Un jutjat va obligar una dona a parir a l'hospital contra la seva voluntat i ara el Constitucional ho avala

El ple del Tribunal Constitucional ha desestimat el recurs d'empara presentada per una parella contra les actuacions judicials que van obligar la dona a ingressar en un hospital per a induir-li el part en estar en risc la vida del fetus, encara que el seu desig era donar a llum a casa.

El Tribunal avala la decisió que es va prendre després de posar en una balança el dret a la llibertat física i a la intimitat personal i familiar i la vida i la salut del nasciturus, protegida per l'article 15 de la Constitució, que recull el dret a la vida i a la integritat física i moral.

Tres magistrats han subscrit sengles vots particulars discrepants en considerar que es va decretar una privació de llibertat sense respectar les garanties mínimes per a protegir els drets fonamentals, ja que no es va donar audiència a la mare.

No obstant això, en opinió de la majoria dels magistrats la mesura adoptada va ser «constitucionalment legítima» perquè es va motivar prou la seva «idoneïtat, necessitat i proporcionalitat».

Encara que no existeix legislació aplicable a aquests casos, explica el tribunal en un comunicat, les resolucions que van forçar l'hospitalització van oferir «una raonable cobertura normativa» per a intervenir judicialment i adoptar una mesura «emparada per un deure jurídic de protecció d'un ben derivat del propi text constitucional».

Les actuacions validades pel tribunal de garanties van ser dictats per un jutjat d'instrucció d'Oviedo i per l'Audiència Provincial d'Oviedo, que van acordar l'ingrés obligat de la dona «per a la pràctica, de ser precís, d'un part induït» després de la sol·licitud del Servei de Salut asturià, sobre la base dels informes del Servei d'Obstetrícia de l'Hospital Universitari Central d'Astúries.

Els metges exposaven que, malgrat els advertiments formulats, el desig dels pares que el part tingués lloc a casa amb assistència d'una matrona suposava posar en «imminent i greu perill la vida del fetus» pel risc de «hipòxia fetal (deficiència d'oxigen en la sang) i de mort intrauterina» davant l'avançat estat de la gestació, ja que s'havien superat les 42 setmanes d'embaràs.

Amb l'ordre judicial la dona va ser traslladada en ambulància a l'hospital, on se li va practicar una cesària per indicació mèdica davant les complicacions que va presentar un part que s'havia iniciat de manera espontània.

En el seu recurs, la família va considerar que la mesura judicial no estava emparada en cap recurs considera que la mesura judicial adoptada no estava emparada en cap precepte legal, que no se li va concedir audiència prèvia i que no estava prou motivada.

El tribunal coincideix que abans d'adoptar una mesura d'aquest tipus cal donar audiència a la gestant, però va estimar que, en aquest cas concret, «la urgència de la situació» va justificar l'omissió d'aquest tràmit.

En els seus vots particulars, els magistrats Juan Antonio Xiol, Ramón Sáez i Inmaculada Montalbán defensen no obstant això que el recurs degué estimar-se. La falta d'audiència a la gestant, al seu judici, no pot justificar-se per la urgència del cas, ja que hi ha mecanismes legals que la possibiliten encara en supòsits de «extraordinària urgència»

Al seu judici, és necessari preservar unes «garanties mínimes indefugibles» per a evitar intromissions greus dels poders públics en la vida dels ciutadans; el seu incompliment revela «una absència total de perspectiva de gènere» i «una fallida dels drets de la demandant a la llibertat personal, a la intimitat personal i a la tutela judicial efectiva».

Per part seva, la magistrada María Luisa Balaguer signa un vot particular concurrent, ja que està d'acord amb la decisió, però qüestiona que la parella de la gestant tingui legitimitat per a imposar un recurs d'empara.

En un altre vot particular concurrent, Cándido Conde-Pumpido defensa que les actuacions recorregudes sí que comptaven amb fonament normatiu pel deure jurídic de protecció de la vida en formació quan –com ocorria en aquest cas– «la viabilitat del fetus era totalment innegable davant l'avançat estat de gestació de la demandant».