El Suprem condemna a nou anys els «Jordis» perquè van instar a impedir per la força l'actuació judicial

El Tribunal Suprem condemna a nou anys de presó i nou d'inhabilitació Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. «El que va passar l'1 d'octubre no va ser només una manifestació o un acte massiu de protesta ciutadana. Si hagués estat això no hi hauria reacció penal. Va ser un aixecament tumultuari encoratjat per l'acusat -Cuixart-, entre moltes altres persones, per convertir en paper mullat -amb l'ús de vies de fet i força física- unes decisions judicials del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya».

«Molt diferent a limitar-se a votar -per aquest fet a ningú se l'ha acusat, ni ningú ha estat presentat davant d'un jutjat, ni tan sols ha estat sancionat governativament- és oposar-se de manera activa a l'actuació de la policia, impedint executar un mandat judicial», afirma. Així, «la conducta esdevé típica quan s'esperona no solament per votar sinó per defensar les urnes, per impedir a través de mecanismes de resistència en acte o previsibles i anunciats i, per tant, dissuasius, l'actuació legítima de Mossos d'Esquadra, Policia Nacional i Guàrdia Civil«.

El tribunal també utilitza diverses declaracions de Sànchez, juntament amb Cuixart, durant les manifestacions massives de l'ANC i Òmnium per la Diada o altres jornades per justificar la condemna, com quan va instar Carme Forcadell a desobeir el TC o el Govern a convocar un referèndum el 2017. Després de defensar l'amplitud del dret de reunió i de manifestació, el Suprem afirma que Sànchez i Cuixart van«desbordar els límits constitucionals».

Les paraules de tots dos en les diverses manifestacions i sobretot el dia 20 de setembre«no eren pures bravates, sinó l'exteriorització d'un discurs ben arrelat, amb fermesa i determinació».«Aquests missatges eren un fidel reflex de la voluntat, compartida pels coacusats de sedició, de fer tot el possible, amb el límit d'agressions violentes, excepte les previsibles però no evitables d'element no disciplinats, per impedir als cossos de seguretat, tant autonòmics com estatals, desenvolupar l'actuació que els havia estat judicialment ordenada», afegeix.«Es posava els agents en la disjuntiva d'abdicar de la seva obligació de complir una ordre judicial o enfrontar-se a la multitud, inclòs l'ús de la força representada per masses compactades exercint resistència passiva», conclou.

Segons els magistrats, els fets davant d'Economia van «preparar el camí» de l'1-O i van demostrar que la intenció era vèncer els cossos policials amb resistència passiva però«amb un perill evident que pogués degenerar en resistència activa, en agressions no només verbals, sinó també físiques». D'aquesta manera, aquells dies es va «anar alimentant una atmosfera d'hostilitat»contra les resolucions judicials i els poders de l'estat.

El Suprem elogia la protesta no violenta, però la reprova quan aquesta passa a impedir per la força l'actuació judicial o sobrepassa el Codi Penal. Així, arriba a dir que cap ideal polític o protesta pot justificar, per exemple, un homicidi o un segrest. «És legítima la protesta contra les resolucions judicials, però la legitimitat cessa quan el que es provoca és un aixecament popular que busca simplement la rebel·lia davant d'uns pronunciaments judicials concrets», diu, i afegeix que si això passés, les decisions judicials quedarien a decisió dels propis afectats.

Així, creu que «la desobediència civil que considera il·legítima una legislació ha d'anar dirigida al poder legislatiu, o al poder executiu si es tracta de discrepar de decisions adoptades en aquest àmbit, però no pot demanar-se al poder judicial que situï les seves estimacions o conviccions personals per sobre de les lleis o la Constitució».

En tot cas, creu que els 'Jordis' van aprofitar «l'aclaparadora superioritat numèrica intimidatòria, o almenys dissuasiva, i en ocasions d'efectiva resistència física, generalment passiva, però no només».

Sobre la destrossa dels vehicles de la Guàrdia Civil davant d'Economia, el tribunal diu que ningú els l'atribueix a ells dos, i de fet no posa en dubte el pacifisme de la mobilització.

Jordi Cuixart

Sobre Jordi Cuixart, els magistrats diuen:«Podem dibuixar la seva responsabilitat, que no defuig, dissimula ni amaga, arribant a verbalitzar la seva decidida voluntat de seguir ajustant la seva conducta a aquestes pautes -«ho tornarem a fer»-, en la multitudinària oposició exercida davant a les forces i cossos de seguretat, tant estatals com autonòmiques».

El tribunal diu que «en la seva actuació es produeix un 'in crescendo' que el portarà a fer el salt des de les crides a la protesta, a les manifestacions, a la mobilització legítima --tot això sense cap rellevància penal-- a empènyer a la ciutadania a la resistència activa, a l'oposició per vies de fet al compliment d'ordres judicials, o de qualsevol decisió de les autoritats que contradiguessin o obstaculitzessin aquest propòsit ferm de fer un referèndum basat en un suposat dret d'autodeterminació».

