«M'agrada la novel·la negra que entra als baixos fons, que és una mica pessimista»

—Quin és el punt de partida de la història?

—L'origen és la crisi financera del 2008, que deixa a molta gent al carrer. Al cap d'un temps sembla superada, però el 2014, que és quan comença la novel·la, van apareixent a Bilbao empresaris de la construcció i exdirectors de banca assassinats, i al costat dels cossos la paraula «Justícia», fet que fa pensar en una venjança per part de les persones afectades per l'activitat econòmica de les víctimes. A partir d'aquí, avança una trama en què els investigadors no són un cos policial, sinó la parella d'una de les víctimes, un cubà acabat d'arribar a Bilbao i un advocat contactat per un familiar d'una altra víctima.

—Aquest equip format per homes que ronden els seixanta anys s'allunya molt del cànon del detectiu jove, dinàmic i amb recursos.

—Sí, volia posar de manifest que a aquesta edat encara hi ha vida, i que l'experiència pot compensar aquella vitalitat de la joventut.

—Entre els investigadors sobresurt Osmany Arechabala, un exmilitar cubà que a poc a poc pren les regnes de la història i acaba captivant el lector. Per què va pensar en aquest personatge?

—La seva funció era mostrar la ciutat de Bilbao des de la mirada d'un immigrant acabat d'arribar. La veritat és que Arechabala es va anar creant la seva història, gairebé sense que me n'adonés. Va passar de ser un immigrant que mirava la ciutat, a un personatge amb una vida força interessant. També és un bon contrapunt als personatges de Bilbao de tota la vida, l'Osmany ha viatjat per tot el món, ha viscut sempre en el comunisme, amb una relació més intensa amb la solidaritat que amb el benefici propi, i té una visió de la vida i una experiència que als altres els falta.

—La mateixa ciutat de Bilbao també és protagonista. Per què va escollir aquest escenari i quin paper creu que juga, en la història?

—Jo soc de Bilbao, així que em movia en un escenari que conec des que vaig néixer. D'altra banda, la ciutat és una lliçó magistral de l'economia de la desigualtat, que està perfectament diferenciada per la mateixa ria. Tu estàs al centre històric i veus edificis bonics, bars on et cobren els pinxos a preu d'or i turistes gastant a mans plenes. Però només cal travessar el pont per topar amb l'altra realitat, la que molta gent anomena la petita Àfrica, on hi ha molta pobresa, però també una gran riquesa cultural que molts bilbaïns desconeixen.

—Com a autor de novel·la negra, quina relació manté amb el gènere?

—La novel·la negra m'ha captivat a poc a poc. Però penso que avui dia s'anomena novel·la negra a un tipus d'història que no té res de negre, és novel·la policíaca pura i dura, amb un criminal que comet crims atroços i un detectiu que és com un salvador. A mi m'agrada la novel·la negra que es fica als baixos fons, que descriu la realitat i és una mica pessimista: la sèrie de Marlowe, de Raymond Chandler, o la de Wallander, de Mankell.

—És un gènere que té la dificultat afegida de sorprendre al lector. Com va ser la construcció de la trama per aconseguir-ho?

—La veritat és que no vaig fer cap guió, la trama va anar evolucionant. El llibre té dos desenllaços, un el tenia molt clar, però l'altre no. Quan me n'anava a dormir, xerrava amb Arechabala, comentant quin seria el pas següent i què podria passar.