Jane Birkin, icona de la dècada dels setanta per 'Je t' aime, moi non plus'

Jane Birkin, morta aquest diumenge als 76 anys a París, va ser una de les icones dels anys 60-70 sobretot per la seva cançó 'Je t' aime, moi non plus' ('Jo t'estimo, jo tampoc'), composta pel seu llavors marit el compositor Serge Gainsbourg, que va arribar a estar censurada el 1975.

Després de patir un atac vascular cerebral el 2021, havia anunciat la tornada als escenaris en una gira de promoció del seu últim àlbum «Oh! pardon, tu dormais..!», així com la presentació a Cannes d'un documental sobre la seva vida dirigit per la seva filla Charlotte Gainsbourg.

Nascuda el 14 de desembre de 1946 a Londres, aquesta reconeguda actriu, cantant i directora de cinema britànica, francesa d'adopció, va treballar en més de vuitanta pel·lícules, en va dirigir diverses i algunes sèries per a televisió, a més dels seus reconeguts èxits musicals.

Va debutar al West End londinenc amb l'obra 'Carving a Statue' (1964) de Graham Greene.

Va començar al cinema amb una fugaç aparició a 'El snack i com aconseguir-ho' (1965) i va actuar poc després a 'Kaleidoscope' i 'Blow up' (1966), en què apareix nua.

Va fixar la seva residència a França el 1967 i va treballar en tres pel·lícules 'Wonderwall' (1968), 'La Piscina' (1969) i 'Slogan' (1969), en el rodatge del qual va conèixer el seu marit Serge Gainsbourg.

Van venir després 'Les chemins de Katmandu' (1969), 'Assassinat a Oxford' (1970 ), 'El meu Diminut Assassino' (1970), 'Cannabis' (1970), 'Romance d'un lladre de cavalls' (1971), Set morts a l'ull del gat (1973) i Si Don Juan fos dona (1973).

Va continuar el seu treball en pel·lícules com 'Projecció privada', 'El trepa', 'Llocs foscos', 'Se'm va pujar la mostassa' i 'La carrera de la ceba'.

Va actuar més tard a 'Je t'aime, moi non plus' ('Jo t'estimo, jo tampoc', 1975), dirigida per Gainsbourg, i en què apareixien Andy Warhol i Joe Dallesandro, a més d'un joveníssim Gérard Depardieu, que va suposar un escàndol internacional i va ser censurada pel Vaticà i fins i tot vetada per la BBC.

Va treballar a més a 'Le diable au Coeur' (1976), 'Consumits per ardent passió' (1976) i 'L'animal' (1977), entre les seves nombroses pel·lícules.

Va encarnar la reina Gertrudis de Dinamarca en una versió de Hamlet (2005) al Royal Theatre de Northampton (Regne Unit). A més va protagonitzar el 2006 l'Electra de Sòfocles a Le Quartz, de Brest, i després al Teatre Amandiers de Nanterre, amb direcció de Philippe Calvari. Aquest mateix any va dirigir el telefilm «Boxes» (2007).

El seu disc «Baby alone in Babylone» (1983) va obtenir gran impacte i va cantar per primera vegada en directe i en solitari, a Le Bataclan (París) el 1987.

Però va obtenir la consolidació de la seva carrera musical amb l'edició d'À la lègere (1999), en col·laboració amb Djamel Benyelles, al qual va seguir 'Arabesque' (2002), 'Rendez-Vous' (2004) i 'Fictions' (2006).

El seu primer marit va ser el compositor John Barry amb qui va tenir la seva filla, Kate, morta el 2015. Va viure deu anys, entre el 1970 i el 1980, amb el compositor, cantant i actor Serge Gainsbourg mort el 1991, i pare de la seva segona filla , Charlotte.

El 2017 va ser ella mateixa la que va explicar que havia estat tractant d'una leucèmia.

Defensora d'Amnistia Internacional, va treballar per a organismes de protecció de la infància.

Oficial de l'Imperi Britànic, estava en possessió de l'Ordre del Nacional del Mèrit a França.