«L'actuació ulterior del senyor Cuixart ve a demostrar, però, que algunes proclames que podrien considerar-se fruit del enardiment d'uns discursos encesos i d'una retòrica de masses apassionada, evidencia que no es tractava en el seu ànim de pur simbolisme o metàfores, sinó que quan parlava d'«aturar»l'actuació de la Guàrdia Civil o cridava que ni la Guàrdia Civil, ni les forces i cossos de seguretat, ni el Tribunal Constitucional, ni cap tribunal podrien aturar els seus objectius, estava pensant en això, en oposar-se també materialment --i no només amb els mitjans legals o exercint el dret a la protesta-- a l'execució d'aquests eventuals mandats judicials», assegura el tribunal.

«Les manifestacions en l'acte del judici oral de Jordi Cuixart sintonitzen en la seva totalitat amb aquesta descripció. En realitat n'hi hauria prou amb reflectir els fets que ell assumeix i la interpretació que ell mateix els confereix per encaixar-los en el delicte de sedició», assegura la sentència.

«Situa la seva interpretació personal dels drets fonamentals -legítima, però no més que la que pugui professar qualsevol altre ciutadà, i probablement compartida per molts altres conciutadans, però no per tots- per sobre de l'efectuada pel Tribunal Constitucional», diu el Suprem. Els magistrats afirmen que Cuixart creu que la interpretació dels drets fonamentals que fa el TC s'ha d'adequar a la del líder d'Òmnium.«Aquesta actitud portaria al caos si fos admesa i generalitzada. Suposaria el suïcidi de l'estat de dret, la seva autodestrucció», conclou.

Sobre l'esperit de la desobediència civil instada per Cuixart, el tribunal recorda que aquesta es basa també en l'assumpció de les conseqüències penals dels actes, i per això veu contradictori demanar l'absolució.

Jordi Sànchez

De Sànchez diu que«l'actuació de l'acusat com a líder de l'ANC va ser absolutament necessària per a l'execució dels plans sediciosos», conclou. Segon el Suprem, Sànchez«va assumir de manera voluntària i amb l'aquiescència de Forn, que li va conferir el rang d'interlocutor, la promoció i el lideratge de la concentració que va tenir lloc el dia 20 de setembre de 2017, a les portes de la seu de la Vicepresidència i Conselleria d'Economia». «El que va motivar l'actuació de Sànchez era demostrar a tota la societat, en ple i acreditat concert amb els responsables governamentals, que els jutges i magistrats que exercien la seva funció constitucional a Catalunya, havien perdut la capacitat per executar les seves resolucions», asseguren els magistrats.

Així, els magistrats consideren que, el 20-S,«la seva actitud en el desenvolupament dels esdeveniments, coherent amb la seva estratègia sediciosa, no era altra que la de dificultar i bloquejar l'actuació judicial. Sens dubte, apostava per dificultar-la, posar-li traves, fustigar i, per descomptat, desprestigiar davant la ciutadania, tant l'exercici de la funció jurisdiccional per magistrats del poder judicial espanyol com la tasca dels agents de la Guàrdia Civil que, en funcions de policia judicial tractaven d'executar l'ordre de registre».

«Objectivament aquella concentració tutelada per Sànchez va entorpir l'actuació judicial, impedint el seu desenvolupament normal», assegura. Així, consideren que tot i que els detinguts aquell dia com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó van renunciar a ser presents a l'escorcoll dels seus despatxos a Economia, «s'havia demostrat impossible el seu accés en condicions assumibles». «Era inviable, i hauria desembocat en desordres públics», escriu la sentència.

Segons la sala, el seu lideratge es va evidenciar per la seva «desimboltura»a l'hora de dirigir-se als comandaments policials i el fet que pretengués «assumir la seva funció». En aquest punt, el tribunal utilitza la declaració del cap dels antiavalots dels Mossos, per afirmar que Sànchez va instar-los, «amb actitud altiva i prepotent« a marxar d'allà perquè«no era el que s'havia pactat».

«L'acusat disposava sobre el que procedia o no fer, va refusar una eventual desconvocatòria i va mostrar reticències davant la necessitat d'obrir un passadís més ampli, o d'establir un perímetre més ample, negant-se a això adduint impossibilitat d'obrir espais més folgats. Ha quedat també acreditat que va indicar que no era possible una retirada parcial dels concentrats i que va recórrer a un to incendiari en alguns dels seus missatges («han declarat la guerra»)», relata la sentència.

«La seva contribució, per descomptat, no es va limitar al lideratge« en les mobilitzacions del 20-S, afirma. Afegeix que«si bé va ser aliè al procés legislatiu que va culminar amb l'aprovació de les lleis de transitorietat i referèndum, perquè no era dirigent polític, la seva concertació amb la resta dels acusats és una evidència. El suport actiu de la institució que presidia als plans dels coacusats, almenys, des de la data en què va assumir la presidència de l'ANC -16 de maig de 2015- ha quedat absolutament acreditat».