Els arqueòlegs fan una troballa única dins les àmfores d'un vaixell romà enfonsat a Girona

El fons marí de les illes Formigues, al Baix Empordà, atresora dos vaixells d'època romana. El primer, batejat com a Formigues I, transportava vi i data de mitjans del segle I aC. Aquest derelicte és el que l'any passat va centrar la campanya del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC).

El segon, el Formigues II, es va localitzar el 2016. El jaciment es va començar a excavar l'any següent i aquest 2021, els arqueòlegs hi han tornat per fer-hi una quarta campanya. N'han descobert la sorra que el colgava, per l'efecte dels temporals Gloria i Filomena, i l'han obert en extensió aproximadament uns 21 metres (resseguint-ne l'eslora).

El derelicte es troba a uns 50 metres de profunditat, i això complica la feina dels arqueòlegs. «La fondària fa que el treball sigui lent, perquè disposem de poc temps; a més, aquesta zona de la costa està molt exposada al vent, a l'onatge i a corrents forts», concreta la responsable del CASC, Rut Geli.

Per contra, però, Geli subratlla que el Formigues II és «un jaciment excepcional», perquè conserva tant el carregament d'àmfores com la fusta del vaixell. De fet, l'arqueòloga concreta que el grau d'espoli que ha patit la costa catalana -i aquest derelicte tampoc n'és una excepció- no havia permès trobar un vaixell romà tan ben conservat.

El derelicte data de l'últim quart del segle I aC, en època de l'emperador August. Era un vaixell de carregament, que transportava salaons i salses de peix (gàrum) procedents de la Bètica, l'actual Andalusia. Segurament, el seu port de destí eren els d'Arles o Narbona, des d'on sortien les diferents rutes de cabotatge.

Molt més gran

El Formigues II s'ha convertit en el primer jaciment subaquàtic de la Península que s'excava a fondària amb metodologia científica. És a dir, no s'hi han fet només prospeccions o extraccions sistemàtiques; malgrat la profunditat, la feina de l'arqueòleg és la mateixa que es faria si l'excavació fos a terra ferma. Però en aquest cas, amb tots els hàndicaps afegits que suposa treballar sota aigua.

Durant aquesta campanya, els arqueòlegs han descobert com el jaciment, en realitat, és molt més gran del que es pensaven. Ja han numerat fins a 197 àmfores de quatre tipologies diferents, però n'han destapades moltes més. I aquestes tan sols corresponen a la part superior del carregament.

Geli explica, però, que això no pressuposa que el vaixell mesurés més. «Quan va naufragar potser es va trencar, i per això les àmfores ocupen més extensió al fons marí; de moment, el que veiem és que després d'obrir aquests 21 metres en el sentit de l'eslora, ens en segueixen apareixent de noves», concreta la responsable del CASC.

Popa i bomba d'eixugada

Durant aquesta campanya, els arqueòlegs han pogut comprovar com l'estiba de les àmfores dins la bodega del vaixell estava molt ben organitzada. Les que pesaven més, se situaven a la part central del buc; i les que menys, als extrems. De fet, examinant-ne la disposició, al jaciment s'han localitzat fins a quatre tipus d'àmfores diferents (les Dressel 7, 9, 10 i 12).

A més, els arqueòlegs del CASC també han pogut ubicar la popa del vaixell. Sobretot, gràcies als elements que formaven part de la bomba d'eixugada de la nau (el sistema que permetia treure l'aigua de la sentina). Ara fa tres anys, ja van localitzar un coixinet de bronze que n'integrava el mecanisme; i aquest 2021 han trobat un dels tubs de plom que també en formava part. «Això és el que ens indica que aquesta zona era la popa del vaixell, perquè és aquí on se situava la bomba d'eixugada», explica Geli.

Troballa única

Més enllà de l'arquitectura naval del Formigues II, les àmfores que transportava el vaixell també amagaven una troballa singular que és única al Mediterrani. I ara, dos mil·lennis després, l'estudi del seu contingut ha permès descobrir-la.

Barrejades entre els sediments, de dins les àmfores n'han sortit restes de les salaons i salses de peix. S'han trobat espines, escates o pinyols d'oliva. En paral·lel, els arqueòlegs del CASC també han extret mostres de la resina que recobria les parets interiors de les àmfores i en preservava el contingut.

