Un bomber de Barcelona: «La Rambla a les fosques, sense vianants, en silenci, és una imatge que no oblidaré mai»

El caporal dels Bombers de Barcelona Sergi Martínez va enfilar la Rambla la nit del 17 d'agost de l'any passat per recollir el material sanitari que havien utilitzat unes hores abans. «La Rambla a les fosques, sense gent, tota en silenci, amb les víctimes al terra, és una imatge que no oblidaré mai. Et queda gravada, em va impactar molt», recorda. Caporal del parc de Bombers de Montjuïc, el més proper a la Rambla, va veure alguns companys sortir quan passaven pocs minuts de les 5 de la tarda alertats d'un atropellament molt greu. Ell va sortir uns cinc minuts després, quan els van demanar reforços, i de camí, ja van saber que es tractava d'un atemptat terrorista. Van aparcar els vehicles davant del Liceu, molt a prop del Mosaic de Joan Miró, on s'havia aturat la furgoneta, però Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana els van dir que no podien passar perquè era «una zona de risc». «Totes les víctimes estaven més amunt de la furgoneta. Havíem de creuar aquella línia, encara que pogués ser perillós. Finalment vam decidir passar. Els ferits estaven allà i necessitaven ajuda», assenyala Martínez, que afegeix: «La por passa a un segon pla. Primer són les persones».

Els Bombers de Barcelona que van actuar a la Rambla venien del parc de l'Eixample, per dalt, i del de Montjuïc, per la part de baix. «En aquella zona ens faltaven molts efectius sanitaris. Encara estava tot per fer. Faltaven mans per tot arreu», recorda, i afegeix: «Els protocols d'actuació estableixen que s'ha de crear un punt mèdic i un centre de control. S'havien activat a la part de dalt de la Rambla, però no a la de baix. Per les característiques del lloc i de l'atemptat, al final vam treballar com si estiguéssim fent dos serveis diferents».

Enmig del caos, van improvisar un punt mèdic on portar els ferits fins que no arribessin més ambulàncies al costat d'una parada de flors. «Vam desmuntar unes taules i unes estanteries de la floristeria per asseure i estirar els ferits», explica, i continua: «Els treballadors dels locals ens portaven aigües. Tothom volia ajudar. Però també necessitàvem evacuar gent del lloc». «En algunes ocasions em van comunicar que hi havia persones ferides en locals i que necessitaven ajuda. El primer que em preguntava era com podien haver arribat aquelles persones allà. La pròpia gent evacuava els ferits», destaca.

Uns mesos enrere els Bombers de Barcelona havien rebut formació de com actuar en grans emergències i accidents amb múltiples víctimes. El procediment per al triatge estableix que s'han de 'catalogar' els ferits per colors: «Si una persona pot caminar, li 'poses' el color verd. Groc i vermell en funció de la gravetat. Negre si està morta». «Ens van explicar que quan una persona és 'negra', te n'has d'oblidar i continuar treballant per auxiliar els altres ferits. Això ens va provocar una gran contradicció. Quan estàs acostumat a socórrer el màxim de persones possibles, com podíem no atendre'n una? Fins i tot alguns companys van dir que no ho farien, que no abandonarien mai cap persona». «No podreu, no donareu a l'abast, haureu de fer el triatge per nassos', ens van respondre els professors. Nosaltres continuàvem sense veure-ho correcte», afegeix Martínez, per constatar. «Fins que va arribar aquell moment. Aleshores vaig adonar-me que era cert. És molt dur, però en situacions tan greus, has d'actuar així».

El caporal reconeix que aquella formació els va servir molt per gestionar l'atenció a les víctimes en aquell caos. «Si no poses ordre, pots arribar a col·lapsar-te i això no ens ho podem permetre», afirma. «Com a comandament em va tocar gestionar la situació; després em vaig preguntar algunes vegades si hauria pogut auxiliar més víctimes, si hauria pogut fer més. És una pregunta molt angoixant», diu.

La nit

En una hora i mitja aproximadament totes les persones ferides havien estat evacuades de la Rambla. Però encara faltaven moltes hores perquè Martínez tornés a casa. Van pujar cap al centre de comandament que s'havia muntat a la plaça de Catalunya. Ja de nit, la Policia Científica dels Mossos d'Esquadra necessitava il·luminació i va requerir els focus portàtils dels Bombers. Van baixar fins on havia quedat aturada la furgoneta i van deixar els focus als Mossos. Aleshores és quan els comandaments, per recollir tot el material que havia quedat dispers, van desfer el camí Rambla amunt: «Hi havia les víctimes a terra tapades. Tot a les fosques, en silenci. No ho oblidaré mai».

Martínez i els seus companys van tornar al parc durant unes hores per descansar, ja que a la matinada estarien de guàrdia. «Estàvem a l'habitació, però ningú podia dormir», recorda. A les 8 del matí, és quan es va dirigir cap a casa.

Els dies següents

«Quan em vaig enfonsar i vaig donar sortida a tot el meu plor, va ser a casa, amb la meva dona. Tinc dos fills petits, Volia arribar a casa i estar amb ells», recorda. La seva parella, quan va escoltar les notícies de l'atemptat, va saber que hi estaria treballant perquè aquella és la seva zona. També sabia que durant una estona, que es faria eterna, no podria contactar amb ell i per això va apagar la televisió i la ràdio i va marxar amb els fills al parc. «Quan vam evacuar tota la Rambla, vaig enviar-li un missatge per dir-li que estava bé. Els comandaments portem un mòbil i vaig ordenar als companys que se l'anessin passant per contactar amb les famílies», explica. «La família estava molt preocupada. I després m'han fet molt costat d'una manera prudent. Els he tingut sempre allà per explicar-los el que jo volia», diu.

Els primers dies se sentia afectat. El cap d'infermeria de Barcelona els va reunir per explicar-los com probablement se sentirien les setmanes següents a l'atemptat i per avisar-los que si, passat un mes continuaven trobant-se malament, necessitarien ajuda psicològica. Tota aquella informació, li va anar bé: «Em vaig sentir identificat amb tot el que ens havia explicat i amb els consells que ens havia donat. Van passar els dies i, en el meu cas, vaig recuperar-me».

Un dels símptomes que va patir va ser que, durant uns dies, no va poder trepitjar la Rambla. No hi va tornar fins més d'una setmana després, el dia de la manifestació de suport a les víctimes i contra el terrorisme. A diferència de les policies, els bombers, assenyala aquest caporal, són un cos molt estimat pels ciutadans, però ressalta que «el que va passar aquell dia va ser impressionant». «Els cossos policials i d'emergències anàvem a la capçalera i la gent ens va donar flors, que vam decidir dipositar damunt al Mosaic de Joan Miró. Anàvem tots els bombers en fila quan, espontàniament, ens van fer un passadís i ens van aplaudir. Aquella ovació baixant la Rambla va ser el més bonic que ens podia passar. Em va quedar la satisfacció que havíem fet la feina el millor que havíem sabut», expressa, i afegeix: «Vam intentar que aquell reconeixement fos una manera de tancar el dol».