La comunicació dels governs en el primer any de la pandèmia: ningú surt ben parat d'un repàs a l'hemeroteca

Quinze dies més tard, el 16 de febrer, Simón també se sorprenia per l'«excessiva» preocupació de la ciutadania pel coronavirus.

A Catalunya, la portaveu del Govern i consellera de la Presidència, Meritxell Budó, assegurava l'11 de febrer que «si hi hagués algun cas», el país estava «preparat per afrontar-lo i donar-hi resposta».

El 24 de febrer, el llavors secretari de Salut Pública de la Generalitat, Joan Guix, va manifestar que hi havia «moltes probabilitats que s'identifiquessin dos, tres, quatres casos». «En aquests moments el nostre problema és la grip», va sentenciar.

L'endemà la consellera de Salut, Alba Vergés, va afirmar que no calia fer «de cap manera» un seguiment específic a la comunitat italiana a Catalunya i va afegir que «tampoc hi ha cap problema amb les persones que han estat a Itàlia». També va manifestar que «les mascaretes ni són requerides, no són recomanables i no aporten gens de seguretat».

El 26 de febrer, Joan Guix va afegir que la mascareta no té sentit si la persona no està malalta, i va apuntar que les mesures d'higiene que s'han de prendre són «les habituals de la grip estacional: utilitzar mocadors de paper d'un sol ús, rentar-se les mans sovint amb aigua i sabó i tossir o esternudar no a la mà sinó a l'avantbraç». «No vull banalitzar però em preocupa més la grip que la covid-19», va insistir Guix, que va recordar que des de gener fins a mitjans de febrer havien mort 41 persones per la grip estacional a Catalunya.

L'ús de mascaretes

També el ministre de Sanitat, Salvador Illa, es va pronunciar sobre l'ús de la mascareta el 27 de febrer. «No s'ha d'utilitzar mascareta pel carrer», va dir llavors, afegint després que s'havia generat un «pànic completament irracional».

En la mateixa línia es va expressar Simón, que va dir que no tenia sentit que la població sana portés mascaretes. Mentrestant, part de la població va córrer a comprar mascaretes higièniques a les farmàcies, que ben aviat van esgotar estocs i van apujar preus. D'altres van comprar mascaretes per a altres usos, com les utilitzades per a productes químics o pintures, i es van prodigar els vídeos a les xarxes o alguns ciutadans ensenyaven a fer mascaretes casolanes. No va ser fins a mitjans d'abril que les autoritats en van repartir gratuïtament a les farmàcies i grans nusos de transport públic. Es van fer obligatòries a tot arreu el 7 de juliol.

Les escoles van ser les primeres a tancar, fins i tot abans de l'estat d'alarma, en considerar-se, com passa amb les altres infeccions respiratòries, que els infants eren grans transmissors d'aquest nou virus desconegut. A Catalunya van tancar el 13 de març. Ara bé, el mateix Simón opinava una setmana abans que no tenia sentit tancar els centres escolars. La mateixa Meritxell Budó assegurava el 10 de març que en aquell moment no tenien per què aplicar les mesures que ja s'estaven anunciant en altres comunitats. «Encara podem determinar la traçabilitat de les infeccions i els contactes», afegia.

Només 24 hores després, el president de la Generalitat, Quim Torra, ja assegurava l'endemà que era possible que en els dies següents calguessin prendre mesures «més dràstiques i contundents» que les que s'havien pres fins aquell moment. El 13 de març ja no van obrir les escoles i Torra va demanar el confinament.

Després d'un últim trimestre amb els centres educatius tancats, a l'estiu es van fer proves pilot amb els casals i colònies d'estiu, i al setembre ja es van tornar a obrir escoles i instituts, malgrat el recel dels sindicats docents i les pors d'algunes famílies. Es van obrir amb mascaretes en tot moment, rentat de mans amb gel hidroalcohòlic, presa de temperatura en entrar i establiment de grups bombolla. S'han establert quarantenes als grups on hi ha un sospitós o positiu, es van eliminar les excursions i colònies (que ara s'han reprès) i s'han fet cribratges massius al personal docent i no docent.

El conseller d'Educació, Josep Bargalló, va apuntar en una entrevista el 13 de setembre que tots els estaments mèdics van dir a l'inici de la pandèmia que el primer que calia tancar eren les escoles, perquè es pensava que eren el focus principal de transmissió, com amb la grip. «Ara ja sabem que això no és així. El 12 de març vam prendre la decisió que havíem de prendre i que ara sabem que no hauríem d'haver pres», va reconèixer.

La desescalada

Encara a moltes setmanes de començar la desescalada, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, apuntava el 4 d'abril que Espanya estava començant a veure «la llum al final del túnel pel que fa al control i la derrota de la pandèmia».

El 23 de maig insistia: «Estem veient el final del túnel. Podem dir que ho hem aconseguit. La gran onada de la pandèmia ha estat superada, estem a un pas de la victòria».

El 7 de juny, el president espanyol remarcava que «ja queden lluny els moments tràgics en què es comptaven per centenars les víctimes diàries». És més, augurava un estiu de recuperació turística: «els propers mesos rebrem milers i milers de visitants, hem de mostrar un país que ha sabut superar l'emergència».

La desescalada en la primera onada va venir dictada pel Ministeri de Salut basant-se en un pla per fases. Cada territori podia avançar o no en funció de la seva situació de contagis, incidència i ocupació de les UCI. La Generalitat va criticar llavors aquest sistema. La consellera de Salut, Alba Vergés, va constatar a finals de maig que el desconfinament s'havia convertit en un «concurs». «Les fases són un maldecap i un desgast. Com a Govern prioritzem una altra manera de fer», va afegir.

Ara bé, en la segona onada, els criteris ja els va establir cada comunitat, i la Generalitat també va anunciar que el 23 de novembre començaria un pla de desescalada per etapes, amb una sèrie d'indicadors i de pautes (nombre de llits d'UCI ocupats) per passar de fase que finalment no es van acabar tenint en compte.

Una altra polèmica ha estat l'aplicació de l'estat d'alarma. La portaveu del Govern, Meritxell Budó, indicava el 23 de juny que com a Govern no entendrien que es tornés a posar sobre la taula la seva aplicació, però dos mesos més tard, el 27 d'agost, ja va assegurar que a la Generalitat no li «tremolaria el pol per demanar l'estat d'alarma», tot i considerar que en aquell moment no era necessari. El 23 d'octubre, dos mesos més tard, el Govern finalment acordava demanar l'estat d'alarma per poder aplicar el toc de queda.

En matèria econòmica, i després del sotrac inicial, el president espanyol va afirmar el 24 de juny que des del govern de l'Estat preveien a partir del segon semestre de l'any i el proper any «una recuperació que esperaven que fos molt més poderosa i vigorosa del que inicialment es va preveure».

El 2 de juliol, Sánchez indicava que calia aprendre a conviure amb el virus, «perdre la por, sortir al carrer, animar l'economia». «Afortunadament tenim l'epidèmia controlada, tenim unes dades que animen molt i estem molt millor preparats que al març», assenyalava.

El 31 d'agost, però, ja reconeixia que «cada cop és més obvi que l'evolució de la pandèmia i les seves conseqüències afecten i seguiran afectant els propers mesos» la vida quotidiana, les relacions socials, la política i l'economia.