L’Audiència de Barcelona condemna a Dani Alves per agressió sexual a 4 anys i mig de presó

L’Audiència de Barcelona ha condemnat l’exfutbolista del Barça Dani Alves a quatre anys i mig de presó per l’agressió sexual a una jove el desembre del 2022 en una discoteca de la capital catalana. El tribunal també imposa al brasiler llibertat vigilada durant cinc anys i 150.000 euros d'indemnització. La fiscalia demanava nou anys de presó, mentre l’acusació particular en demanava 12 per haver presumptament agredit sexualment una jove al lavabo d’un reservat de la discoteca Sutton la nit del 30 al 31 de desembre del 2022.

A Alves també se l’inhabilita per a qualsevol ocupació, càrrec públic, professió o ofici relacionats amb menors d'edat durant cinc anys després de la pena. Igualment haurà de pagar una multa de 9.000 euros per un delicte de lesions lleus. La sentència es pot recórrer davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Des del gener del 2023 Alves està en presó provisional, tot i haver demanat diversos cops la llibertat. Ha tingut tres advocats i ha donat diverses versions dels fets, començant per dir que no coneixia la noia, dient després que era ella qui havia abusat sexualment d’ell, afirmant més tard que les relacions eren consentides i afegint al final que estava sota els efectes de l’alcohol. Mentrestant, la versió de la noia no ha variat gaire i diverses proves perifèriques corroboren bona part del seu relat. 

Tot i que Alves ha estat traslladat a l’Audiència de Barcelona aquest dijous al matí, ha estat tota l’estona als calabossos del Palau de Justícia, on la seva advocada li ha comunicat la sentència. Després ha tornat a la presó de Brians, on seguirà fins que tingui algun recurs penitenciari o quedi en llibertat.

El consentiment

El tribunal afirma en la sentència que «el consentiment no només pot ser revocat en qualsevol moment, sinó que també cal que es doni el consentiment per a cadascuna de les varietats sexuals dins d'una trobada sexual i no consta que, almenys pel que fa a la penetració vaginal, la denunciant donés el seu consentiment, i no només això, sinó que a més l'acusat va sotmetre la voluntat de la víctima amb ús de la violència».

La sentència explica que «existeixen suficients corroboracions perifèriques que apuntalen la versió de la denunciant en el referit a la penetració vaginal inconsentida». Així recorda l’existència de lesions en el genoll de la víctima. «Les lesions en el genoll són producte de la violència usada pel senyor Alves per a ajupir a la denunciant i així col·locar-la a terra. Queda clar que la lesió es va produir en aquest moment, en haver declarat un treballador de la discoteca on van ocórrer els fets, que li va estar curant la ferida».

El comportament de la víctima després de produir-se els fets també ha servit al tribunal per a condemnar Alves. «Comptem amb mitjans de prova suficients que acrediten l'estat de la víctima poc després d'haver sortit del bany del reservat», diu la sentència. Finalment, els magistrats també tenen en compte l'existència de seqüeles en la víctima.

La sentència afegeix també que tampoc es pot parlar d'interès econòmic de la víctima, ja que «amb anterioritat a la celebració del judici la defensa ha ofert la quantitat de 150.000 euros perquè fossin lliurats a la denunciant; ella podria haver acceptat aquesta quantitat, renunciant seguidament a l'exercici d'accions civils i penals, però no ho va fer». Va presentar un escrit al tribunal l’11 de desembre de 2023 pel qual s'assenyalava que no era desig de la denunciant percebre cap quantitat durant el procediment judicial, excepte el que es pogués establir per la sala en el cas que hi hagués sentència condemnatòria”. No consta, en definitiva, afirma la sentència, «l'existència de cap ànim espuri ni cap circumstància que permeti dubtar de la credibilitat de la víctima en aquest sentit».

Altres proves

La sentència explica que «en la pràctica majoria dels delictes contra la llibertat sexual, més quan la peça fonamental és l'existència de consentiment, la prova s'assenta principalment sobre la declaració de la víctima. En unes ocasions corroborat mitjançant l'existència de lesions, de restes biològiques o d'altres indicis poderosos. Però ni és necessària l'existència de lesions per a la comissió d'un delicte d'agressió sexual, ni en tots els casos es troben restes biològiques».

Així, el tribunal explica que «per a avaluar la versió de la víctima, exigència especialment rigorosa davant declaracions úniques que pretenen fer-se valer com a prova de càrrec, cal distingir tres moments: la narració sobre l'ocorregut abans d'entrar en el bany de la suite del reservat, el relat de l'ocorregut dins, i el que ha explicat sobre l'esdevingut amb posterioritat a aquests fets».

Segons els informes forenses de la víctima, la noia pateix, a banda d’una cicatriu al genoll, ansietat, depressió, somatització i estrès posttraumàtic elevat que l’afecta a nivell familiar, social i laboral. Està de baixa des del moment dels fets i segueix en tractament. Tot i això, no queda determinat si totes les seqüeles psicològiques es deuen a la violació en si mateixa o també a la repercussió mediàtica posterior.

Versió d’Alves

I respecte a l'acusat i la seva versió dels fets, la sentència recorda que «no té obligació de declarar, i de fer-ho, la falta de credibilitat de les seves declaracions exculpatòries no constitueix una prova de càrrec de la seva culpabilitat, perquè també té el dret constitucional a no declarar contra si mateix. Tampoc que l'acusat incorri en contradiccions o el seu relat no s'ajusti a l'ocorregut, en tot o en part, no suposa que hagi de considerar-se’l sense més autor dels fets; no pot entendre's que constitueixi prova de càrrec».

Sobre l’atenuant de reparació del dany, la sentència diu que consta acreditat que «amb anterioritat a la celebració del judici la defensa ha ingressat en el compte del jutjat la quantitat de 150.000 euros perquè fossin lliurats a la víctima, sense cap mena de condicionant». Segons el parer de la sala, «per més que en la interlocutòria de processament s'establís l'obligació del processat d'abonar una fiança de 150.000 euros, el fet que hagi indicat que sol·licita que aquesta quantitat li sigui lliurada a la víctima amb independència del resultat del judici, expressa una voluntat reparadora que ha de ser contemplada com una atenuant».

Al mateix temps, la sentència no accepta la circumstància atenuant d’embriaguesa, com va demanar la defensa poc abans del judici, «en no haver quedat acreditat en el plenari l'afectació que el consum d'alcohol va poder tenir en les facultats volitives i cognoscitives de l'acusat».