Treballadores de la llar:«Quan els homes fan una feina feminitzada se'ls professionalitza, nosaltres hem de donar gràcies per treballar»

«A moltes ens van acomiadar a través de Whatsapp, ens deien que ja no necessitaven els nostres serveis...», relata. En el seu cas particular ella no va ser acomiadada però sí que va veure com es reduïa la seva jornada laboral i això va repercutir en la seva economia. Això sí, quan ja van poder treballar havien de comprar-se elles guants i mascaretes per no contagiar-se.

Altres companyes del sindicat, que aglutina dones en diferents situacions laborals, van ser acomiadades per demanar material o un reconeixement similar a un ERTO. «Estem exposades a això», lamenta. Segons ella, se segueix estant en «la impunitat» perquè són treballadores de la llar i de les cures.

Afirma que tant les dones en situació regular com les que no tenen papers es troben «desprotegides» i «oblidades» i exigeix que les cures «deixin de ser part de la vida privada».

Pilar Nogués, del SAD de Sant Feliu, assegura que les cuidadores municipals van viure els inicis de la pandèmia amb «molta angoixa», sobretot perquè atenen persones vulnerables. Reivindica el reconeixement del servei que fan com a sociosanitàries d'atenció domiciliaria i afirma que la precarietat la pateixen «de fa temps» però ha empitjorat en l'últim any.

A l'inici, assenyala, van començar a treballar sense mascaretes, després l'empresa n'hi va donar una a la setmana i a poc a poc i a base de reclamar-ho les treballadores van aconseguir-ne una al dia i han anat millorant en dotació d'epis. De fet, tot plegat va motivar que diverses treballadores es coordinessin en plena pandèmia per unir-se en un sindicat, el sindicat SAD de cuidadores municipals, presentat fa només uns mesos.

El problema, des del seu punt de vista, és que els ajuntaments externalitzen els serveis de cures «als pitjors postors», empreses que «només tenen afany de lucre i no aporten res». Com a exemple, explica que no han rebut cap tipus de formació en covid.

Condicions laborals

Preguntada per les condicions, Nogués es queixa que les jornades són partides i en cap cas arriben a les 37 hores setmanals. «Ni podem fer conciliació ni podem buscar una altra feina per complementar sous baixos», apunta, i els situa en 600-700 euros mensuals.

També senyala com amb l'externalització s'ha perdut la figura de la treballadora familiar i en lloc d'un equip interdisciplinar estan «soles» amb l'usuari. «Les coordinacions de les empreses només són per dir on has d'anar i a quina hora», resumeix. Per reconèixer les treballadores se les ha de «dignificar», diu, i per dignificar-les l'única manera és «acabar amb les externalitzacions».

L'Aurea Ayón afirma que entre les dones de Sindillar n'hi ha contractades per famílies, per ETT o fins i tot autònomes, però la majoria treballen per a famílies. Moltes, diu, treballen en economia submergida i es troben amb problemes. Per exemple, menciona el fet que a les famílies no es fan inspeccions de treball o fins i tot hi pot haver-hi casos de racisme o assetjament que quedin impunes per la por de les dones a ser deportades.

Des del sindicat de treballadores de la llar demanen dret a l'atur, a les baixes per maternitat, a la llei de riscos laborals i a una jubilació contributiva. També demanen eliminar la llei d'estrangeria i que el govern espanyol s'impliqui i aporti una part de la contractació d'aquestes treballadores, per part de famílies.

Durant els darrers mesos, dones com l'Aurea han pogut tirar endavant i pagar el lloguer gràcies a l'autoorganització de Sindillar, que va crear una caixa de resistència per recaptar fons.

Dilluns farà vaga i té clar que és un dia per «visibilitzar» la seva lluita.