Un llibre recorda el 50è aniversari de la fi del tren que unia Val de Zafán amb Tortosa

L'alberg de Cretas (Terol), ubicat a l'antiga estació d'aquesta localitat del Matarranya, ha acollit aquest diumenge la presentació del llibre El ferrocarril de la Val de Zafán. Historia, vivencias y recuerdos de la estació de Cretas 1882-1973, en què es rememora el tren que unia aquesta zona aragonesa amb Tortosa (Baix Ebre).

El llibre, coordinat per Juan Luis Camps i escrit pels experts Eduard Martínez Hernández, Jesús Martínez Curto, Camil Piera i Renato Simoni, veu la llum amb motiu de la celebració «trista», reconeixen, del 50è aniversari de la cloenda d'aquesta via de tren , el 16 de setembre de 1973.

«El llibre es va començar a gestar l'estiu del 2021 davant la proximitat de la celebració del 50è aniversari de la clausura de la línia de la Val de Zafán entre un grup de gent que estem establerts a Cretes o són d'aquí», explica a EFE Eduard Martínez, expert divulgador de la història del ferrocarril.

El llibre és tant un repàs a la història d'aquesta línia ferroviària, que unia La Pobla d'Híjar amb Tortosa, encara que el seu destí final hauria d'haver estat Sant Carles de la Ràpita (Montsià), com amb testimonis de persones que la van viure i el dinamisme econòmic que va suposar per a Cretes aquesta via de tren.

«No s'ha escrit sobre la història del ferrocarril ni és per a aficionats al ferrocarril. És un llibre que suposa un repàs a la història d'aquesta via ferroviària enfocat des de Cretas i el que va suposar el tren per a la localitat, amb testimonis diferents», diu. Camps a EFE.

Entre els testimonis destaca el de Jesús Martínez, que va viure els seus primers cinc anys a l'estació fins al tancament: «Al meu subconscient tinc gravat que la soledat es pot definir amb la imatge de qualsevol de les estacions de la línia al capvespre de l'hivern».

Tots els avatars d'aquesta línia ferroviària els defineix molt bé Renato Simoni al segon capítol amb el titular: El calvario del ferrocarril de Val de Zafán a Sant Carles.

Al seu moment, la via de la Val de Zafán, també conegut com el Sarmenter, va suposar l'ambició d'unir Saragossa amb el mar Mediterrani a través del port tarragoní de la Ràpita.

Tot i que la seva posada en servei va ser molt breu, entre el 1932 i el 1973, la idea d'aquesta línia, condicionada tant per qüestions polítiques com econòmiques, ja va arrencar al 1866 quan León Cappa, alcalde de Samper de Calanda, va aconseguir la primera concessió per a la línia Val de Zafán-Sant Carles de la Ràpita.

L'any 1880, el rei Alfons XII va sancionar la llei perquè la Val de Zafán enllaçés a Tortosa amb la línia de València a Tarragona i acabés a la Ràpita. Al 1895 es va inaugurar el primer tram, La Pobla d'Híjar-Alcañiz, amb només 32 quilòmetres.

A la segona meitat de la dècada de 1920 van avançar les obres, treballs que van registrar una elevada sinistralitat laboral, cosa que impedia que es pogués concloure. La Guerra Civil va ser el desencadenant perquè la línia pogués donar servei, amb mà d'obra dels presos republicans, entre la Pobla d'Híjar i Tortosa. Així, es va convertir en el mitjà de transport per a les tropes italianes que recolzaven les forces revoltades de Francisco Franco.

Camil Piera recorda que en aquesta línia van prestar servei, en primer lloc, màquines de vapor, que «consumien entre Tortosa i Prat de Comte -zona en què se supera un notable pendent- més de 3.000 quilos de carbó, que es tiraven a la caldera a pala», per després incorporar l'automotor i el ferrobús. Quan aquest últim va entrar en servei, la línia va deixar de transportar mercaderies, al 1967.

També, com en els anys més durs de la postguerra, va servir per al desenvolupament de l'«estraperlo« tant a Barcelona -«els odres d'oli els amagaven al vagó del carbó»- com a Saragossa. I fins i tot els maquis assentats a la zona del Matarranya van intentar sabotejar la línia.

Tot i això, la línia ja estava sentenciada des d'un temps abans ja que el 1962, uns informes del Banc Mundial de Construcció i Desenvolupament negaven la seva viabilitat i el 1969, el Consell de Ministres va acordar el tancament de la Val de Zafán, encara que la seva clausura no va arribar de manera definitiva fins al 1973.

Piera recorda que als anys 80, quan encara no s'havia netejat el traçat dels rails, les travesses i el balast, hi va haver un intent per part de la companyia elèctrica Endesa per reobrir-lo per transportar carbó a l'ara desapareguda central tèrmica d'Andorra ( Terol), però «Renfe s'hi va negar en rodó».

Amb el pas dels anys, a Catalunya es va inaugurar al 2005 el seu traçat com a via verda fins a la Terra Alta, i els anys següents es va completar tot el recorregut, encara que en algunes zones es comparteix espai com a via agropecuària, amb una longitud total de 128,08 quilòmetres entre Tortosa i la Pobla d'Híjar.