Aquí és on entra en joc un equip interdisciplinar de recerca. Perquè a més de les àmfores en si, també s'estudien les restes d'ictiofauna, els pòl·lens i els elements vegetals que contenen. I de l'interior d'algunes àmfores, totes del tipus Dressel 7, n'ha sortit una resina inèdita per revestir-ne l'interior: la de cistus o estepa negra.

S'ha analitzat als laboratoris de l'Institut de Ciències de l'Evolució de Montpeller, on la palinòloga i investigadora Ana Ejarque ha examinat les mostres extretes del Formigues II. El cistus és un arbust molt aromàtic, present arreu del Mediterrani. «Produeix una resina enganxosa, el ladanum, que era molt apreciada a l'Antiguitat per preparar perfums i fàrmacs, perquè té propietats medicinals», concreta Rut Geli.

Aquesta és la primera vegada, però, que també se'n documenta l'ús per revestir l'interior de les àmfores (perquè allò habitual era fer-ho amb resina de pi). I que per tant, explica Geli, s'associa el cistus i «aquesta resina preciosa en la preparació de salaó i salses de peix». «Això ens aporta una informació valuosa i inèdita sobre l'ús de plantes i els seus derivats en l'Antiguitat», afegeix.

De fet, les propietats aromàtiques de l'estepa negra persisteixen durant segles. Aquest dies, el laboratori de la seu del CASC n'és exemple. Perquè les mostres de resina que els arqueòlegs n'extreuen de dins les àmfores, si s'acosten al nas, desprenen l'olor penetrant d'aquest arbust. Fins i tot, dos mil·lennis després de l'enfonsament del Formigues II.

Una pedrera a El Perelló

Durant aquesta campanya, el CASC també ha fet treballs de carta arqueològica al litoral català. Amb el vaixell del centre, el 'Thetis', s'han focalitzat a les Terres de l'Ebre i a l'Alt Empordà. Han anat a inventariar i documentar possibles restes subaquàtiques, i també han comprovat l'estat en què es trobaven alguns jaciments ja coneguts després dels temporals Gloria i Filomena.

Aquí, allò que en destaca és la localització d'una pedrera de rodes de molí situada al litoral d'El Perelló (Baix Ebre). Es troba a molt poca fondària -de fet, s'ha documentat fent snorkel- i s'ha descobert gràcies a l'avís d'un ciutadà, Antoni Boyer. Es tracta d'un aflorament rocallós, cobert per l'aigua del mar, que si es mira des de l'aire i amb vista zenital, s'hi aprecien clarament nombroses extraccions circulars a la roca.

«Durant la prospecció, vam veure com aquestes cubetes d'extracció seguien un patró i tenien un diàmetre molt regular; a més, a la zona també s'han localitzat rodes de molí devastades, que es van deixar a lloc sense acabar d'extreure, i marques d'aquest procés a la roca», explica la responsable del CASC. «Això ens ha portat a concloure, amb l'ajuda de geòlegs, que no es tracta d'una formació natural sinó fruit de l'acció humana, i que la zona havia acollit una pedrera», afegeix Rut Geli.

Ara per ara, però, la datació d'aquest jaciment encara és una incògnita. «No hi hem trobat material associat, perquè la pedrera està situada a molt poca fondària; i això fa que de moment no en puguem establir la cronologia», diu Geli. Sí que d'entrada, però, els arqueòlegs es decanten per pensar que no es tracta d'una pedrera molt moderna, perquè si fos així, precisa la responsable del CASC, «potser hi hauria referències orals o documentals, i la gent de la zona en tindria el record».

De moment, els arqueòlegs han documentat i inventariat la pedrera. Per poder-ne fixar la cronologia, Rut Geli explica que una possible via seria buscar antigues pedres de molí que es conservin als museus de la zona, i comparar-ne el diàmetre i el tipus de roca amb el jaciment d'El Perelló. «Si és possible, preveiem poder extreure'n més informació», subratlla.

A les Terres de l'Ebre, a més, aquest 2021 el CASC també ha comprovat com els temporals no han afectat les restes del Deltebre I, el vaixell militar que es va enfonsar a principis del segle XIX a la desembocadura del riu durant la Guerra del Francès. «Hem vist que el jaciment està protegit i que els temporals no l'han afectat massa», conclou Rut Geli.