Nadia Ghulam: «Les nenes em diuen: 'm'has motivat a estudiar, però de què serveix, ara'?»

Ghulam explica a l'ACN que fa uns dies s'emocionava veient la foto d'una de les noies de Ponts per la Pau pedalejant per Kabul sense amagar-se, sense haver de vestir-se de noi, com va haver de fer ella. Ara fa el cor fort per no deixar d'enviar esperança a joves que senten que l'han perduda tota. «Hi ha un vent molt fort que ho apaga tot», diu Ghulam, en referència a l'ascens dels fonamentalistes.

I això que ella fa anys que adverteix que els talibans mai havien marxat del tot de l'Afganistan, que «els Estats Units havien venut la pel·lícula» de la pau però tot «és mentida». La calma la mantenien, només, les armes dels militars i el seu control. Amb la retirada, tot ha començat a caure, com en un dominó.

«Ara (els EUA) marxen i deixen les armes en mà de qualsevol persona, com si fossin caramels», critica Ghulam, que té la mare i la resta de la família al país asiàtic. «Des de la distància em demanen ajuda i no puc fer res. Com voleu que estigui?», admet Ghulam. «La meva mare té por a una guerra civil», afegeix.

Segons Ghulam, l'actitud dels Estats Units, la Unió Europea i la resta de forces internacionals que han estat a l'Afganistan durant anys és «més que una traïció»: han armat la població, esperonat governs marcats per la corrupció, i marxen deixant enrere molts dels afganesos que van treballar per a ells. «I ara es pregunten què poden fer? Ja està tot fora de control», critica.

L'afganesa, que ha treballat amb refugiats a Lesbos, es mostra molt decebuda per l'actitud de la Unió Europea i dels països que durant anys han negat l'acollida o fins i tot expulsat afganesos perquè consideraven Kabul «un lloc segur».

Ghulam destaca que només arrisquen la vida «mil vegades» els que fugen de quelcom molt greu, els que busquen protecció internacional, asil, un dret reconegut internacionalment.

«Quan veig les imatges de l'aeroport de Kabul, amb impotència, me n'adono que no hi ha drets humans: no existeixen», lamenta. De fet, Ghulam ja ni tan sols vol que l'anomenin una activista per als drets humans, perquè creu, frustrada, que «ningú» l'escolta i que no pot convertir les seves paraules en fets.

«Jo sóc una dona d'acció, si dic alguna cosa, la faig. I no puc parlar de drets humans i que després el que demano no passi», lamenta.

Quan a Ghulam li diuen que els talibans no saben què són els drets humans, replica que els governs occidentals tampoc. «Si els europeus, que han creat els drets humans i en són els protagonistes, no els respecten, què han de saber els talibans, que no han vist què són els drets humans en la seva vida!», argumenta.

Aquesta activista i escriptora veu insuficients les promeses del Govern de Catalunya amb els refugiats afganesos. «Només acollir no és suficient», avisa, reclamant un suport psicològic i educatiu continuat que ella, des que va arribar a Catalunya fa 15 anys, només ha rebut de la societat civil, de veïns, professors i família. «El govern català i espanyol no m'han ajudat», puntualitza.

Ghulam lamenta els programes de suport públics «de sis mesos», sense continuïtat ni seguiment, que deixen a la seva sort els refugiats quan surten del sistema, i que en molts casos impedeixen el reagrupament familiar. «Ens destrueixen a trossos, estem partint cors en trossos petits», diu.

Un règim més moderat?

Ghulam considera una «farsa» els discursos que apunten a un nou règim talibà més 'moderat' que el que va caure a mans dels Estats Units amb la invasió del 2001. «Quan jo vivia a l'Afganistan, també deien que les dones podien treballar i estudiar. Però treballar ensenyant l'Alcorà i estudiar estudiant l'Alcorà», recorda. Ara, aquesta afganesa creu que passarà exactament el mateix.

Però ella vol que les nenes apadrinades per Ponts per la Pau segueixin estudiant. Si cal, explica, ensenyarà a les nenes a carregar el telèfon amb la bateria d'un cotxe o la llum solar i els oferirà Internet. Tot perquè puguin seguir en contacte, per poder seguir aprenent. De fet, l'accés a Internet és una eina que Nadia Ghulam no tenia quan vestia de noi per poder seguir viva i treballar al país, fa més de 15 anys, i que ara confia que l'ajudarà a mantenir esperança on no n'hi ha.

Ghulam sap com sortejar els entrebancs. De fet, la seva organització ha volgut evitar la corrupció a l'Afganistan treballant directament amb les famílies, sense registrar-se amb els «corruptes» governs nacionals. «Vaig decidir que si les meves companyes de classe i veïns m'ajudaven amb 20 euros per a les nenes d'Afganistan, no volia pagar-ne 18 al govern i 2 a les nenes. Les tracto com si fossin la meva família, els envio els diners directament», conclou.