Detecten la presència de microplàstics en pingüins de l'Antàrtida

Una recerca del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN-CSIC)a partir de l'anàlisi de femta en tres espècies de pingüins de l'Antàrtida ha descobert la presència «bastant freqüent» de microplàstics en la península antàrtica.

Això «demostra que la 'basuraleza'arriba als llocs més insospitats de la Terra», ha assegurat a Efe l'investigador delMNCN-CSICi responsable de l'estudi, Andrés Barbosa, arran de les anàlisis practicades en la Universitat de Coïmbra (Portugal) sobre mostres dels tres grups de pingüins -DeAdelia,barbijoipapúa-preses en successives expedicions des de 2006 en un rang geogràfic pròxim als 500 quilòmetres en aquesta zona de l'Antàrtida.

Aquest examen va revelar la presència de microplàstics (plàstics d'una grandària inferior a 5 mil·límetres), en la seva majoria polietilè i polièster, així com fibres de cel·lulosa en al voltant del 30% de les mostres.

La presència d'aquestes restes en un lloc tan remot del planeta pot justificar-se, segons Barbosa, en dos possibles orígens, el primer dels quals és les pròpies escombraries generades per les bases antàrtiques, encara que ho considera «poc probable» a causa del «exquisit tractament» que reben, amb «una separació bastant estricta» que inclou la incineració de parts dels residus i el trasllat d'una altra part per al seu tractament i reciclatge fora de l'Antàrtida.

A més, «a penes existeixen diferències» en el percentatge de femta amb microplàstics en aquesta regió, quan «la majoria de les bases es concentren al nord» d'aquesta.

L'altre possible origen és que hagin arribat des d'altres llocs del planeta «arrossegats per corrents marins o directament a través de la pròpia cadena tròfica».

Aquesta hipòtesi és més probable també per a Miguel Muñoz, coordinador del Projecte Allibera per SEU/Birdlife, qui ha explicat a Efe que, segons les seves dades, el 80% de les escombraries que acaba en la mar procedeix de zones urbanes d'interior.

Els plàstics són, a més, «materials amb poca densitat, per la qual cosa són fàcilment transportables» pels rius o els fenòmens meteorològics.

Muñoz resumeix així la situació: «Podríem pensar que la mar comença en el WC de cadascun», encara que «la construcció, l'agricultura o la pesca són sectors amb molta incidència en les escombraries marines».

D'acord amb les seves estimacions, «la massa total de plàstics que anualment acaben abandonats en oceans i mars és de 13 milions de tones» mentre que «entre 5 i 50 bilions seria la quantitat de microplàstics que possiblement es troben en aquests ecosistemes».

A més, la superfície específica dels microplàstics genera que serveixin com a transport «molt eficaç» per a tot tipus de microorganismes i, amb ells, d'infeccions o malalties.

De fet, «les últimes anàlisis parlen de 120 tàxons diferents adherits a aquests plàstics que són potencials patògens».

Segons Barbosa, la seva recerca «apunta en la mateixa direcció» i afegeix que «bona part dels microplàstics ha de venir procedent delkrill», que serveix d'aliment a diverses espècies antàrtiques.

La ingesta directa afecta de forma «molt perjudicial» als animals filtradors, com els cetacis, que són incapaços de diferenciar el plàncton dels microplàstics i, en ingerir aquests, «acaben tenint una falsa sensació de sacietat» però al no poder metabolizar-los poden acabar morint per inanició.

En el cas dels pingüins, no hi ha evidències directes d'aquest possible efecte però sí que es coneix el d'altres contaminants orgànics persistents que formen part del polietilè o altres tipus de compostos i que afecten el seu sistema endocrí.

Els investigadors del CSIC també han observat una presència de malgenotóxicoen els pingüins, demostrat a través de malformacions en els eritròcits, encara que tampoc està confirmat si està relacionada directament amb aquests compostos.