El 40% dels pacients amb verola del mico pateixen complicacions

El 40% de les persones amb verola del mico pateixen complicacions que requereixen tractament mèdic. És un dels principals resultats d'un estudi publicat a la revista The Lancet, el més exhaustiu que s'ha realitzat a l'estat espanyol sobre la verola del mico i que s'ha fet als hospitals Germans Trias i Pujol, Vall d'Hebron i 12 d'Octubre de Madrid. «Fins ara s'estava subestimant l'impacte clínic de la malaltia i l'estudi revela que el percentatge de persones que pateixen complicacions és elevat», afirma Oriol Mitjà, metge investigador de la Fundació Lluita contra les Infeccions, a l'ACN. L'estudi reforça l'evidència del contacte pell amb pell en les relacions sexuals com el factor dominant en la transmissió del virus, per sobre de l'aèria.

L'estudi, que s'ha fet en tres grans hospitals de les zones amb més casos de l'estat espanyol, Madrid i Barcelona, amb la participació de la London School for Hygiene and Tropical Medicine (LSHTM), inclou una avaluació exhaustiva de l'epidemiologia i les característiques clíniques i virològiques de 181 pacients amb la verola del mico. D'aquests, 175 són homes, 166 dels quals s'identifiquen com a homes que tenen sexe amb homes. La mitjana d'edat dels afectats és de 37 anys i la durada mitjana del període d'incubació de la malaltia s'estableix en 7 dies.

El maig del 2022 es van registrar els primers casos autòctons de verola del mico a Europa, amb un brot que es manté actiu a 27 països i que ha causat més d'11.000 casos confirmats. L'estat espanyol és el país més afectat, amb 3.738 casos diagnosticats a finals de juliol. La comunitat científica disposa encara de poca informació del brot actual de la malaltia i aquest estudi aporta evidència.

La investigació confirma les característiques clíniques observades en altres anàlisis retrospectives, però la mostra més gran i l'examen clínic sistemàtic revelen algunes complicacions que no s'havien reportat abans, com la proctitis (inflamació del recte); la ulceració amigdalar i l'edema (inflor) del penis. L'estudi recull les manifestacions addicionals següents: 45 (25%) pacients tenien proctitis; 19 (11%) amigdalitis, 15 (8%) edema penià i 6 (3%) abscessos.

Tots els participants van presentar lesions a la pell, a la regió anogenital (78%) o perioral (43%). El nombre de lesions, entre 3 i 20, és inferior al descrit a la literatura mèdica fins ara. També s'observa malestar general previ o posterior a l'aparició de la granellada. 70 dels pacients (39%) van requerir tractament mèdic, fonamentalment per reduir el dolor associat a les manifestacions clíniques. En general, el tractament mèdic ha estat al domicili, però tres pacients van haver d'ingressar per complicacions derivades d'aquestes manifestacions.

«La presentació clínica és molt diversa i diferent a la que s'havia observat en brots anteriors de la verola del mico. Abans es veia una infecció per via respiratòria, el virus passava al fetge i limfàtics, amb una ampliació tan gran que s'acabava disseminant pel cos amb algunes complicacions. Ara veiem sobretot lesions localitzades en una regió, sobretot oral, genital o anal», destaca Mitjà, cap de la unitat d'ITS de l'Hospital Germans Trias i Pujol / Fundació Lluita contra les Infeccions. Mitjà indica que ara que es té un llistat més complet de les característiques d'aquest brot del virus calen guies clíniques per «estandarditzar-ne el maneig diagnòstic i terapèutic».

L'article estableix la relació entre tipus de pràctiques sexuals i manifestacions clíniques. «Persones que havien tingut sexe anal receptiu tenien amb més freqüència inflamació de l'anus i altres complicacions, mentre que les persones que tenien úlceres a les amígdales havien tingut sexe oral receptiu», exposa l'investigador. Així doncs, segons les observacions dels investigadors, el lloc d'entrada del virus és on hi ha més replicació i sol ser la zona més afectada per manifestacions clíniques.

Alta càrrega viral en les lesions cutànies

Una de les troballes més importants de l'estudi és l'alta càrrega viral trobada en lesions cutànies a diferència de valors molt baixos al tracte respiratori, fet que apunta a un canvi en la ruta de transmissió de la malaltia, en què el contagi per via aèria sembla menys rellevant o eficaç que la infecció per contacte directe. Mitjà assenyala que s'ha d'investigar més per saber si la transmissió respiratòria és viable i, si s'escaigués, es podria revisar l'aïllament respiratori domiciliari dels afectats com ara s'indica.

Una altra implicació que pot tenir l'estudi en l'abordatge de la verola del mico és que, en presentar-se amb manifestacions atípiques, els metges han de tenir un alt índex de sospita de la malaltia, particularment en les persones que visquin en àrees amb alta transmissió o amb exposició potencial. El treball descriu una síndrome clínica relacionada amb proctitis, amb diferents característiques, incloent manifestacions sistèmiques abans de l'inici de les lesions, en persones que reporten sexe anal receptiu, que difereix d'altres presentacions.

Mitjà recalca que una altra de les fortaleses de l'estudi és que mesuren «amb més fiabilitat el període d'incubació des de l'exposició fins a la manifestació dels símptomes», que situen en uns 7 dies; un període més curt que el de la verola del mico tradicional, d'entre 14 i 21 dies. Per això, els investigadors assenyalen que és probable que la vacunació prèvia a l'exposició dels grups d'alt risc sigui més eficaç que la posterior a l'exposició per al control de la infecció.