L'Antàrtida: un viatge a la fi del món per a entendre el món del futur

Coneguda en l'imaginari col·lectiu com «la fi del món», l'Antàrtida és avui dia el termòmetre de la Terra: un vast territori gelat en el qual els científics investiguen els efectes que produeix el canvi climàtic i que tindran conseqüències per tot el planeta.

Malgrat la seva llunyania que obliga als visitants de l'illa Rey Jorge, la més pròxima a Xile, a viatjar dues hores amb avió des de l'austral ciutat de Punta Arenas i a celebrar el nadal a l'estiu sota un cel gairebé perpètuament il·luminat, la influència del «continent blanc» abasta fenòmens naturals en altres parts del globus que ni tan sols arribem a imaginar.

«La temperatura de la mar del Nord a Europa, la florida dels cirerers al Japó o els al·luvions en el nord de Xile» estan marcats per processos antàrtics, explica a Efe el director de l'Institut Antàrtic Xilè (Inach), Marcelo Leppe.

L'Antàrtida, detalla, «té un poderós rol regulador del clima del planeta, no sols per l'albedo -la capacitat de reflectir la radiació solar-, sinó també perquè el corrent marí que la circumda produeix una sèrie d'interaccions en les mars de tot el món, la qual cosa al seu torn produeix una relació oceà-atmosfera molt interessant que condiciona part important del clima global», indica Leppe.

L'entrada a l'altra part del món

Per a entendre aquests processos, milers d'investigadors visiten cada any les seves gelades aigües i nevats vessants negres, esquitxats del color vermellós de la pedra volcànica i el tènue verd dels líquens, amb projectes que analitzen des de la radiació i els nivells de nutrients de les aigües fins a la manera en què la vida s'obre pas en un context tan extrem.

Un paisatge d'una bruta i immensa bellesa que serveix com a preàmbul al continent, ja que l'illa Rey Jorge és l'illa més gran de l'arxipèlag Shetland del Sud, el punt més pròxim al continent americà.

Allí es troben dues bases xilenes: una militar, la base Presidente Eduardo Frei Montalva, i una administrada per l'Inach, la Professor Julio Escudero. Un dels principals punts de recerca del país, on conviuen científics, operaris logístics, personal tècnic i estudiants de diverses àrees.

El regne gelat dels microorganismes

Un d'ells és l'oceanògraf espanyol Juan Höfer, professor a l'escola de Ciències de la Mar de la Pontifícia Universitat Catòlica de Valparaíso, qui cerca en les aigües costaneres antàrtiques plàncton, uns petits organismes capaços de florir en les gelades aigües de l'estiu gràcies a la llum del sol.

«Les micro-algues que formen part del plàncton són el que anomenem fitoplàncton, que capturen grans quantitats de CO2 provinents tant de l'atmosfera com de l'oceà i ajuden a reduir la quantitat de CO2 en l'aire, que és una de les causes de l'escalfament global», assenyala Höfer a Efe.

Entre els seus treballs, el biòleg ha pogut observar l'impacte que té la fosa de les glaceres per culpa del canvi climàtic, un canvi substancial en la nostra realitat planetària, ja que són els encarregats de «retornar el 90% de la radiació que ens arriba a la Terra de tornada a l'atmosfera», la qual cosa evita que ens escalfem tan ràpidament.

«A mesura que les glaceres retrocedeixen, la Terra o la mar que s'exposa capta molta més energia i això fa que s'escalfin més. A més, en fondre's, l'aigua dolça entra a l'oceà i canvia la seva dinàmica. Per això és important entendre com aquestes micro-algues ens ajuden o no a frenar el canvi climàtic»», conclou.

Tota una demostració de com enmig de la immensitat d'Antàrtida la vida s'obre pas, fins i tot a escales encara més microscòpiques, com és el cas de la investigadora de l'Institut de Recerca per al Desenvolupament (IRD) de França, Léa Cabrol, qui estudia la distribució dels bacteris pels oceans australs.

«Els bacteris són microorganismes que produeixen i consumeixen metà i el metà és un dels gasos d'efecte d'hivernacle més potents. Les estudiem aquí perquè els pols són les zones on es donen mes canvis de temperatura i, per tant, són les primeres zones que respondran a l'efecte del canvi global», afirma a Efe.

Però no tot és tan senzill com sembla: per a poder dur a terme les seves recerques els científics depenen de les anomenades «finestres», períodes de bon temps per a sortir al terreny que duren hores en el millor dels casos i que a vegades triguen dies a donar-se.

Una responsabilitat que depèn en última instància de Francisco Santa Cruz, el cap de la base Escudero i investigador de l'Inach, qui explica que, malgrat les dificultats, l'oportunitat que té la ciència d'obtenir informació és «única» perquè està recol·lectada en «el cor del món» i «sensor del canvi climàtic».

Un oasi de pau i ciència

Existeixen un total de 42 bases permanents en el territori antàrtic, pertanyents a 21 països, totes elles regulades per tractats internacionals que han creat un oasi mai abans vist en la història, en el qual regna el respecte per la biodiversitat i la cooperació entre potències mundials.

El que ho converteix, a ulls de Leppe, en el «triomf diplomàtic més gran de la història», ja que ha estat l'únic amb capacitat per a «dedicar per complet un continent per als conceptes més altruistes: la pau i la ciència».

Una victòria humana que pot servir-nos de baluard per a enfrontar un dels grans reptes que tenim com a espècie: habitar un planeta que es troba en una nova era climàtica en la qual la mitjana mundial de CO2 supera les 400 parts per milió, una realitat mai abans vista, ja que només existeixen dades similars en èpoques anteriors a l'existència dels éssers humans.

«Tot això que estem vivint per a nosaltres és nou. Podem trobar molts vestigis en la història natural, fins i tot en els gels d'Antàrtica, que conten una turbulenta història climàtica del passat, però la nostra capacitat per a respondre a aquests canvis és el que està en entre dita», subratlla Leppe.

Antàrtida en el nou Xile

De cara a enfrontar aquestes problemàtiques mundials, organismes com les Nacions Unides han intentant establir les bases per a acords mundials a través de cims com la COP, de cara a limitar les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle o eliminar l'ús de pràctiques contaminants.

Així i tot, aquests acords troben els seus límits naturals a les fronteres dels Estats. En aquest sentit, Xile es troba en un moment de grans transicions, amb la recent elecció de Gabriel Boric com a president, un jove polític d'esquerres amb un fort missatge ecologista, i en ple procés de redacció de la qual pot ser la nova Constitució del país.

Una oportunitat que el director de l'Inach destaca que ha de servir per a «atorgar un rol central a l'Antàrtida», ja que es fa necessària «la comprensió del que ocorre en aquest territori» i «quins poden ser les seves influències tant a Xile com en el continent sud-americà i a l'inrevés», com diu.

«L'Antàrtida et toca i finalment et quedes contagiat amb una de les pandèmies més boniques del món: creure que la humanitat sí que es pot posar d'acord per a assegurar l'existència futura de coses que van molt més allà de l'econòmic», conclou Leppe.