Descobreixen un gen clau en la resposta de les persones bipolars al tractament amb liti

Eltrastorn bipolarés una condicióneuropsiquiàtricacaracteritzada per l'alternança d'episodis maníacs (estat d'ànim anormalment eufòric o irritable, increment de l'energia, hiperactivitat...) i depressius (ànim baix, fatiga, astènia,anhedonia). Afecta a una de cada 10 persones al món, i se sap que té un important component genètic.

El gen que marca la diferència

En l'actualitat, el principal tractament per al trastorn bipolar és l'administració deliti, que actua com a estabilitzador de l'ànim. Més o menys la meitat dels pacients responen molt bé a aquest enfocament, però en l'altra meitat no és efectiu. De nou, diversos estudis han indicat que la diferència en aquesta resposta podria ser d'origen genètic.

Ara, un estudi publicat al mitjà acadèmicBiologicalPshychiatryha identificatun gen implicat en el mecanisme d'acciódel liti que aparentment podria ser l'explicació a la diferent eficàcia en els pacients amb trastorn bipolar.

Tal com assenyalen els autors, el liti, com altres fàrmacs antidepressius, estimula la proliferació de cèl·lulesneuralsprogenitores, que donen lloc al naixement de noves neurones.Amb la finalitat de comprovar com succeïa això, van prendre diversos cultius de neurones fetals de diversos donants, van exposar alguns d'ells al liti i els van analitzar mitjançant la tècnica d'associació de genoma complet (GWAS).

Un gen implicat en l'esquizofrènia i la intel·ligència

Aquest mètode va revelar que l'expressió augmentada d'un gen implicat en laregulació del cicle cel·lulari en la diferenciació cel·lular, el GNL3, augmentava la proliferacióneuralen resposta al liti; per contra, la seva inhibició la disminuïa.

Un dels aspectes que destaquen és que aquest gen ja ha estat estudiat en el context no sols del trastorn bipolar, sinó també en l'esquizofrènia i en les variacions de la intel·ligència quantificada entre individus.

Encara que els investigadors recorden que és necessari realitzar més recerques sobre la qüestió abans que les troballes puguin tenir recorregut clínic, la veritat és que obre la porta a possibles estratègies que incideixin sobre elnivell d'expressió del genper a augmentar l'eficàcia d'altres medicaments. Igualment, el nou mètode, diuen, constitueix un nou enfocament per a estudiar els efectesfarmacogenòmicsen cultius cel·lulars.