Cames inquietes, una síndrome sense cura que pateix el 10% de la població

Tenir la sensació que necessites moure les cames pot no ser ni una mania ni un acte involuntari sinó el que els especialistes diuen la síndrome de les cames inquietes, sense cura avui dia i que sofreix segons diferents estudis un 10% de la població, sent a més per a un 2% limitant en la seva vida quotidiana.

Aquests són algunes dades que aporta a Efe Elena Urrestarazu, especialista del departament de Neurofisiologia i de la Unitat del Somni de la Clínica Universitat de Navarra, qui indica que l'idoni és acudir a un metge per a tenir un diagnòstic encara que és possible també fer a títol personal una aproximació fiable, que després haurà de confirmar i tractar el facultatiu, responent a unes senzilles preguntes.

Es tracta de concretar si es tenen molèsties a les cames i es necessita moure-les amb una espècie de puntada cada pocs segons perquè es calmin, moviments que «es poden controlar» però que si s'impedeixen «generen molta ansietat», si aquestes molèsties es produeixen generalment quan s'està tranquil i quiet, i si es manifesten a la tarda i nit.

Unes molèsties, diu Urrestarazu, que dificulten la conciliació del somni o que et desperten i compliquen que puguis dormisquegi de nou, per la qual cosa la persona afectada per la síndrome de les cames inquietes no descansa d'una manera adequada i això provoca un cansament que repercuteix en la seva vida diària.

De fet indica que és una malaltia neurològica, que «no tendeix res a veure amb problemes psicològics», però que està classificada també entre els trastorns del somni.

Avui dia no té cura encara que sí tractaments per a millorar els símptomes i que aquests no impedeixin per exemple anar al cinema o a un restaurant, activitats de la vida quotidiana que limita o fins i tot pot anul·lar aquesta patologia.

«Una cosa tan senzilla com asseure't a veure tranquil·lament la televisió havent sopat és una cosa impensable per als qui tenen un quadre més greu», apunta l'especialista de la *CUN, i subratlla que quan accions habituals no es poden dur a terme «afecta en la qualitat de vida».

La malaltia comença en la majoria dels pacients per un dèficit de ferro en una zona concreta del cervell, no en la sang, perquè no solen tenir anèmia, i per a pal·liar els símptomes dona bons resultats proporcionar aquest mineral, amb un tractament fins i tot endovenós.

I si el pacient no és apte per a aquest tractament existeixen uns altres, entre ells alguns que es van desenvolupar per a combatre l'epilèpsia o que se subministren a malalts de parkinson i que s'han demostrat «molt eficaços» per a la síndrome de les cames inquietes encara que «són problemes que no tenen res a veure».

Per això «és important que sigui un professional qui decideixi quin és el tractament més convenient per a cada persona, no a tothom se li posa el mateix», indica Elena Urrestarazu, que destaca que es tracta d'una malaltia que no és conseqüència d'unes altres ni deriva en unes altres.

Sí que pot tenir un origen genètic, és «molt més prevalent en dones que en homes» i, encara que també pot aparèixer en nens, quan és més difícil el diagnòstic, resulta «molt més freqüent segons avança l'edat».