Una setmana amb la restauració i l'estètica tancada: 40.000 treballadors en ERTO i autònoms al límit

Tres de les treballadores d'aquest negoci de Sabadell han entrat en un ERTO. Una d'elles és la Sandra Velasco, que es veu obligada a ser inclosa en un expedient per segon cop en un any. La primera vegada va tenir problemes per cobrar la prestació d'atur i ara tem que es repeteixin. «Després de sortir d'un pal molt gran del primer ERTO, ara entrem al segon, sense encara haver-nos pogut recuperar. Em quedo a casa esperant a cobrar, quan encara no m'han pagat part del primer expedient», explica.

»Si a mi no em paguen l'ERTO, com li dic al banc que no li pago la hipoteca perquè no he cobrat? Tothom vol cobrar», afegeix. En qualsevol cas, assegura que les previsions són «dolentes» perquè, si tot va bé, no preveu cobrar fins dins d'un mes i mig, ja que el servei estatal d'ocupació paga a mes vençut.

Pel que fa a la restauració, el propietari de Cal Mingo, Mingo Morilla, té dotze treballadors en plantilla fixa i ofereix un servei vinculat al món de l'empresa i la família. El també president del Gremi d'Hostaleria de Viladecans va presentar un ERTO durant el primer confinament i, després de desafectar els treballadors, n'ha tornat a presentar un altre per poder fer front a les noves restriccions.

»Pateixo per les famílies que depenen del sou dels meus treballadors. En un principi ens vam oferir a ajudar-los, perquè les prestacions arribaven tard, però en aquest moment m'és molt difícil», reconeix en declaracions a l'ACN. El propietari de l'establiment, situat als afores de Viladecans, té por d'haver de tancar definitivament i assegura que les ajudes del Govern són «una escopinada al mar».

Les subvencions de 40 milions d'euros anunciades per l'executiu suposen un import de 1.500 euros per cada establiment a Catalunya, molt per sota de les despeses fixes de la majoria de restauradors. Morilla, per exemple, ha de fer front a uns costos fixos diaris de 1.346 euros.

El propietari del restaurant Andalucía, a Castelldefels, Manuel Ángel Ortiz, assegura que les despeses fixes del seu local superen els 3.000 euros. Maquinària, llum, aigua, cas i hipoteca. «La Generalitat ha parlat de reduir el preu dels lloguers, però molts som propietaris dels locals. Qui ens sufragarà aquesta despesa d'hipoteca?», es qüestiona el també president del Gremi d'Hostaleria de Castelldefels i Baix Llobregat.

Ortiz va reformar el local fa un any, així que a les despeses fixes hi afegeix els préstecs i crèdits que va contractar per fer front a aquesta depesa. «Des que vaig tancar, tinc crisi d'ansietat, no dormo, perquè la meva economia es veu molt minvada. La situació és dramàtica. Ho estem vivint molt malament a casa meva i els treballadors ho estan passant molt malament», lamenta.

Al bar El Capo, a Castelldefels, han passat de ser vint treballadors a ser-ne tres. L'establiment té també un xiringuito a la platja i, un cop va acabar la temporada, el nombre d'empleats de l'empresa es va reduir a dotze. Tot i això, les noves restriccions han obligat a limitar encara més la plantilla. «Si seguim així, crec que no podrem sobreviure», admet la gerent del local, Raquel Benito.

La possibilitat de preparar menjar per endur tampoc és una alternativa viable per a l'establiment de Benito. «Mai ho he fet i, si començo ara, no em serveix de res», afirma. De fet, el gerent de la Federació Intercomarcal d'Hostaleria, Restauració i Turisme (FIHRT), Daniel Brasé, assegura que és la «xocolata del lloro». El tancament dels locals ha provocat un augment molt elevat de l'oferta d'aquest servei i, al mateix temps, la demanda s'ha reduït per la recomanació de fer teletreball.

El restaurant Sis Sis Dos, a Gavà, no té cuina i ofereix als clients plats freds i embotits. «Si vols embotit, no el demanaràs a domicili. A més, no estem en un lloc de pas», lamenta Marian Trallero. L'establiment va obrir fa poc més de tres anys i els propietaris encara tenen deutes i préstecs a retornar, a més del lloguer i altres despeses fixes.

En el cas de la cafeteria Sa Illa, a Terrassa, el servei per emportar està permetent mantenir en funcionament el negoci, ja que representa un 40% de la facturació prèvia a la pandèmia. «La gent està sent molt solidària amb la restauració», assegura la propietària del local, Maite Garcia. L'establiment només està obert pels matins, perquè la demanda es manté, però tanca a les tardes per estalviar en llum, aigua i temps. «No hi ha ningú al carrer», lamenta.

Garcia va demanar un ICO al març, amb el decret de l'estat d'alarma, i encara l'està esperant. La primera entitat amb qui va parlar no va voler donar-li la quantitat que demanava, 20.000 euros, i va oferir-li una pòlissa de crèdit. Ara, una segona entitat està fent el tràmit.

Més enllà dels ajuts, considerats insignificants, els restauradors i centres d'estètica exigeixen treballar i reivindiquen els seus establiments com a espais segurs. «No ens considerem el focus de la pandèmia, entre altres coses, perquè no ho som», afirma el propietari del restaurant Cal Mingo.