Puigdemont inicia el retorn a Catalunya després d'uns set anys d'exili desafiant els intents de Llarena d'extradir-lo

L'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha confirmat aquest dimecres que emprèn el viatge de tornada a Catalunya després de gairebé set anys d'exili. L'octubre de 2017, després del referèndum de l'1-O i de declarar la independència al Parlament, ell i diversos consellers del seu Govern van viatjar a Bèlgica per intentar evitar ser detinguts per les autoritats espanyoles. 

Aquest agost, sis anys i pràcticament deu mesos després, es preveu que trepitgi el Principat de nou coincidint amb el debat d'investidura del proper president de la Generalitat. Ell aspirava a ser el candidat, però un acord del PSC amb ERC, d'una banda, i els Comuns, de l'altra, faran que l'aspirant a president sigui Salvador Illa.

Hores d'ara, es manté la incògnita sobre quina ruta seguirà Puigdemont per arribar al Parlament. Els Mossos d'Esquadra, amb una ordre de detenció vigent, han dissenyat un pla per impedir-li entrar a la cambra. Junts ha advertit que si Puigdemont és detingut, exigirà la suspensió del ple d'investidura. 

A les portes del Parlament, hi ha convocades concentracions de partidaris del 130è president -amb Junts, l'ANC, Òmnium, l'AMI o la CUP i ERC entre els que preveuen assistir-hi, i, també dels seus opositors, com l'extrema dreta de Vox.

La d'aquest 2024 no ha estat la primera vegada que Puigdemont ha dit que tornaria. De fet, a les eleccions del mateix 2017 –convocades pel govern espanyol després de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució– es va presentar amb l'eslògan 'Perquè torni el president, s'ha de votar el president'. Puigdemont també va ser el cap de llista dels comicis de 2021, en què va fer tàndem amb l'ara presidenta de Junts, Laura Borràs, i aquest any ha tornat a encapçalar la candidatura del seu espai polític.

Finalment la promesa de l'expresident s'ha complert i, a falta de desvetllar les incògnites de com ho farà, es preveu que dijous hagi creuat els Pirineus. Aquests gairebé set anys fora de l'estat espanyol han suposat un periple per a Puigdemont, que ha hagut d'enfrontar-se a diversos sistemes judicials, ha passat breument per la presó i ha complert pràcticament una legislatura sencera com a eurodiputat. Tot plegat mentre mantenia la família a Girona i ha perdut la mare i el pare, que han mort durant el seu l'exili.

L'arribada de Puigdemont a Bèlgica va aixecar un gran interès mediàtic arreu del món. Que el president de Catalunya, que acabava de declarar-se independent –tot i que després aquell acte no tingués cap mena d'efecte–, es traslladés a la capital europea va provocar que un gran nombre de mitjans fes un seguiment gairebé minut a minut dels moviments de Puigdemont a Brussel·les. 

L'exemple més evident segurament en sigui la primera roda de premsa en arribar, al Club de premsa de Brussel·les, atapeïda de periodistes. L'interès per Puigdemont a l'exili no ha desaparegut, però sí que el focus dels mitjans internacionals ha anat minvant.

Xoc judicial des d'Europa

En un primer moment, la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela va intentar extradir-lo amb una ordre europea de detenció a ell i als consellers que, com Puigdemont, s'havien traslladat a Bèlgica. El 5 de novembre del 2017, Puigdemont i la resta d’exiliats es van entregar a la policia belga i van declarar davant del jutge, que a la mitjanit els va deixar en llibertat provisional amb mesures cautelars: no podien sortir de Bèlgica sense permís i havien de fixar una residència al país.

Un mes després, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va decidir retirar aquestes euroordres per por que la justícia belga les tombés. Pocs dies després, unes 45.000 persones es van manifestar a la capital europea sota el lema ‘Desperta, Europa’, però la Comissió Europea sempre va mantenir una posició distant amb el líder català.

Bèlgica, després de la retirada de les euroordres, va aixecar a Puigdemont la prohibició de sortir del país. Aprofitant un viatge de l'expresident a Finlàndia el 2018, i confiant que països amb una legislació diferent fossin més favorables a l'extradició, Llarena va emetre noves euroordres.

Puigdemont va optar per tornar a Bèlgica en cotxe passant per Dinamarca i Alemanya, on va ser detingut a l'estat septentrional de Schleswig-Holstein. És arran d'aquest arrest que va passar uns dies a la presó de Neumünster fins que un tribunal va rebutjar definitivament que cometés rebel·lió i el va deixar en llibertat.

