Societat
Una jutgessa demana al Govern tipificar violència econòmica com a violència de gènere
Considera que els seus efectes són tant o més nocius que les agressions físiques
El territori porta al carrer el seu clam contra la violència masclista
Una jutgessa de Mataró (Barcelona) ha demanat al Govern que tipifiqui la «violència econòmica» com una modalitat de violència de gènere en considerar que els seus efectes són «tant o més nocius» que les agressions físiques i suposen un «empobriment» de les dones amb «impacte real» sobre la seva salut.
Així ho ha plantejat la magistrada del Jutjat penal número 2 de Mataró, Lucía Avilés, en una sentència amb la qual ha condemnat a onze mesos de presó a un home pel delicte d'abandó de família i li imposa el pagament d'una indemnització de 7.375 euros a la seva exmuller per no haver-se fet càrrec, en un context de violència masclista, de la pensió alimentària de la filla que tenen en comú entre 2014 i 2019 malgrat que un jutge ho va ordenar.
En la seva sentència, la magistrada eleva una exposició raonada al Govern perquè estudiï la inclusió en el Codi Penal del delicte de «violència econòmica de gènere» -actualment només es contempla amb caràcter genèric el d'impagament de pensions alimentàries acordades judicialment- i que es prevegi una «reparació integral» a les víctimes que comprengui el «mal econòmic» i el «mal social».
La jutgessa insta a tipificar aquest delicte «en coherència» amb el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere de 2017, la Constitució i els diferents estàndards internacionals, entès com «la privació intencionada i no justificada de recursos per al benestar físic o psicològic d'una dona i/o dels seus fills o filles, l'impagament reiterat i injustificat de pensions alimentàries estipulades en cas de separació o divorci i el fet d'obstaculitzar la disposició dels recursos propis o compartits en l'àmbit familiar o de parella i en l'apropiació il·legítima de béns de la dona.
D'acord amb Avilés, sòcia fundadora de l'Associació de Dones Jutgesses d'Espanya, es tracta d'una mena de violència que des del punt de vista jurídic «pot passar desapercebuda» perquè «no deixa un rastre evident com les agressions físiques», però els efectes de les quals són «tant o més nocius que aquella en la mesura en què suposen un empobriment de les dones, de les mares, i de les seves filles i fills, que els determina un impacte real en la seva salut, en el seu benestar i en les opcions de futur».
La jutgessa apunta que la violència econòmica es duu a terme mitjançant el control de l'accés de les dones als recursos econòmics, «disminuint la seva capacitat per a mantenir-se a si mateixes, a les seves filles i fills i els seus hàbits de vida previs, depenent financerament del marit/parella/ex i soscavant les seves possibilitats d'escapar del cercle d'abús».
El també denominat «abús econòmic», «abús financer» o «coerció econòmica», continua la magistrada, afecta tant a dones com als seus fills i atorga al pare «un instrument de poder que els deixa a la mercè de les seves decisions», per la qual cosa posa en risc «els drets de la infància i l'adolescència».
«Es pot concloure que s'exerceix normalment pels homes sobre les dones i és causa i conseqüència de la perpetuació d'estereotips i de rols de gènere conforme als quals s'atribueixen com a propis de dones o d'homes papers, comportaments, activitats i atribucions socialment construïts, en aquest cas potenciats amb la submissió econòmica de les dones i de les/els filles/s», subratlla la sentència.
En aquest sentit, alerta que una de les conseqüències més greus és «la creació d'una dependència econòmica de la víctima cap al seu agressor, que acaba afectant la seva capacitat per a generar recursos financers i adquirir autosuficiència econòmica» i «condiciona, en moltes ocasions, la seva decisió de denunciar o de mantenir-se en l'exercici d'accions penals contra el perpetrador».
«L'impagament de pensions, i la resta de modalitats de violència econòmica, serveix al progenitor incomplidor -estadísticament el pare- per a perpetuar la seva situació de control que contribueix a empobrir a la seva parella, sotmetre-la a estrès psicològic, i a més augmenta la vulnerabilitat de filles i fills», emfatitza la jutgessa en recordar que no sempre es dóna amb una denúncia pel mig, sinó que a vegades aflora després d'una sentència de divorci.
En aquest sentit, apunta com a exemples el «veure embargat el propi sou», «perdre l'habitatge a causa de la falta de pagament de l'altra part», forçar a les dones a «acudir contínuament a processos judicials» per a poder cobrar les pensions alimentàries o «simplement obligar-les a posar-se en contacte amb qui fos l'agressor per a reclamar-li el pagament de les despeses als quals està obligat».
«Supòsits que -conclou la magistrada- a més es veuen agreujats per una discriminació de gènere estructural que sosté elevades bretxes salarials, segregacions ocupacionals, precarietat laboral de l'ocupació femenina, major incidència de l'atur i del treball informal, menor participació en els òrgans de decisió de les empreses i d'organitzacions en general».