La colonització humana provoca canvis en la vegetació d'illes d'arreu del món 11 vegades més intensos que el clima

Actualment, la majoria d'illes habitades de tot el món han experimentat almenys dues onades d'assentament diferents, cadascuna amb canvis característics i amb llegats cada vegada més complexos. Això és per la condició irreversible dels canvis que s'han produït, que cada vegada són més ràpids.

Les illes, un laboratori ideal

L'estudi permet quantificar l'impacte humà en un paisatge, ja que fins ara, en les masses continentals, era difícil separar els efectes del clima i d'altres impactes ambientals dels provocats pels primers humans. L'equip de recerca ha estudiat pol·len fossilitzat de fa 5.000 anys, extret de sediments de les 27 illes, que ha permès entendre la composició de la vegetació de cadascuna i com va canviar des de les mostres de pol·len més antigues fins a les més recents.

«Les illes són laboratoris ideals per mesurar l'impacte humà», apunta Sandra Nogué. «La majoria van ser colonitzades els últims 3.000 anys, quan els climes eren similars als actuals. Saber quan es va colonitzar un territori aïllat facilita l'estudi científic dels canvis de la composició del seu ecosistema en anys anteriors i posteriors i aporta una dimensió de la seva magnitud», afegeix la investigadora.

Per això ha estat clau conèixer que la població de les illes de la Polinèsia va arribar fa 3.000 anys a illes remotes com ara Poor Knight (Nova Zelanda, Oceà Pacífic Sud) i també a les Fiji (Pacífic Sud); que en fa 2.800 que van arribar a Nova Caledònia (Pacífic) i 370 anys que els europeus van desembarcar a Cap Verd (Atlàntic Nord), considerada la primera colònia europea tropical de l'Atlàntic. Per exemple, a algunes illes de l'arxipèlag de les Canàries (Atlàntic), la població europea hi va arribar fa entre 1.800 i 2.000 anys, mentre que a les Illes Maurici (Oceà Índic) només fa 302 anys que hi van posar un peu colonitzadors europeus.

Nogués destaca que les illes que van ser colonitzades per poblacions més modernes, com ara les Galápagos (Equador, Oceà Pacífic, habitades per primera vegada al segle XVI) o la neozelandesa Poor Knight, van rebre «més impacte en el seu medi ambient». «En canvi, les ocupades prèviament van rebre poblacions més primitives, que hi van desenvolupar una vida més lligada al ritme natural i més sostenible i, per tant, el territori va ser més resilient a la colonització», indica. Per exemple, l'estudi evidencia que les illes on van arribar els humans fa més de 1.500 anys, com Fiji i Nova Caledònia, van experimentar un canvi més lent.

«Aquesta diferència en el canvi podria significar que les illes poblades abans van ser més resistents a l'arribada dels humans. Però és més probable que les pràctiques d'ús de la terra, la tecnologia i les espècies introduïdes pels últims pobladors fossin més transformadores que les dels primers», explica la investigadora principal del treball.

Pañuelas destaca que el treball pot ajudar a «orientar els esforços de restauració i a entendre la capacitat de resposta del territori al canvi», si bé no es pot esperar que els ecosistemes recuperin la situació anterior als assentaments.

Les tendències es van observar en ubicacions geogràfiques i climes tan diversos com els propis de l'Oceà Pacífic Sud, l'Índic, l'Atlàntic Sud o l'Oceà Àrtic, entre d'altres. Els canvis en els ecosistemes també poden ser per diversos factors naturals, com ara terratrèmols, erupcions volcàniques, condicions meteorològiques extremes i canvis en el nivell de la mar.

Ara bé, l'equip d'investigació ha comprovat que les pertorbacions causades pels humans superen tots aquests fenòmens i el canvi sol ser irreversible. Per això, aconsellen que les estratègies de conservació tinguin en compte l'impacte a llarg termini dels humans i el grau en què els canvis ecològics actuals difereixen dels de l'època prehumana.

Els resultats mostren pocs indicis que els ecosistemes afectats per l'activitat dels humans s'assemblin a les dinàmiques prèvies a la seva arribada. Per tant, els impactes antropogènics a les illes són components duradors d'aquests sistemes que solen implicar una neteja inicial, per exemple, mitjançant l'ús de foc, i es veuen agreujats per la introducció d'una sèrie d'espècies i l'extinció d'endèmiques, a més de pertorbacions contínues.