La defensa de Cèsar Puig demana a l'Audiència que anul·li la causa i la remeti als jutjats de Barcelona
Al·lega que el tribunal madrileny no pot jutjar els delictes de sedició ni rebel·lió, segons nombrosa jurisprudència i legislació
La defensa de César Puig demana a Lamela que arxivi la causa i no el porti a judici per sedició
L'advocat de l'exsecretari general d'Interior Cèsar Puig ha sol·licitat a l'Audiència Nacional (AN) que anul·li la causa per rebel·lió contra el seu client per falta de competència i la remeti als jutjats de Barcelona. La petició ja s'havia formulat en altres ocasions i s'havia rebutjat, però ara la defensa la torna a fer en haver-se presentat l'escrit d'acusació de la fiscalia, que sol·licita 11 anys de presó per a l'exdirigent d'Interior, i ho presenta en forma d'article de previ pronunciament que s'haurà de resoldre abans del judici.
En un escrit de 49 pàgines al qual ha tingut accés l'ACN, l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas comença dient que ni el delicte de sedició ni el de rebel·lió es poden considerar delictes contra la forma de govern, com pretén l'Audiència Nacional. Segons ell, «la voluntat de declarar la independència d'una part del territori de l'estat espanyol seria, en tot cas, una proposta de modificació radical de l'actual estructura de l'estat, però no un canvi en la forma de govern», ja que no es pretén implantar una república.
A continuació, l'escrit fa un llarg repàs dels diversos codis penals espanyols des del segle XIX fins ara, i en especial en com han tractat els delictes contra la forma de govern i la rebel·lió, que no s'incloïen mai en el mateix apartat.
També repassa els diversos jutjats centrals espanyols des que els va crear el franquisme. Ja el Tribunal d'Ordre Públic tenia competències en matèria de rebel·lió, però la separava explícitament dels delictes contra la forma de govern. Quan es va crear l'Audiència Nacional no tenia atribuïts els delictes de rebel·lió ni sedició, ni tampoc contra la forma de govern. Hi ha hagut nombrosos canvis legislatius, i l'advocat assegura que només entre el 1981 i el 1988 l'AN va tenir competències sobre la rebel·lió, però no pas sobre la sedició.
La Llei Orgànica del Poder Judicial del 1985 atribuïa a l'AN els delictes contra la forma de govern, però no rebel·lió específicament, i la Llei d'Enjudiciament Criminal del 1988 va donar competències a l'Audiència Nacional contra bandes armades o rebels. No obstant, aquest esment de «rebels», segons el lletrat, s'ha d'interpretar segons una sentència del Tribunal Constitucional del 1987, que establia que les «bandes rebels» només es podien equiparar als grups terroristes si eren grups estables i permanents, armats, amb capacitat suficient per produir terror a la societat, amb gran incidència en la seguretat ciutadana i que suposin un atac al conjunt de la societat democràtica. A més, el Codi Penal del 1995 va esborrar tot esment a «organitzacions rebels» dins de l'apartat de terrorisme i tampoc va fer cap apartat de delictes contra la forma de govern, sinó que el va substituir per delictes contra institucions de l'estat.
Per reforçar els seus arguments, l'escrit repassa una interlocutòria del Ple de la Sala Segona de l'Audiència del 2008 que assegurava que la rebel·lió no era competència seva, perquè no era un atac a la forma de govern, no era terrorisme i no estava explicitada en les competències que la llei del 1985 li donava. La Fiscalia del Tribunal Suprem tenia el mateix criteri el 2009, que recordava que s'havia de fer una interpretació restrictiva, i no pas extensiva, per treure la investigació al jutjat territorial corresponent.
A banda, l'escrit de defensa aporta diversos documents al seu favor. Es tracta, per exemple, d'un treball del president de l'Audiència Nacional entre el 2009 i el 2014, Ángel Juanes, que el 2014 va proposar incloure la rebel·lió entre les competències de l'AN, cosa que evidencia que aleshores no la tenia. El 2015 el Consell Fiscal va fer la mateixa proposta. Les memòries de la Fiscalia de l'Audiència Nacional del 2008 al 2016 no van incloure mai cap esment a la rebel·lió o la sedició, excepte el 2016, i en referència explícita al procés independentista català, cosa que l'advocat atribueix a «una estratègia minuciosament per atraure a l'Audiència Nacional la competència de tot allò relacionat amb el procés».
L'advocat també adjunta dos manifestos signats per professors i catedràtics de dret penal que neguen que la rebel·lió i la sedició siguin competència de l'AN, i un article d'un altre catedràtic en el mateix sentit.
Finalment, inclou un vot particular del magistrat José Ricardo de Prada a una interlocutòria d'aquest procediment del 6 de novembre del 2017 de la Sala Penal resolent recursos de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que també apostava per remetre la causa als jutjats de Barcelona.
Per últim, l'advocat recorda que la interlocutòria de processament no inclou cap fet comès a l'exterior de l'estat i per tant tampoc és atribuïble a l'Audiència Nacional.
A més, l'escrit recorda que tota la instrucció s'ha fet per sedició contra el seu client, juntament amb el major dels Mossos Josep Lluís Trapero i a l'exdirector general de la Policia Pere Soler, però finalment l'escrit de la fiscalia els atribueix el delicte de rebel·lió.
Per tot això, l'advocat demana que s'anul·li tota la instrucció feta fins ara per falta de competència i es remeti la causa als jutjats d'instrucció de Barcelona. Subsidiàriament, si es considera que l'Audiència Nacional no és competent però no s'anul·la la causa, demana que es remeti a l'Audiència de Barcelona perquè sigui aquest tribunal qui jutgi el cas.
L'advocat demana també que se suspengui el termini per presentar l'escrit de defensa fins que no es resolgui aquesta qüestió i al·lega diverses vulneracions de drets fonamentals per poder presentar recurs, en cas necessari, davant del Tribunal Constitucional i altres instàncies internacionals.