Conèixer la genètica de cadascun servirà per a prevenir les malalties minoritàries

Les possibilitats de tenir un fill amb una malaltia minoritària per una mutació de l'ADN disminuiran conforme la població conegui la seva genètica i la de la seva parella, una cosa actualment «inabordable», per la qual cosa en l'actualitat l'única possibilitat és realitzar els estudis dels familiars que han tingut un bebè amb una mutació, alguna cosa que cada vegada s'estudia menys.

Així ho explica a Efe, amb motiu de la celebració, el 28 de febrer, del Dia de les Malalties Minoritàries, Julio Montoya Villarroya, catedràtic de Bioquímica de la Universitat de Saragossa i recerca del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (Ciberer) en l'àmbit de les malalties minoritàries mitocondrials, aquelles que poden ser causades per mutacions en l'ADN mitocondrial o per gens nuclears (els més normals) que codifiquen proteïnes d'àmbit mitocondrial.

Segons Montoya, aquestes mutacions «causen tot tipus de malalties que es pugui imaginar», es desconeix l'origen, no influeixen factors ambientals i«no hi ha tractament de cap mena».

«Els nens moren aviat i els que sobreviuen moren en la vintena», excepte en aquelles malalties lleus com a sordeses o cegueses causades per mutacions, com és el cas de la neuropatía òptica hereditària de Leber, mentre són més greus les que afecten el sistema nerviós central i algunes «tremendament devastadores».

L'ADN mitocondrial s'hereta exclusivament de la mare i el genoma nuclear procedeix dels dos, per tant, precisa, les malalties mitocondrials poden ser transmeses per la mare o per tots dos, en funció de segons quin genoma estigui afectat,«una complicació més que tenim», lamenta Montoya, qui informa que en aquesta mena de malalties se sap que hi ha una mutació quan hi ha una persona afectada i una vegada confirmat el cas s'estudia a la família «si es deixa».

«Els familiars s'estudien cada vegada menys, tret que sigui una parella molt jove que vol tenir més fills, perquè normalment quan tenen un fill amb un mal no volen tenir més», reconeix Montoya, per a qui aquest fet és «un problema perquè has investigat per a conèixer una mutació en un nen i aquí s'ha quedat. Saps per què el nen està malalt però res més» i per això adverteix que en aquest camp «encara queda molt» per fer.

En el diagnòstic genètic «s'ha avançat moltíssim» i, segons Montoya, la teràpia gènica és «el futur» però encara està poc desenvolupada i«s'està aplicant en molt pocs casos, probablement no més de deu i en teràpies molt concretes».

Es tracta de teràpies personalitzades, la recerca de les quals és «molt complicada» i que consisteix a substituir el gen danyat per un normal perquè pugui produir la proteïna que codifica, però el problema, subratlla, és qu e«de moment no hi ha manera de controlar on s'inserirà en l'ADN de l'individu» i pot arribar a introduir-se en «llocs dolents» que poden provocar, per exemple, un càncer, o «en algun lloc que molesti un altre gen».

Important és el desenvolupament de teràpies en malalties com l'Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), una patologia de la qual tampoc es coneix l'origen i que té una mitjana d'esperança de vida de 3 a 5 anys una vegada que es manifesta, com apunta Charo Osta, catedràtica de Genètica en la Universitat de Saragossa i membre del grup Lagenbio: Teragen-Regeneragen de l'Institut de Investigació d'Aragó del Centre de Investigació Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegeneratives (Ciberned).

L'ELA causa la mort de les motoneurones, responsables de les funcions musculars. Hi ha cèl·lules d'aquest tipus en la medul·la espinal i en el bulb (una part del cervell) pel que en funció del començament de la malaltia afecta en un primer moment a unes funcions o altres.

«El problema és que l'evolució és diferent en cada malalt i el plantejament no és el mateix per a una persona que viurà sis mesos que el d'una que pot viure deu», assenyala Osta, qui explica que el treball dels investigadors se centra en descobrir biomarcadors moleculars per a poder donar suport al diagnòstic de la malaltia i pronosticar el temps de supervivència.

Osta reconeix que no hi ha res concloent sobre la possible causa de l'ELA, excepte algunes formes genètiques, però sí que la motoneurona mor i per això «qualsevol tractament que freni o retardi aquesta mort faria millorar al pacient. Ja sigui neuroprotegint la motoneurona, baixant la inflamació...» i en el que avança que ja hi ha una sèrie de camins oberts per a alentir la malaltia.

En el camp de la teràpia genèica Charo Osta cita un assaig per a un cas particular d'ELA familiar que intenta que una proteïna no s'expressi i evitar agregats que fan mal a la neurona.

En l'àmbit de la medicació, entre els treballs més exitosos d'aquest grup de recerca està un fàrmac que funcionava en animals i orientat a la neuroprotecció i que després de patentar-lo el 2007, el 2019 l'empresa que anava a realitzar l'assaig clínic va decidir no seguir endavant.

Així mateix, s'ha trobat un marcador sanguini que s'ha provat en malalts i serveix per a fer costat al diagnòstic i pronòstic, però falta testar-lo a una escala major i per a això és necessari realitzar assajos clínics.

A més, es treballa en teràpies de reposicionament de fàrmacs, aquells que s'usen per a una altra malaltia i es proven en l'ELA i «facilita que la farmacèutica pugui estar més interessada perquè ja hi ha una sèrie de passos fets», afegeix Osta, qui afirma que el que millora el nivell de vida dels malalts és una teràpia multidisciplinària que inclogui neuròlegs, fisioteràpia, logopedes, nutricionistes, pneumòlegs i especialistes relacionats amb la salut mental, entre altres.