Gerard Quintana: «Escriure aquest llibre ha estat pertorbador, vaig acabar malalt»

Aquesta història arrenca fa dècades.

Sí, la llavor d’aquest llibre fa més de trenta anys que em ronda pel cap. Vaig fer un viatge a Cuba l’hivern del 92 i vaig quedar impressionat pel moment tan bèstia que estaven vivint allà: el Periodo Especial, la caiguda de la Unió Soviètica, el doble aïllament pel bloqueig occidental i la pèrdua del seu principal aliat, les cues de racionament, la repressió policial…

L’any següent hi van anar uns amics, entre els quals el Cuco, baixista dels Sopa, i van conèixer l’Antoine, un personatge que els va fascinar. Van tornar a Girona amb la voluntat de portar-lo, i ho van fer amb la connivència de la Universitat i d’associacions i entitats culturals. 

Jo havia llegit a El País el seu currículum, a pàgina sencera, on es detallava una allau de reconeixements i premis i una obra transversal que anava de la poesia a la narrativa, passant pel guió cinematogràfic i la dramatúrgia. Vaig pensar que aquell noi guanyaria el Nobel abans dels 40 anys (llavors en tenia vint-i-pocs).

I va venir a Girona. Què va passar, llavors?

Quan va arribar aquí ens va fascinar. El govern cubà li havia permès sortir a canvi de fer diverses actuacions i, a poc a poc, se’ns va anar guanyant. Cada vegada hi havia més gent que volia treballar amb ell, persones de prestigi. Però a mi em semblava que aquell èxit l’incomodava. Fins que, un bon dia, vam entendre què estava passant. 

Va arribar un altre poeta cubà, Antonio Sariego, més gran que ell, que ens va explicar que era l’autèntic autor de les obres que l’altre deia que eren seves, i que altres eren d’altres autors cubans. No havia guanyat cap premi, era tot una invenció. Per tant, jo vaig conèixer una ficció, el personatge que ell va construir.

Després que es descobrís l’engany, però, no el vas veure mai més.

No, però el fet que passéssim mesos convivint, que fins i tot els Sopa féssim actuacions amb ell, va fer que el tingués present molt de temps. En una de les visites que em va fer a casa, li vaig regalar unes sabates. Me les havia comprat per a un casament, eren unes d’aquelles sabates que no et poses mai, i a ell li van agradar tant que les hi vaig regalar. 

Quan es va desvelar tot l’engany, l’Antoine va desaparèixer. Però un dia em vaig trobar a la porta de casa les sabates que li havia regalat. Vaig pensar que algú que t’enganya no es pren la molèstia de venir a tornar-te un regal, i si ja sentia certa admiració pel que havia sigut capaç de fer, a partir d’aquell moment es va convertir en un dels meus herois. 

Ell no va ajuntar quatre fustes per llençar-les al mar i jugar-se la vida, com feien alguns dels seus conciutadans. Les seves fustes van ser els seus coneixements, el seu bagatge cultural, la seva capacitat comunicativa i la seva memòria increïble. A Girona li van posar l’etiqueta de balser intel·lectual.

Penso que la imatge d’aquestes sabates a la porta és molt potent. Tant, que sembla ficció.

Sí, i segurament, si allò no hagués passat, no hauria tingut la mateixa imatge d’ell. Hauria acabat pensant Mira, s’ho va emportar tot. Els llibres que li vaig regalar no me’ls va tornar, però penso que els llibres no es retornen. En canvi, allò de les sabates, em va trencar el pensament i el sentiment.

Expliques que aquest llibre l’has escrit tres vegades.

Sí. Primer, ingènuament, pensant que podria explicar la història de l’Antoine, per després adonar-me que, per fer entendre la seva actitud i les seves accions, havia de mostrar la Cuba de la qual volia escapar. I fer-ho a través dels ulls d’algú de fora, que quedés en xoc per allò que estava veient. Després, em vaig adonar que jo no coneixia la persona, sinó el personatge, així que vaig decidir ficcionar la història. 

Vaig crear els personatges del Claudi i la Lena, que són els que viatgen a Cuba, i que es van acabar fent amos de la novel·la, perquè la seva història era molt potent. Quan vaig escriure el llibre per tercer cop, vaig fer casar les històries del Claudi i l’Antoine.

El Claudi té nom de dia ennuvolat, i la Lena es diu en realitat Magdalena. Amb aquests noms, ja intuïm que la seva relació està predestinada al fracàs…

No deixen ser un clixé, el del director de cinema i la seva actriu. Tenen una relació de domini, que de fet és ben present en la jerarquia de l’art en general. Jo mateix, com a estudiant de l’Institut del Teatre, vaig veure aquest poder del professor que va més enllà del que és tolerable. I, per la diferència d’edat, també responen al clixé de la Lolita de Nabokov o, encara millor, de Kubrick. 

Encara que ell insinua que, segurament, qui explicaria millor la seva història són Pasolini o Sòfocles. A mi m’agrada molt anar deixant pistes… I qui és curiós o té una mica de coneixements sap què tenen en comú: l’Èdip.

És la primera vegada que escrius en primera persona.

Sí. En comptes de posar-me en la pell d’un personatge incòmode, fins i tot cancel·lable, em podria haver posat en la pell de Remedios Cano, que és la víctima, i seria més ajustat a la mirada que ara mateix tenim sobre les coses. Però per a mi no hauria sigut ni tan atractiu ni tan potent. Al final, aquesta novel·la és la història de dues famílies, la família León, a Cuba, i la família Careta aquí. 

A més, no volia fer cap judici, per això també la primera persona. Volia mostrar la història des del pensament d’algú que no és exemple de res de bo. El Claudi parla del pare ja en la primera frase del llibre. La mare és latent, però es mostra gairebé muda o invisible durant tota la novel·la. El patró pel qual el Claudi ha arribat a l’amor és el del pare, que el porta al prostíbul ja de ben jovenet, cosa que jo mateix havia vist i sentit en generacions anteriors a la meva. 

I parlo d’això perquè em preocupa aquest present en què tampoc no ho hem fet bé. Els joves accedeixen a la sexualitat a través de la pornografia, que està a l’abast i és gratuïta, i som incapaços de resoldre aquesta anomalia que segurament marca les nostres vides i el nostre model social.

Amor i sexe són recurrents als teus llibres, i també l’incest.

Sí. Hi ha qui em pregunta: No és molt retorçat això de l’incest? Però a mi m’agrada mantenir la perspectiva sobre la nostra realitat, i això em diu que sempre ens hem agenollat i sotmès a famílies que l’han practicat, els faraons, a l’antiga Grècia i Roma, o a les monarquies europees, des dels Habsburg fins als Borbons. 

Em fascina que algú es pregunti per què parlo d’això, quan és una realitat que ens ha regit durant mil·lennis. M’agrada provocar aquest xoc i poder respondre que, durant segles, ens ha semblat normal.

El Claudi és un personatge que busca l’amor, però sembla que no té la capacitat ni les habilitats per estimar, encara que ell es pensa que sí. Tot li arriba a través del sexe.

Sí, ell és molt maldestre, encara que afirma que, com a mínim, haurà conegut l’amor abans dels 50 anys. Però igual que molts joves d’avui dia, accedeix al sexe divorciat de l’amor, a través de la cosificació. I com si, pagant, tot fos possible. 

Els primers patrons que ha conegut ja el descol·loquen i el fan incapaç d’estimar, encara que ell es pensi que l’altra persona acceptarà el seu amor perquè ell li dona el que a ella li falta. Això també em serveix per parlar de com entenem les coses ara. En molts moments faig jocs de miralls, parlo d’un passat recent, però entre línies, em refereixo al present.

En les seves relacions hi ha moltes regles, a més.

El Claudi i la Lena s’inventen un joc amb unes claus per viure una relació diferent. Després, el Claudi també ha de seguir les pautes i les normes del prostíbul. Fins i tot, el llibre comença recordant els consells del pare, que no deixen de ser normes que ressonen en el seu cap. En realitat, és un personatge que sense normes no pot funcionar.

És un personatge obsessiu i amb molta complexitat.

Per a mi, el principal repte d’aquest llibre (sempre me’n poso un), era treballar la psicologia d’uns personatges complexos. En el meu primer llibre, la meva obsessió va ser la versemblança, i per això, amb la ingenuïtat del principiant, vaig construir un context històric molt documentat, com si allò m’ajudés a fer el llibre més creïble. 

El segon llibre és, segurament, el que exigeix més del lector, perquè era més simbòlic i hermètic. Amb aquest, volia escriure en primera persona i treballar aquests personatges que no es mostren, perquè només en veiem una simulació, que a més està a dins del seu pensament. 

El Claudi, per autoenganyar-se i fer més fàcil la seva existència, es divideix en tres. D’aquesta manera pot delegar responsabilitats en el seu Observador i el seu Mico.

Com ha sigut la teva convivència amb aquest protagonista tan potent?

Pertorbadora. Em vaig acabar posant molt malalt, vaig agafar de tot i em vaig sentir deprimit com mai m’hi havia sentit, perquè jo soc una persona positiva. A l’última fase del llibre, el malparit aquest em va vèncer. 

Fins i tot després d’haver-lo acabat em costava dormir, sentia la seva mirada cega, mirant-me sense veure’m. Va ser una cosa raríssima. Però és que he estat pràcticament tres anys amb aquesta bèstia… Ara em sento alliberat. 

No vull que el lector s’espanti i es pensi que quedarà commocionat o traumatitzat pel Claudi, però posar-me en la seva pell m’ha fet sentir que estava fent una novel·la temerària. Ara que el llibre ja és publicat i ha començat a arribar a la gent, m’he tret un pes de sobre i he començat a pensar en la pròxima novel·la.

Aquesta és la teva tercera novel·la. Ja et sents consolidat com a narrador?

De narrador me n’he sentit sempre. De petit era el meu somni, i durant molt de temps he estat explicant coses a través de les cançons. 

Allà ho feia amb un llenguatge segurament més poètic, on la fonètica té més pes perquè ha de ser musical, i on cal ser molt essencial, perquè hi ha poc espai. Però he estat explicant històries inventades des de sempre. 

A casa em deien que tenia molta imaginació… I, de vegades, quan parlem del passat, em diuen que jo vaig viure un altre passat o que estava en una altra família, perquè ho percebia tot molt diferent. 

Segurament hi posava una dosi de subjectivitat molt potent. I certa ètica, també. Potser ara em sento consolidat de cara als altres, que ja s’han acostumat al fet que jo també soc escriptor.

Quina relació mantens, amb l’escriptura?

Sento que ja no hi ha marxa enrere, si no estic escrivint, la vida és incompleta, em falta alguna cosa bàsica i fonamental. És inevitable, però no ha estat buscat, sinó viscut i sentit. Quan escrius, crees un univers del qual només tu en tens la clau. 

El primer llibre el vaig compartir més durant el procés, però cada cop em costa més fer-ho: sento que no hi pot entrar ningú, és la meva clau, la meva intimitat. Però també és veritat que el meu entorn ho pateix i se’n ressent. Em diuen coses com ara Passes més temps amb aquesta gent que no existeix que amb nosaltres, o Fas l’amor amb aquest personatge que t’has inventat i a mi fa una setmana que no em toques.

Et pot interessar: