«Les pantalles ens estan buidant d'eines per afrontar la vida»

—Les conductes suïcides entre adolescents estan creixent any rere any. Per què un jove que té tota la vida al davant té aquesta mena de pensaments?

—Perquè se sent desbordat per una situació de dolor i de patiment. Viu amb desesperança i creu que no ho podrà superar. Aquesta seria la primera part. A això, cal sumar-hi que no se senten prou arrelats a la vida. Senten pressió, moltes vegades totalment subjectiva, solitud i desconnexió amb els altres. Quan el patiment és superior als nexes que té amb la vida i experimenten desesperança i desarrelament, incrementen les conductes suïcides.

—Els motius són els mateixos avui que fa 10 o 20 anys enrere?

—Els motius són els mateixos, el que ha canviat són les situacions que els envolten. El fet d'estar exposat a una pantalla els ha canviat. Fa 20 anys, no existia el ciberassetjament. Han sorgit nous tipus de violència, a les quals estan exposats que els han fet menys empàtics i que els han incivilitzat.

—Les pantalles estan devorant els infants i joves, doncs, com diu el títol del seu llibre.

—Totalment. Ens estan buidant d'eines per afrontar la vida. La tolerància a la frustració i a l'espera són aspectes que s'han d'entrenar des de ben petits. I per entrenar-les cal disposar d'espais de la vida natural que et donin aquesta possibilitat, com per exemple un viatge en cotxe. La canalla va preguntant tota l'estona «Quan arribem?». I han d'assumir aquell moment desagradable i aprendre a gestionar-lo. Quan els pares pensen que els hi fan més fàcil el trajecte posant-los una pantalla al davant i donant-los un recurs extern, el que estan fent és prendre'ls-hi la capacitat que pugui desenvolupar els seus propis recursos. El mateix passa amb l'avorriment.

—En quin sentit?

—L'avorriment és la guspira perquè comenci la imaginació. Davant de l'avorriment, el nano farà una proposta i s'enfrontarà al món d'una forma proactiva. Els nadons comencen a moure's perquè s'avorreixen i el món els premia amb estímuls nous. Aquesta actitud proactiva queda gravada dins d'ells. El nen ha d'aprofitar el temps que passa despert per assolir els aprenentatges per afrontar la vida adulta. Si els posem davant d'una pantalla, els hi traiem aquestes oportunitats. Els adolescents amb qui parlo m'expliquen com estan de malament, però no aporten cap proposta i demanen que algú extern els hi tregui tot pel que estan passant. En aquests adolescents, quan els treus la pantalla, no generen una alternativa creativa, perquè no han tingut l'oportunitat d'aprendre-ho. Creiem que estan avorrits, però no és cert. Estan col·lapsats, tips.

—Com si fos un empatx?

—Exacte, és com si patissin una indigestió. Els centres educatius que recomanen als pares que treguin les pantalles i que ells, per iniciativa pròpia, prohibeixen el mòbil, veuen com els nanos milloren. Si els traiem la interferència, la vida brota. Ens han dit que molts jocs i aplicacions són educatius, pedagògics i que milloraran les capacitats intel·lectuals dels infants i joves, però no han aportat cap estudi que ho demostri. Ens han fet creure fantasies als pares expressament. Al darrere, hi ha una indústria que vol accedir a nosaltres. Les tecnològiques comercialitzen amb el nostre temps. I el problema és que els infants necessiten el temps per a desenvolupar-se.

—Quines situacions s'estan trobant a causa de l'exposició a les pantalles?

—Professionals dels CDIAP han hagut de posar dos mesos d'abstenció de pantalla a un infant per a poder fer un protocol de valoració de trastorn de l'espectre autista, que finalment no era. Es troben nens sans que, a causa de les pantalles, tenen comportaments similars als de persones amb dificultats derivades d'un trastorn com l'autisme.

—A partir de quines edats poden començar a entrar en contacte amb el mòbil?

—A partir dels 16. Abans, res. Hem de tenir en compte que el pic màxim de conducta suïcida és entre els 14 i els 15 anys. A partir dels 16 - 17, baixa una mica. Dels 16 als 18, el mòbil amb estrictes controls parentals. I a partir dels 18, els joves continuaran necessitant orientació. Els estudis han demostrat que Instagram porta als joves de 14 a 24 anys cap als trastorns de conducta alimentària, però que de 24 a 34, l'únic que fan és augmentar el desig d'aprimar-se. Per tant, a partir dels 18 necessitaran una contrabalança davant de tot el que estaran exposats.

—I la resta de pantalles?

—Res fins als 8 anys. Als 8 anys ja hi comença a haver una maduresa en la gestió emocional i poden començar a estar-hi en contacte, però un màxim de 30 minuts al dia, mai abans d'anar a l'escola i sempre dues hores abans d'anar a dormir. I mai fent dues tasques alhora, com pantalla i dinar o pantalla i deures. Si estem jugant amb els nostres fills, apaguem la tele. Si hi ha els dibuixos animats de fons, tindrà l'atenció dividida i no et prestarà atenció. I si hi ha un debat polític molt interessant, seràs tu qui no li prestarà atenció. Que no ens robin les poques estones que tenim de vida participativa amb els nostres petits. Això no vol dir que no puguem posar una pel·lícula divendres a la tarda, amb crispetes i tota la família junta. Al contrari, hem d'aprendre a gaudir junts.

—Seguir les seves recomanacions suposa anar a contracorrent. Quins consells els dona als pares per a no caure en la temptació de deixar-se endur pel que fa la majoria?

—Posaré un altre exemple. Si tots els joves d'una classe fumen porros i el nostre fill no, no n'hi compraríem, oi? Doncs és el mateix. El que hem de fer és explicar que l'escola és només una part de dia i hem de reforçar altres activitats i altres escenaris on se sentin acceptats, perquè aprenguin altres formes de relacionar-se. A més, cada vegada hi ha més moviments de pares preocupats que volen allunyar els infants i joves de les pantalles. Hem d'assumir que els canvis socials no els fa la majoria, sinó una minoria conscient. Per tant, com a pares, no ens hem de sentir sols. El que hi ha a fora de les pantalles és la vida. L'única forma d'estar connectat a la infància i l'adolescència és la desconnexió digital.