morirà un altre si no em quedo, però haig de descansar per a poder continuar gestionant tot això: la meitat de la plantilla està de baixa, els familiars truquen sense descans i hi ha un munt de protocols per implementar», relatava.

Magdalena trasllada a l'ONG la dificultat per a contractar personal sanitari. «Ningú vol venir a treballar a un lloc tan apartat», afirmava, al mateix temps que afegia: «A l'hospital han muntat un 'equip COVID' per a les residències, però són tres persones i per aquí no han passat». Tampoc creia que anessin a fer «gran cosa». «Imagino que, com en aquesta residència, es trobaran molts casos i no prescriuran derivacions, però almenys em podrien guiar amb els tractaments i procediments», deia la responsable del centre.

«Em quedaré aquesta nit,com no, i les que facin falta. Al cap i a la fi, sóc infermera, això és vocacional, i més encara quan treballes amb gent gran. Però aquí sola no puc fer molt. Encara que em quedi, continuaran morint», concloïa.Luisa, treballadora social d'una residència que els equips d'MSFvan visitar fins a quatre vegades donada l'alta mortalitat, responia a la pregunta de derivacions hospitalàries: «Trucaves a l'hospital de referència i et deien: 'Ho sento, avui només podem admetre a una persona de residències, triïn vostès'. Així i tot, l'ambulància no venia a recollir-la i morienal cap de poques horeso dies».

Nataliadirigeix una petita residència privada i comença a plorar explicant una de les seves experiències. «Un dia va arribar l'equip de cures pal·liatives que enviaven des de sanitat i li van posar la primera injecció de sedació a una de les residents que estava molt greu i no havíem pogut traslladar a l'hospital. Abans d'anar-se'n, en van deixar dos més», assegura. «A mi ningú m'ha preparat per a una situació com aquesta i molt menys perquè sigui jo qui ho faci. Mai li vaig posar les injeccions i el cas és que l'Anaes va acabar recuperant i encara la tenim aquí amb nosaltres», revela.

Aquests i altres testimonis han estat publicats per l'ONG en l'informe Poc, tard i malament. L'inacceptable desemparament dels més grans en les residències durant la covid-19 a Espanya, en el qualMSFdenuncia «greus problemes» del model de gestió, de coordinació entre les diferents administracions el resultat de les quals és «l'abandonament de les persones més vulnerables a la pandèmia i la desprotecció del personal que les cuida».