«Es va crear un feedback que mai oblidaré amb una dona molt mal ferida a qui vaig agafar de la mà»

El sergent dels Mossos d'Esquadra Xavier Pérez ha trepitjat la Rambla de Barcelona només una vegada des del 17 d'agost de l'any passat i diu que passarà encara temps fins que hi torni per voluntat pròpia. «Em van venir molts records, una esgarrifança», expressa aquest sergent de la comissaria de Sants. Aquella tarda es trobava amb un company patrullant per la zona de Drassanes quan van rebre l'avís de la sala central que s'havia produït un atropellament massiu a la Rambla. Aleshores encara no sabien que era un atemptat terrorista. Recorda el moment en què van arribar a la zona on s'havia aturat la furgoneta: «Tot i que nosaltres estem preparats per aquestes situacions, quan t'hi trobes, has de treure alguna cosa més de dins perquè si no et quedes bloquejat i un policia no s'ho pot permetre». De la seva actuació, recorda sobretot que es va quedar al costat d'una dona que estava molt mal ferida fins que la van traslladar a l'hospital; li va donar la mà durant molts minuts; la va protegir del sol; li va treure la suor; li va parlar suaument, encara que no s'entenien amb paraules: «Parlava una llengua estrangera però ens enteníem amb la mirada. Es va crear un feedback que no oblidaré mai».

De la primera promoció dels Mossos d'Esquadra, porta 35 anys servint al cos. «Hem tingut actuacions complicades, però aquella ha estat l'experiència més forta. Sabíem que entre les víctimes hi havia nens. Va ser un xoc. No s'oblida», relata Pérez. Quan van arribar a la Rambla, a la part de baix, ell i el seu company, juntament amb agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona, van començar a pujar i a avisar la gent perquè es protegissin, ja que molts encara no eren conscients del que havia passat.

A la 'zona zero', on la furgoneta havia acabat el seu recorregut infernal, van treballar en el triatge per atendre les persones ferides. Van demanar reforços, ambulàncies; van organitzar-se per traslladar els ferits; van anar a buscar aigua als establiments més propers. «Quan arriben notícies d'atemptats en altres ciutats, penses en els passos que tu seguiries si et trobessis allà. D'alguna manera estem preparats. Però quan t'hi trobes, has de treure més per aplicar el que t'han ensenyat», assenyala.

Entre les víctimes que estaven atenent, hi havia una dona ferida molt greu que no parava de preguntar per un familiar que anava amb ella. Pérez es va quedar al seu costat fins que la van traslladar a l'hospital. «És una imatge que no oblidaré mai. Cada vegada que jo em movia una mica, ella treia forces per estrènyer-me la mà, perquè no la deixés. No tenia cap intenció de fer-ho», recorda. Es va quedar amb ella 20 o 25 minuts, calcula, si bé «allà perds la noció del temps». Després que l'evacuessin de la Rambla i passades unes hores, el sergent va mirar que no es trobés entre les víctimes mortals de l'atemptat. No hi era. Tot i aquella implicació total, va preferir després no saber-ne el nom o demanar per la seva recuperació. És la seva manera de gestionar el dol del 17-A, de tot el que va viure a la Rambla.

«Vaig plorar molt aquells dies i no em costa dir-ho»

Les setmanes posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils van ser difícils: «Els primers dies estava afectat, però com que treballava, pensava que estava fent algun cosa útil. El pitjor arriba quan tens festa, quan estàs sol a casa i et vénen les imatges». L'escamot del qual forma part va rebre la xerrada d'un psicòleg que els va anar bé. «T'ajuda estar amb els companys, entre nosaltres ens vam unir», destaca. A casa, els familiars i amics es van preocupar molt per com es trobava.

Els Mossos i altres cossos policials i d'emergències van rebre moltes mostres de suport ciutadà: «Ens aplaudien, ens donaven flors, va ser molt emocionant». «Vaig plorar molts aquells dies i no em costa dir-ho. Ara no ploro perquè ha passat temps, però sí que és veritat que encara se'm posen els pèls de punta quan sento alguna notícia relacionada», ressalta.

Mirant enrere, aquest cap de torn de Sants se sent «molt orgullós» de la resposta dels seus companys dels Mossos, de la Guàrdia Urbana, dels Bombers, del SEM, dels ciutadans de Barcelona. «Molts companys volien tornar de les vacances per ajudar», diu. La seva filla, que és infermera, també es va oferir, però li van dir que ja hi havia molts professionals treballant. De cara al primer any dels atemptats, el sergent demana que la societat no s'oblidi de les víctimes ni dels seus familiars.