«La ràbia me l'he tret abans de començar a escriure, perquè si no, malament rai»

—En el primer capítol de la seva novel·la coneixem els Estrada, una família aparentment modèlica. Qui són, els Estrada?

—Són una família com qualsevol de les nostres. La mare es mor i els fills que viuen fora tornen per l'enterrament. Són tres germans i els queda un pare vidu, del qual se n'ha de fer càrrec el germà gran, que és l'únic que viu a Barcelona. El mitjà viu amb el seu marit a Copenhaguen i la petita viu a Estrasburg, on fa de pediatra. El gran és periodista i investiga un dels grans escàndols de Catalunya i Espanya dels últims 50 anys, i quan posa el dit a la nafra, tot comença a trontollar. És el preu que té traspassar les línies vermelles.

—Ja d'entrada intuïm que la relació entre germans serà la columna vertebral de la història. Per què ha volgut posar la mirada en aquest amor fraternal?

—La novel·la vol ser un homenatge als germans. Venia de tres novel·les on havia parlat de l'amor intens, passional, després d'una relació d'amistat que es va trenant a poc a poc i en l'última havia explorat el món de la parella al voltant de l'edat dels 50 anys. Però encara tenia coses a dir sobre el món dels sentiments, i vaig pensar que no havia aprofundit sobre les relacions entre germans. Jo en tinc un, més gran que jo, i també tinc una filla única, i per tant he vist com és la relació en cada cas. Però com que els autors tenim tendència a complicar-nos la vida, per a la novel·la vaig voler explorar el món de la relació de tres. Què passa quan les carícies dels pares, les joguines, els regals i els càstigs es divideixen de manera diferent? I, sobretot, quan ja no hi ha majories absolutes, sinó que la democràcia va de dos a un?

—Al llibre afirma que la infantesa és la nostra pàtria. Fins a quin punt considera que el que hem viscut de petits determina la nostra vida d'adults?

—A mi em fa l'efecte que la infantesa determina tot el que vindrà després. Els afectes que hem rebut i les pors que hem passat ens marquen el camí que seguirem i les relacions que establirem amb els altres. A la novel·la, el germà mitjà té unes pors per uns motius que es van desvetllant. Als 15 anys descobreix que és homosexual, però ell no ho acaba de dir mai, perquè els seus pares no ho volen saber i sent el temor propi d'aquells temps d'abans. Algú em va dir en una altra entrevista que aquesta novel·la té moltes novel·les a dintre. Penso que aquesta història ja seria una novel·la per si sola.

—Hi ha una altra trama, que s'entortolliga amb la primera, que és la dels nadons robats a l'estat espanyol fins al 1999, quan s'aboleix el part anònim o secret. És una qüestió que vostè havia abordat com a periodista. Per què l'agafa i la porta ara a la ficció?

—L'any 2012, quan presentava i dirigia el programa Àgora a TV3, vam fer un programa sobre els nens robats a Catalunya. Als mitjans es començava a parlar d'alguns casos a Espanya, i vam voler saber què passava aquí. Vam tenir sis testimonis esgarrifosos de gent que buscava els pares biològics, o pares que buscaven els fills que els havien dit que eren morts però no era veritat. Aquell dia vaig tornar a casa amb la pell de gallina i em vaig fer la reflexió que totes aquelles persones no tornarien a tenir pau ni un sol dia, perquè un nadó robat és un segrest per tota la vida.

—El fet d'abordar-ho de nou, però ara des de la ficció, li permet enfocar-ho des d'altres perspectives?

—La ficció ens dona la llibertat per enfocar les coses com vulguem. Per tant, també des del prisma ètic. La gent que hi va estar implicada sabia el que feia. I els pares que rebien els nadons, fins a quin punt ho sabien? Creien que pagaven una adopció i que els diners eren per a la manutenció de la jove mare embarassada que volia donar la criatura? En dues presentacions de la novel·la m'he trobat amb persones que m'han vingut a explicar els seus casos. Una noia em va dir que havia nascut el 1975 i que tenia gairebé la certesa que havia sigut una nena robada. Ho explico ara i se'm torna a posar la pell de gallina.

—En situacions així deu ser inevitable que torni a sortir el Xavier Bosch periodista.

—Sovint, escriure una novel·la no és molt més llarg que escriure un reportatge. Quan em poso a escriure, ja sé el que vull explicar, conec la història i no m'esgarrifo cada dia. La ràbia ja l'he tret abans de començar, perquè si no, malament rai.

—Abans d'acabar, faci'm un vaticini com els que fa un cop per setmana a RAC1. Com serà el Sant Jordi d'aquest any?

—El meu vaticini és: serà el millor Sant Jordi de la història, perquè tenim la necessitat de tornar a viure el dia més bonic de l'any. No ens podrem abraçar i petonejar, però sí regalar llibres i roses. Durant la pandèmia el llibre ha guanyat valor, hem pogut salvar llibreries i llibreters i tenim ganes de llegir històries que ens esbargeixin. Per tot plegat, estic segur que serà històric.