Una família de Callús ven ous de més de 100 colors diferents pel creuement genètic de gallines de raça

En Toni Martínez i la Nereida Garcia són dos fanàtics dels ous ferrats. No en trobaven al mercat uns de prou qualitat que els fessin salivar i van apostar per criar les seves pròpies gallines, inicialment al barri de les Escodines de Manresa, d'on són originaris. Se'n van anar al mercat de Valls i van comprar un parell de gallines de raça: unes de xilenes, que ponen uns ous blavosos, i unes de franceses, que els ponen de color xocolata.

Martínez explica que les tenien separades al pati de casa seva a Manresa, però un dia de ventada es van acabar barrejant.

La seva sorpresa va ser quan l'any següent, els pollets van començar a pondre els ous d'un verd clar. La curiositat els va portar a seguir amb els encreuaments, de generació en generació, i deu anys després disposen de 600 gallines i més d'un centenar de tonalitats, de manera natural, sense cap tipus de colorant. Per posar-ne alguns exemples, se'n poden veure de d'un verd intens, gris, turquesa, rosa o daurats. Segons Martínez, en un parell de generacions més podran cobrir tota la gamma del blanc al negre.

Les gallines de raça ponen de febrer a octubre i tenen una producció d'entre els 80 i el centenar d'ous l'any. En comparació amb les gallines que ponen de manera industrial, modificades per donar ous tot l'any, les de Martínez ponen tres vegades menys. A banda, els animals de producció intensiva, abans d'arribar als dos anys han de ser sacrificats, mentre que a la granja tenen gallines amb set i vuit anys de vida. La cura que en fan és del tot natural i, per exemple, ara a l'hivern, per evitar refredats els donen infusions amb una barreja d'herbes. «És el mateix que em prenc jo, i evitem donar-los antibiòtics», explica Toni Martínez.

Tot plegat fa que la qualitat de l'ou, respectant els cicles naturals i comparat amb un ou convencional, «no tingui res a veure». Com a característic, la closca és molt més gruixuda, la clara molt més gelatinosa i el rovell es més consistent. «Podríem agafar el rovell amb els dits sense trencar-lo i anar-lo passant», ha explicat.

Les gallines mengen pinso convencional i moresc trencat. Ara, amb la grip aviar, no poden sortir a l'exterior, però habitualment també mengen herba i el que troben en els més de 6.000 metres quadrats que envolten el galliner. Martínez explica que el preu també s'acabarà veient afectat, ja que les pujades del preu del pinso han anat escalant. «Al novembre la pujada ja va ser d'un 20% i ara s'està parlant d'un 30% més», lamenta. «Quan vam començar ara fa deu anys el preu del quilo de pinso valia 28 cèntims, i ara es parla que pujarà fins als 60 o els 70». «Al final tenir gallines serà insostenible», ha afegit amb indignació.

A la granja hi fan venda directa, però els seus ous també es poden consumir en restaurants que treballen amb productes de temporada. A més, la marca Heg Premium Eggs també es pot trobar als mercats de Barcelona.