Una pista d'atletisme amagada al bosc

L'estudi d'arquitectura RCR va rebre en 2017 el Premi Pritzker, l'Óscar de la seva disciplina. Entre els seus projectes està una pista d'atletisme oculta a la naturalesa. Les seves parets són els arbres. Es tracta de l'estadi Tussols-Basil d'Olot (Girona)

Ocult entre arbres, l'estadi compta amb sis carrils, com uns altres, però atresora una particularitat que ho fa únic en la seva espècie: la seva integració a la naturalesa, gairebé fusió.

«És espectacular. És increïble. És un privilegi tenir aquesta pista. És com si estiguessis en un món a part, aquí dins. Se senten els ocells. No hi ha sorolls. Sembla que estiguis només amb la naturalesa, i fins i tot fa que els entrenaments siguin molt més agradables, una mica menys durs, i que el sofriment sigui menor», explica el triatleta professional Nan Oliveras.

La pista, situada en uns antics camps de cultiu, va ser dissenyada a principis dels 90 per RCR. Ramon Vilalta, un dels tres arquitectes de l'estudi de la ciutat, explica que la idea motor del projecte era «acostar els atletes a la naturalesa, perquè semblava que tot això s'estava perdent».

Amb la voluntat de «cosir el final d'una ciutat inacabada i el parc natural» de la Garrotxa, va ser un projecte «realment innovador i fins i tot disruptiu». Perquè es va projectar una pista «d'una forma diferent, com mai s'havia fet, perquè es fugia de la tipologia típica dels estadis d'atletisme, amb graderies de formigó i de naturalesa tancada», prossegueix Vilalta.

Segons diu Vilalta, «el que tanca l'estadi és el propi bosc, no unes graderies. Una gran part dels materials utilitzats van ser naturals: els arbres són les parets».

RCR va buscar tenir «una petjada molt senzilla, molt poc aparent: anteposant el buit al ple, fent que el protagonisme fora per l'arbre, més que pel ciment. No hi ha més coses que les necessàries i imprescindibles: just els llums, un petit equipament per als vestuaris i poc més. I aquesta desocupació té molt a veure amb la força del conjunt».

En aquest sentit, Vilalta assegura que «a vegades els humans ens perdem per parlar massa. Tots tenim aquestes ganes, potser sobretot de més joves, de fer i de dir moltes coses, i es tendeix a fer molta ocupació, i aquí es pot parlar d'una obra d'arquitectura, d'una pel·lícula o del que sigui. Aquí es va fer l'exercici contrari».

El projecte va buscar «una simbiosi, partint de la idea que l'arquitectura no s'ha d'imposar al lloc, al paisatge, a la naturalesa. Han de fusionar-se, sense que cap part negui ni s'imposi a l'altra, perquè la dues parts generin un lloc millor del que hi havia abans».

Amb tot, a pesar que en un inici va generar polèmica i dubtes entre l'ecologisme i l'esport, per la convivència entre arbres i atletes, avui la pista es presenta com «un exemple, i això és molt bonic perquè vol dir que aquestes idees es van assentant, i es comença a valorar allò que generava mirades i respostes de tota mena», celebra Vilalta.

«És un lloc especial, inspirador. Serveix, també, per a obrir el pensament, la imaginació», remarca, satisfet.

En la mateixa línia, el regidor d'Esports d'Olot, Aniol Sellabona, afirma que la pista, construïda entre 1999 i 2001, és «un orgull» i és «l'equipament esportiu més singular de la ciutat. És un paratge incomparable amb altres pistes, un espai idíl·lic enmig de la naturalesa. És una pista viva, perquè fins i tot els colors van canviant amb les estacions».

Sellabona assenyala, a més, el caràcter pioner de l'estadi: «El de la vinculació amb la naturalesa potser sembla un concepte més actual, però fa ja més de 20 anys que gaudim aquesta pista. En aquell moment va ser una revolució».

A més, el regidor d'Esports apunta que la pista «té molts visitants» i afirma que s'està treballant «amb molta intensitat per a posicionar l'estadi com a actiu turístic i potenciar el seu vessant turístic». «En pocs mesos d'haver fet un pas endavant cap a aquest direcció ja hem mantingut contactes amb gent que està molt interessada a venir», revela.

En aquest sentit, Oliveras diu que la pista ha anat guanyant popularitat en aquests últims anys, sobretot per les xarxes socials: «cada vegada ve més gent de fora. Venen molts francesos. Quan pujo fotos a Instagram, persones de tot arreu m'escriuen 'hòstia, on està aquesta pista?'».

Oliveras és, precisament, un dels atletes d'elit que entrenen en aquesta pista, al costat del també triatleta Genís Grau i les atletes Laura Hernández, del FC Barcelona, i Esther Guerrero, que el 2020 va establir el rècord d'Espanya dels 2.000 metres a Olot, «a casa», amb un registre de 5.41.30.

L'atleta de Banyoles afirma que «és una autèntica passada entrenar en un lloc així. Et dona un punt de plaer. Ja no és com un espai de treball. Quan corres en pistes envoltades d'edificis no sents el mateix. Aquí sento que tinc molta sort. Tota la gent que ve ens enveja. M'ho diuen. Jo em sento afortunada i contenta aquí».