Un estrany fòssil aclara el misteriós origen del llarg coll de les girafes

Per què el coll de les girafes és tan llarg?, durant dècades, aquest ha estat un dels grans debats de la biologia evolutiva. Ara, l'estudi dels fòssils d'un estrany jiràfit primitiu suggereix que el seu origen podria deure's a la competició, no a l'alimentació.

La recerca sosté que, més enllà de la pressió per arribar a les branques altes dels arbres per a alimentar-se, el festeig per les femelles i la jerarquia social van ser els principals motors que van impulsar el creixement del coll de les girafes en l'evolució.

L'estudi, dirigit per investigadors de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia (IVPP) de l'Acadèmia de Ciències Xina, s'ha publicat aquest dijous en la revista Science.

Per a la recerca, l'equip va analitzar les restes fòssils -un crani complet i quatre vèrtebres cervicals- d'un exemplar de Discokeryx xiezhi, un estrany tipus de girafa del Miocè primerenc (fa uns 17 milions d'anys), que deu el seu nom al 'xiezhi', una criatura llegendària de la mitologia xinesa.

En analitzar els ossos, van constatar que les seves vèrtebres cervicals eren molt robustes i les seves articulacions, entre el cap i el coll i entre les vèrtebres cervicals, molt més complexes que qualsevol altre mamífer.

A més, l'equip va demostrar que les articulacions entre el crani i les vèrtebres cervicals de Discokeryx xiezhi estaven especialment adaptades als impactes d'alta velocitat entre caps i que aquesta estructura era molt més eficaç que en animals actuals, com els bous moscats, que estan adaptats a l'impacte del cap.

De fet, els autors conclouen que Discokeryx xiezhi podia haver estat el vertebrat millor adaptat als impactes amb el cap.

«Tant les girafes vives com el Discokeryx xiezhi pertanyen a la Giraffoidea, una superfamília. I encara que les morfologies dels seus cranis i colls difereixen molt, tots dos estan associats a les lluites de festeig dels mascles i tots dos han evolucionat en una direcció extrema», apunta Wang Shiqi, primer autor de l'estudi.

L'equip va comparar la morfologia de les banyes de diversos grups de remugants, com els jirafòssids, el bestiar boví, les ovelles i els cérvols i van descobrir que la diversitat de banyes en les girafes és molt major que en altres grups, la qual cosa indica que les lluites de festeig són més intenses i diverses en les girafes que en altres remugants.

També van analitzar l'entorn ecològic de Discokeryx xiezhi i el nínxol que ocupava.

La Terra es trobava en un període càlid i, en general, amb una gran densitat de boscos, però la regió de Xinjiang, on vivia el Discokeryx xiezhi, era una mica més seca que altres zones perquè l'altiplà tibetà, al sud, s'havia elevat dràsticament, bloquejant així la transferència de vapor d'aigua.

«Els isòtops estables de l'esmalt dental han indicat que el Discokeryx xiezhi vivia en prats oberts», un entorn més àrid i menys confortable que el del bosc que va poder generar estrès de supervivència en aquests animals, raona Meng Jin, coautor de l'estudi.

Quan va aparèixer el gènere Giraffa, l'entorn era similar. Fa uns set milions d'anys, l'altiplà d'Àfrica Oriental també es va convertir en un pasturatge obert que va obligar els ancestres directes de les girafes a adaptar-se als nous canvis.

És possible que, en aquest període, durant el festeig, els mascles desenvolupessin una manera d'atacar als seus competidors balancejant els seus colls i caps, una lluita extrema, recolzada en la selecció sexual, que al llarg de dos milions d'anys va afavorir la ràpida elongació del coll de la girafa fins a convertir-se en el gènere actual, Giraffa.

I com a resultat d'aquesta elongació, les girafes es van veure ben adaptades al nínxol de l'alimentació al fullatge alt.