El Vaticà va ordenar l'Església que es mantingués neutral en el 'procés' català del 1922

Una carta de finals del 1922 entre el nunci apostòlic del moment a Madrid, Federico Tedeschini, i el llavors secretari d'Estat del Papa Pius XI, el cardenal Gasparri, revela que la postura del Vaticà sobre el separatisme català era «mantenir-se sempre fora i per damunt de l'agitadíssima qüestió».

Aquesta és una de les revelacions del llibre «La cuestión catalana (1922-1932) según el archivo secreto vaticano», escrit per la catedràtica en Dret Eclesiàstic de l'Estat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona María Ángeles Félix Ballesta, que va tenir accés a tota la documentació de l'Arxiu Secret Vaticà relativa al pontificat del papa Pius XI.

El llibre, presentat avui en un acte d'homenatge a la professora Félix Ballesta, inclou la correspondència entre el nunci Tedeschini i els cardenals Pietro Gasparri i Pacelli (Pius XI), que van ser secretaris d'estat durant la dictadura militar de Primo de Rivera.

La catedràtica explica en el seu llibre que l'Església va tractar la qüestió catalana «amb la màxima prudència per evitar enfrontaments amb el Govern espanyol» i a la vegada «respectar els legítims drets de l'Església a Catalunya».

En aquest sentit, María Ángeles Félix ha relatat la carta que el nunci Tedeschini va enviar al desembre de 1922 al cardenal Gasparri en la que li preguntava si en una eventual secessió de Catalunya «era bo que l'Església es posés o es trobés col·locada contra els que seran els líders de l'eventual nou Estat».

A això, Gasparri va respondre, que havien de mantenir-se «sempre fora i per damunt de l'agitadíssima qüestió» i no donar «cap pretext, per insignificant que fos, a interpretacions infundades».

Marí Ángeles Félix Ballesta ha explicat que les qüestions relatives a Catalunya «estan sempre presents» a l'arxiu del Vaticà i amb una extensió molt més gran per comparació al moviment separatista basc, i ha apuntat que «potser es deu a un pes i arrelament més gran i a la presència de persones més influents i destacades».

Entre aquests personatges sobresurt l'arquebisbe de Tarragona i cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, que, segons el seu parer, va ser un «cavall de batalla» del catolicisme catalanista i objectiu del directori militar, que «va intentar per tots els mitjans que marxés de la seva seu a Tarragona» i fins i tot va rebre amenaces de mort i hi va haver intents de matar-lo per part de diversos oficials de l'Exèrcit.

L'historiador i jurista Hilari Raguer, que també ha participat en l'acte, ha subratllat que en un inici el cambrilenc Vidal i Barraquer «era monàrquic, i a garrotades el van convertir en catalanista», però ha assenyalat que «mai va ser separatista».

El suposat catalanisme de Vidal i Barraquer va fer que en múltiples ocasions el Govern intentés que abandonés l'arquebisbat de Tarragona i se n'anés a Burgos o a Roma, i fins i tot el mateix Primo de Rivera li va demanar reiterades vegades al nunci Tedeschini i en una carta li va dir que esperava que «aquest assumpte no signifiqui un nou triomf del catalanisme, tan mimat per Roma».

«L'Església no va cedir», ha explicat l'autora, que ha assenyalat que «tampoc van acceptar mai les intromissions del directori militar en les decisions que prenia l'Església».

Un altre exemple de les postures de l'Església que van suscitar recels del govern va ser l'ús del català, una posició que María Ángeles Félix Ballesta ha explicat que es devia al fet que «l'Església catòlica considerava que el més fàcil perquè s'entengués el catecisme era fer-ho en la llengua vernacla» dels fidels.

El treball també tracta altres conflictes suscitats entre el directori i l'Església com la celebració de la Diada del 1924, en la que l'arquitecte Antoni Gaudí va ser detingut, o l'ús d'elements eclesiàstics distintius a Catalunya respecte a la resta d'Espanya.

Segons María Ángeles Félix Ballesta, la intenció del treball és «que siguin els documents els qui parlin» i treure a la llum «els relats de les persones que van viure aquesta història, no el que a mi em sembla, perquè cadascun es formi la seva pròpia idea».