«Això és una tortura, a vegades desitjo que la lava s'emporti la meva casa ja»

Els germans Santaella estaven orgullosos de la seva casa a Los Campitos: era una vila llustrosa de tres altures i una hectàrea de jardins i fruiters voltant, que els seus pares van aixecar com tantes altres a la Palma, gairebé quart per quart, planta per planta, al llarg de 40 anys d'esforç.

Els que encara resideixen a l'illa acudeixen diàriament a veure-la des de la carretera LP-2, a emocionar-se amb el miracle que segueixi en peus després de dues setmanes de setge d'una bugada que sembla que no es mou, però que fa cinc dies que ja abraça l'edifici per tres dels seus quatre costats i comença a fer fallida els seus murs. Encara que la casa aparenta resistir, es veuen les esquerdes, té la batalla perduda davant les tones de basalt que l'empenyen pel flanc aquest.

«Encara resisteix, la campiona, mare!». Francisco Santaella no vol que els seus pares perdin l'esperança: són octogenaris els dos i s'han mudat amb un altre germà a Tenerife, perquè viure en aquestes circumstàncies en Els Plans de Aridane resultava massa amarg per a ells. Malgrat la llunyania, han vist com està la llar dels seus millors anys, ha sortit en televisió, també en les fotos d'EFE, així que Francisco procura no infondre'ls falses esperances.

Tot va començar el 19 de setembre, a les 15.14 hores, quan va esclatar el volcà uns quants quilòmetres vessant a dalt, en la zona de Cap de Vaca, en Cimera Vella. Francisco recorda que va parlar per telèfon amb els seus germans, van comentar la tremenda força de la naturalesa, però, com molts altres veïns dels Plans, ni per remei van pensar que els anés afectar. Si hi havia colades, que n'hi va haver i aviat, correrien ràpides fins a sortir a la mar. Això van creure escoltar.

Però en aquesta erupció les bugades no descendeixen pel llit d'un barranc empinat, sinó per un pla. I, en lloc d'avançar, s'han obert com un ventall. La casa dels Santaella està ara en la vora d'un malpaís de tres quilòmetres d'ample, que ha emplenat tàlvegs de 50 metres de profunditat sense detenir-se. I continua creixent, alimentat sense descans per les llengües de lava del con.

Desenes de famílies van perdre la seva casa en el barri del Paradís en les primeres hores d'erupció. Altres habitatges dels voltants van quedar sepultades en cosa de dos dies. En la primera setmana, les bugades van començar a empassar-se un poble sencer, Todoque, del qual ja no queda res. Però centenars de persones a la vall de Aridane han viscut, viuen, una tortura a càmera lenta que dura ja cinc setmanes. No és que temin perdre la seva casa, saben que la perdran; és el volcà el que marca el ritme i és imprevisible.

És el cas de la família Santaella. «Això és una tortura: alguns matins penso 'mira, que se la porti ja'. Són molts dies vigilant-la, veient què li passa», se sincera Francisco.

L'home agraeix esplaiar-se, confessa que desitja que la lava remati l'enderrocament d'una vegada, però, en realitat, alberga encara l'esperança que alguna cosa quedi. «Potser, si es per a, els danys no siguin irremeiables. És cosa de buscar un enginyer...», conjectura, perquè, li perden els records, com als seus pares: nadal, batejos, alguns casament, els estius en família... tots allí.

«Mai pensem veure'ns així», continua. No obstant això, la veritat és que porten ja una mica més de dues setmanes «així». O expressat d'una altra manera: han comptat ja quatre bugades des que els van ordenar desallotjar i han vist caure els habitatges de tots els seus veïns.

Francisco matina cada dia per a acostés a veure la casa des de l'encreuament de la LP-2 amb el camí d'accés a la Llacuna. Com ell hi ha molts afectats en els vorals de la carretera. És fàcil distingir-los de la resta que de persones que poblen les ribes de la via per a contemplar la mar de basalt amb aquesta actitud de qui el mira en tercera persona, com amb distància. Entre els quals tenen la casa aquí a baix, cap somriu, poques fotos, ningú està per a selfis.

Cada vegada que marxa, Francisco pensa «demà ja no està» i sent «alleujament». No obstant això, comença el dia un altre dia i la bugada i la casa segueixen igual. «És un sofriment. Per això em dic: que caigui ja».

La tarda en què van rebre l'ordre d'evacuar va ser un altre drama, perquè van tenir molt poc temps per a treure els seus estris. Es pensava que l'avanç de la bugada anava a ser molt ràpid, immediat. Amb l'angoixa, Francisco i els seus germans van omplir a la carrera tres furgonetes amb uns mobles de fusta de tea, algunes coses de la seva mare i els quadres que va pintar la seva àvia; records, gairebé tot.

Després han tingut oportunitats de tornar per a continuar buidant la casa, encara que només ho han fet per a desmuntar la millora més recent que li havien afegit, unes plaques fotovoltaiques. «La resta va quedar tot aquí. Se't lleven les ganes de tornar, la veritat», assegura.

Les autoritats s'esforcen aquests dies a demanar als de La Palma que no perdin l'esperança, que pensin que el volcà s'apagarà i la vida seguirà. Francisco és dels quals pensen així, però es per a un segon, mira a les 900 hectàrees de lava que s'estenen davant els seus ulls i solta la seva pregunta: «On posem després la casa? on? Això està per veure ara mateix, és el que li dic a la meva mare».

La dona conserva la il·lusió que alguna cosa de salvi, de reconstruir el que es pugui, preferentment en la mateixa zona, si li ho permeten. Mentre ho explica, de la vista de Francisco desapareix per un instant l'imponent front de lava que engoleix la seva casa dels Campitos i comencen a dibuixar-se alguns plans. «La il·lusió de la meva mare seria aquesta, en el que ella decideixi empenyerem tots».