Quim Torra: «Sant Jordi ha de ser l’heroi que ens encoratgi a fer front als monstres»

President, com vau plantejar un llibre com aquest?

Q.T.: «Partia de la idea que la llegenda de Sant Jordi és conegudíssima, i a Catalunya encara ho és més. El que potser no es coneix tant són els orígens del sant i la vinculació tan especial que Sant Jordi ha tingut amb Catalunya durant tota la història. Al final, el text ha estat una combinació del mite, la llegenda i la història, i tot ben acompanyat amb les fotografies de l’Òscar. És un llibre que vol explicar de manera diferent allò que tots coneixem».

La idea de fons, però, és reivindicar l’heroi oblidat.

Q.T.: «Sí. Sant Jordi és present en les batalles dels reis, en la conquesta de València, en la conquesta de Mallorca o amb els almogàvers, que entren a la guerra amb el crit de Sant Jordi, firam, firam!». L’11 de setembre de 1714, els diputats catalans es baten amb la bandera de la Creu de Sant Jordi… És a dir, tant el sant com la bandera són grans símbols nacionals. Però tenia la sensació que, així com en la Renaixença es torna a reivindicar l’heroi, en l’actualitat l’havíem perdut una mica, mercantilitzant la seva figura, associant-la a la rosa i a la princesa. Per això he volgut reivindicar l’heroi, el guerrer i el patró.

Quin lloc hauria d’ocupar, Sant Jordi, en la societat catalana?

Q.T.: «Com diu Maragall, quan un poble escull un heroi com a patró, és perquè vol reviure les seves heroïcitats. Per tant, Sant Jordi ha de ser la figura que ens encoratgi a tirar endavant i a fer front als monstres que ens anem trobant».

El llibre acaba amb un final inesperat: un recorregut personal i emocional pel Palau de la Generalitat.

Q.T.: «Aquest capítol me’l van demanar des de l’editorial, i em va semblar molt oportú. Vaig tenir la sort de passar dos anys i mig de la meva vida treballant en un lloc, el Palau de la Generalitat, que gairebé és un santuari georgià, i justament aquest capítol contribueix a explicar el lligam entre Sant Jordi i el país. Els reis catalans tenien una autèntica obsessió per trobar relíquies del sant, i de fet al Palau se’n guarden unes quantes, a més d’escultures, pintures, etc. El Palau de la Generalitat és una apoteosi de Sant Jordi, i per això em va semblar oportú explicar 24 hores d’un president envoltat de tot això».

Òscar, com ha sigut la producció d’un treball tan ambiciós com és fotografiar la llegenda?

O.R.: «Vam estar treballant en la preproducció de les fotografies prop de dos mesos, aconseguint tot el necessari i la complicitat de tothom que hi ha participat. Després, vam treballar en les imatges durant pràcticament deu dies».

Només deu dies? Em sembla molt poc temps.

O.R.: «No, de fet és molt. Vam aprofitar la Setmana Medieval i ens vam organitzar amb unes escaletes gairebé mil·limètriques. La gent potser estava en un acte de la Setmana i al cap de deu minuts havia de ser en un altre lloc per fer la foto… Pensa que es van mobilitzar entre 500 i 600 persones.

Les fotografies tenen un to obscur, una mica llegendari, fins i tot. És el que buscaves?

O.R.: «No buscava l’hiperrealisme, sinó alguna cosa més bruta i fosca. També vaig crear un diàleg de tons. Amb el plantejament de la història, els tons són càlids, taronjosos, perquè mostrem un poble pròsper. En el nus de la llegenda, hi ha tons freds i molt més foscos, i en el desenllaç tornem a l’alegria, però ara amb tonalitats més ocres».

No sabia si acabaria veient el drac, però sí, finalment apareix. Com el vau fer?

O.R.: «Va ser molt complicat. Volia que semblés real, així que vaig fer molta recerca fins que vaig trobar l’animal que té la cuirassa natural més semblant a la d’un drac. És un rèptil sud-africà i, casualment, vaig trobar un senyor que en tenia un! Ens va cobrar 80 euros per fer una sessió de fotos amb l’animal. Amb aquest material, unes ales de ratpenat que vaig fotografiar al Museu de Ciències de Barcelona, i unes banyes de cèrvid, un artista digital va compondre el drac. Això sí, el rèptil original tenia uns ulls molt macos i una boca sense dents, pobret, així que per al drac vam fer totes dues coses molt més agressives».