El Suprem descarta la malversació de Vila, Mundó i Borràs perquè van ordenar no desviar fons dels seus departaments

El Tribunal Suprem descarta el delicte de malversació en el cas dels exconsellers Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs perquè van donar «ordres específiques» per no desviar fons dels seus departaments per realitzar el referèndum de l'1 d'octubre. «I aquesta és la diferència respecte als altres membres del Govern que sí que seran condemnats per aquest delicte», conclou el tribunal, que remarca que altres consellers, en canvi, sí que van executar «actes concrets de dispendi econòmic, que no era una altra cosa que la genuïna expressió de la seva deslleialtat». El Suprem els condemna a una multa de 60.000 euros per desobediència perquè van signar el decret de convocatòria del referèndum i van ignorar els requeriments del Tribunal Constitucional sobre les conseqüències penals que això comportava.

Els exconsellers Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs s'enfrontaven a peticions de 7 anys de presó de la fiscalia per desobediència greu i malversació, 7 anys i 10 mesos de l'advocacia pels mateixos delictes i 24 anys per part de Vox per organització criminal i malversació. El tribunal finalment els ha condemnat a una multa de 60.000 euros per desobediència. Estaran inhabilitats durant un any i vuit mesos.

El Suprem apunta que és cert que Mundó, Borràs i Vila van subscriure l'acord de govern que va anunciar l'assumpció solidària de totes les despeses que es promoguessin des del Govern per realitzar el referèndum. Ara bé, afegeix que la «codelinqüència exigeix quelcom més que el previ acord de voluntats per delinquir». «És indispensable que el copartícip realitzi actes materials, nuclears o no, d'execució», remarca la sentència.

En aquest sentit, conclou que «no ha quedat acreditat» que aquests tres processats «haguessin posat l'estructura dels departaments que dirigien al servei de despeses concretes justificades per a la celebració del referèndum il·legal». Alguns d'ells, com van declarar alguns testimonis, van donar ordres específiques per no destinar fons dels seus departaments a la realització de l'1-O.

Pel que fa a la desobediència, delicte pel qual sí que han estat condemnats, el tribunal indica que «la principal font de prova de la contumaç desatenció als mandats del TC» es pot trobar al diari oficial del Parlament i als butlletins de l'Estat i de la Generalitat. Recorda que tots ells van rebre els requeriments del Tribunal Constitucional després que el Parlament aprovés les lleis del referèndum i transitorietat jurídica. Aquests requeriments alertaven d'eventuals responsabilitats, inclosa la penal, si incomplien les ordres del tribunal.

La sentència recull que Borràs va reconèixer haver signar el decret de convocatòria del referèndum i el de normes complementàries tot i haver estat advertida del seu deure de no fer-ho. Durant el judici va argumentar que tenia una «disjuntiva» entre els requeriments del TC i la majoria absoluta del Parlament i les concentracions al carrer, que instaven a convocar el referèndum. Borràs va dir que no pretenia menysprear el TC, però va remarcar que era un òrgan judicial que en els últims anys havia estat sotmès a una intensa politització. També va voler posar èmfasi en el fet que la seva signatura no era necessària perquè el referèndum quedés convocat.

El TS recorda que Mundó va subratllar el caràcter polític de la signatura del decret, i va indicar que aquelles signatures «no afegien ni treien valor jurídic». Va assegurar que estava convençut que no estava cometent cap delicte i no es va plantejar que els requeriments del TC «impliquessin el deure de paralitzar», ni tampoc tenia el poder per condicionar els seus companys de gabinet.

Vila, per la seva part, va dir que tenia la convicció que no va desobeir perquè no va adoptar cap decisió en el seu àmbit de competència, tot i que va signar els dos decrets com un «acte polític de solidaritat entre tots els membres del govern». Va dir que ell no va prendre l'1-O com un referèndum real, sinó com un «acte d'exhibició política».

Així les coses, el tribunal remarca que el rebuig basat en la convicció de la falta de legitimitat política del TC «mai pot operar com a causa de justificació». «Els tres acusats eren perfectes coneixedores de l'existència d'un requeriment formalment emanat de qui reuneix facultats legals per fer-ho, sabien del seu deure d'acatament i, malgrat tot, van ometre de forma contumaç el que els havia estat ordenat», argumenta.

La signatura dels dos decrets sobre el referèndum «era ben expressiva d'una inequívoca voluntat de rebuig al mandat constitucional que havien rebut amb anterioritat». Afegeix que l'estratègia de defensa oblida que tot decret és una norma reglamentària aprovada per un òrgan de govern, una decisió «col·legiada», fruit de la «concertada voluntat dels integrants de l'executiu».