La tercera euroordre contra Puigdemont va quedar paralitzada quan a principis del 2020 va aconseguir ocupar el seu escó com a eurodiputat superant les reticències inicials del Parlament Europeu a la seva victòria en les eleccions europees del 2019. Per retirar la immunitat europarlamentària que impedia a Bèlgica executar la tercera euroordre, Llarena va enviar un suplicatori a l'Eurocambra.

Llavors la situació va canviar i es va obrir un nou front per lluitar contra l’extradició: el de la immunitat parlamentària. El ple li va retirar la immunitat a petició de la justícia espanyola, però més tard la va recuperar com a part de les mesures cautelars dictades pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) fins a emetre sentència. Llavors, el Tribunal General de la UE (TGUE) li va tornar a treure el juliol del 2023.

Però en aquell moment el TJUE ja havia acotat el marge de maniobra en una altra sentència en resposta a Llarena pel cas de l'exconseller Lluís Puig. En concret, va dir que per rebutjar una euroordre cal demostrar que hi ha «raons serioses i fundades» de vulneració dels drets humans d'un individu i «deficiències» que «afecten la tutela judicial d'un grup objectivament identificable de persones a les quals pertany l'interessat». En aquest context, i també arran de la derogació del delicte de sedició, Llarena ja no va arribar a emetre noves odres de detenció, i es va limitar a les nacionals.

Ja com a eurodiputat, Puigdemont va ser detingut breument per part de les autoritats italianes a Sardenya durant un viatge a l'Alguer, però el van posar en llibertat en menys de 24 hores.

Tot plegat demostra fins a quin punt l'exili de Puigdemont és indissociable del nom de Pablo Llarena. Des que va traslladar-se a Bèlgica, el magistrat ha mantingut un pols amb els polítics a l'estranger i amb diversos sistemes judicials buscant fer-los tornar. La justícia belga, l'alemanya i la italiana han desestimat totes les peticions llançades pel jutge del Suprem sobre l'expresident català i això li ha permès moure's lliurement per la Unió Europea –excepte Espanya– i visitar, fins i tot, la Catalunya del Nord.

En aquest temps també ha visitat Suïssa, que no forma part de la UE, en diverses ocasions. El març de 2018, per exemple, hi va participar en una conferència sobre Catalunya, i el desembre d'aquell mateix any hi va tornar per denunciar davant del Comitè de Drets Humans de l'ONU, a Ginebra, la «vulneració» dels drets polítics dels líders independentistes empresonats. Les autoritats helvètiques no van posar cap impediment a la visita de Puigdemont.

Puigdemont ara torna a la Catalunya del Sud amb una llei d'amnistia aprovada però amb una causa encara oberta per malversació, ja que la magistratura no considera que aquest presumpte delicte quedi cobert per l'amnistia. 

De fet, el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón ha anat canviant l'acusació sobre l'expresident ad hoc per tal d'esquivar l'amnistia que s'estava tramitant al Congrés dels Diputats i ha arribat a acusar Puigdemont de terrorisme. El Tribunal Suprem, però, va decidir tancar la causa per aquesta acusació i ara manté només la de suposada malversació pel referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

La flama independentista

L'estratègia de Puigdemont no ha passat només per la seva defensa judicial, sinó també per mantenir la defensa de la independència de Catalunya. Des de Bèlgica es va presentar a les eleccions de desembre de 2017, les també anomenades eleccions del 155, i amb l'argument de preservar la flama del procés independentista va impulsar el 2018 el Consell per la República –ara Consell de la República– amb l'objectiu de convertir-lo en una plataforma transversal del sobiranisme català. Formacions com ERC i la CUP l'han considerat un espai massa proper a Puigdemont i Junts i se n'han anat desmarcant.

En paral·lel a la creació del Consell per la República, Puigdemont es va presentar a les eleccions europees de l'any 2019 i tant ell com els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí es van assegurar un escó a l'Eurocambra. Des de Brussel·les i Estrasburg, ha participat a les comissions de Comerç Internacional i a les delegacions de relacions amb el Parlament Panafricà i d'estabilització i associació de Montenegro amb la UE.

Al ple de l'Eurocambra, va coincidir amb el president espanyol, Pedro Sánchez, durant un debat sobre la presidència de torn de la UE que va ostentar l'Estat. Tot i que no hi va haver trobada formal, Puigdemont va apel·lar directament a Sánchez, i el va instar a complir les seves promeses. «De l’incompliment neix la desconfiança, que pot posar en risc fins i tot un projecte tan sòlid com la Unió Europea», va dir-li.

Et pot interessar: