Les limitacions de viure en habitacions rellogades: quan fins i tot rentar la roba esdevé una «odissea»

Rentar la roba, dutxar-se amb aigua calenta o cuinar. Són accions quotidianes que malgrat ser essencials, sovint esdevenen limitacions per a les persones que viuen en habitacions rellogades. Isabel García, una peruana de 64 anys que viu de relloguer amb la seva filla i la seva neta n’és un exemple. 

En declaracions a l’ACN, la dona ha relatat que cada dijous es desplaça des d'Hospitalet de Llobregat fins a Cornellà amb un carro de la compra ple de roba per poder fer la bugada. Acudeix a un dels espais polivalents que ofereix Càritas, uns punts on els ciutadans que ho necessiten també poden dutxar-se, cuinar i relacionar-se, i que l'entitat està potenciant després de veure que 50.000 dels usuaris que li arriben no disposa d'habitatge digne.

L’accés a l'habitatge ha esdevingut una de les principals problemàtiques a les quals les entitats socials han de fer front actualment. Càritas ha alertat que aquest dret essencial «s’està vulnerant» i ha apuntat que cada cop hi ha més persones que es troben en situació «d’exclusió residencial» que són incapaces de mantenir o accedir a una llar digna.

En una entrevista amb l’ACN, Míriam Feu, responsable de la Realitat Social de Càritas Diocesana de Barcelona, ha assegurat que l’exemple més habitual és el de les famílies nouvingudes que es veuen abocades a viure en habitacions de relloguer. 

«Sovint són un pare, una mare i criatures, totes compartint pocs metres quadrats», ha comentat Feu que ha alertat que aquestes situacions «són la màxima inseguretat que pateixen aquestes persones perquè no disposen de contracte que pugui aportar-los una estabilitat i, a més, estan subjectes a les normes que els posi la persona que els relloga l’espai». 

Feu ha assegurat que en molts casos, aquestes condicions són «abusives» perquè fan referència a necessitats bàsiques. «Els estableixen un horari per a fer servir el lavabo o la cuina, no els permeten posar la rentadora sempre que els cal, els impedeixen dutxar-se amb aigua calenta o, fins i tot, fer ús de l’electricitat», ha comentat.

Segons la responsable de Càritas, més de 50.000 dels ciutadans que l'entitat atén a tota Catalunya està vivint en habitacions rellogades, una realitat colpidora, i que en el cas de Càritas Barcelona representa el 51% del total d’usuaris que contacten amb ells.

Aposta pels recursos comunitaris

Davant d'aquest escenari i preveient que en els propers anys la tendència es mantindrà, Càritas està potenciant els espais polivalents amb recursos comunitaris. Es tracta de serveis d'acompanyament a la salut i prevenció i estan adreçats a persones que es troben en risc d’exclusió residencial. Ofereixen dutxes, cuina, rentadores i assecadores, i sales per descansar, fer un cafè, o intercanviar experiències amb d’altres individus que es troben en situacions similars.

«Aquests projectes també busquen esdevenir un espai de trobada on els usuaris puguin relacionar-se i crear una xarxa per combatre la sensació de sentir-se sols o exclosos», ha apuntat Feu. Ha posat l’accent en la necessitat que té l’ésser humà de pertànyer a una comunitat: «Això t’acaba enfortint i t’aporta eines per tirar endavant», ha considerat.

Actualment Càritas disposa de set recursos d’aquestes característiques repartits arreu del territori, però l’objectiu de l’entitat és seguir-ne posant en marxa de forma progressiva. «Ens adaptem a la realitat del moment i ens avancem a les necessitats que van sorgint», ha explicat la responsable de l’entitat.

Una «odissea» per tenir la roba neta

Isabel García, una veïna del barri de la Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat, ha explicat a l'ACN que cada dijous es desplaça fins el sector de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat per anar a fer la bugada. Ha relatat que va arribar a Catalunya fa un any i mig procedent de Perú. 

Des de llavors viu en una habitació rellogada amb la seva filla i la seva neta. «El primer que ens van dir va ser que només podíem posar una rentadora i que havíem de tenir cura amb l’aigua que gastàvem per a dutxar-nos perquè s’hauria de pagar tot», ha comentat. Tot i això, ha considerat que ha tingut «sort» perquè la propietària de l'immoble on viu «és bona dona» i les deixa utilitzar algunes zones comunes.

García ha assegurat que poc després d'arribar a Catalunya va posar-se en contacte amb una diòcesi de Càritas de la zona gràcies a una coneguda. «Em va atendre una treballadora social i em va informar de totes les ajudes que hi havia», ha indicat. Així va ser com va assabentar-se de l’existència d’aquests espais amb serveis comunitaris. «Tan bon punt vaig saber que existien vaig apuntar-me per venir a fer ús de la rentadora», ha explicat la dona, que ara té 64 anys.

«És feixuc i a vegades estic cansada perquè he d’agafar el metro, fer transbord i carregar amb el carro de la compra ple de roba, sovint mullada», ha exposat. Amb tot, ha assegurat que suposa un estalvi per a la seva petit família, i ha manifestat que mentre se senti amb empenta continuarà «fent l'esforç» d'anar amunt i avall.

La història d'aquesta hospitalenca és similar a la de molts altres ciutadans que han deixat enrere el seu país d'origen en busca de noves oportunitats. En el seu cas, va venir a Catalunya seguint la seva filla, que va abandonar Perú ara en fa tres anys. Ha reconegut que sovint «s’idealitza Europa» i ha dit que quan va arribar va sentir-se «desencantada».

Així mateix, ha explicat que al país sud-americà hi ha deixat el seu marit i una altra filla, per la qual cosa la seva intenció és tornar-hi. «Sé que tota aquesta situació és temporal perquè penso que ben aviat tot millorarà i la meva filla aconseguirà més estabilitat», ha confiat la dona. Alhora, ha indicat que ha trobat una feina a temps parcial que tot i ser «poca cosa» li permet enviar alguns diners al seu país. «No puc tornar amb les mans buides», ha expressat.

Polítiques d’habitatge més fortes

Míriam Feu ha exigit a les administracions que impulsin polítiques públiques d’habitatge «fortes» i centrades en aquests col·lectius «més vulnerables». En aquest sentit, ha alertat que «el problema de l’habitatge és immens» i està «desbordant les entitats».

S’ha referit a la proposta del govern municipal de Barcelona per limitar a sis mesos la temporalitat dels recursos habitacionals d’emergència i ha considerat que «no es poden anar reduint els recursos perquè a dia d’avui l’emergència supera les necessitats i totes les llistes d’espera i recursos disponibles».

Ha reconegut que és un problema que va més enllà de l’esfera local, i ha demanat «coordinació» als governs estatals i autonòmics. «S’han de cobrir les emergències i treballar amb mirada a curt, mitjà i llarg termini», ha valorat. Així, ha dit que a curt termini cal resoldre i acompanyar les situacions d’urgència. Ha valorat que a mitjà termini s’han d’impulsar polítiques públiques «efectives», i a llarg, ha apostat per crear un parc d’habitatge públic que es correspongui amb la demanda actual.

Així mateix, ha demanat «sensibilitat» a la ciutadania i ha criticat els ajuntaments que posen traves a l’empadronament: «No tenir el padró vol dir no disposar de la principal porta d’entrada a molts drets i serveis», ha advertit.

Et pot interessar: